Un racó per l'esperança II Capítol-El Temple de les set figures

Un relat de: AVERROIS

A les deu en punt estava esperant al meu amic lama i en aquell moment em vaig adonar de que no sabia el seu nom. M'embarcava en una aventura amb una persona que no sabia ni com es deia… Amb aquests pensaments va ser quan el lama va arribar al meu costat, em va dir que ja sabia que m'hi trobaria i que tot estava escrit des de un bon principi. Jo me'l deuria mirar amb una cara estranya, ja que ell va somriure tot fen un moviment amb el cap…
No em pensava que estigués tan lluny el Tibet. Ja que en línia recta hi havien uns tres mil quilometres i amb muntanyes i altres fenòmens, semblava l'altre banda del món, sort que anava equipat amb les botes de fer la mili, que sinó pobres peus. L'entrada a la Xina, no va ser cap problema, em van demanar el passaport i amb van preguntar en xinès, m'imagino que a on anava, a llavors en Haoli, ja que el lama es deia Haoli Jingbian, cosa que vaig saber després, no sé que li va dir al soldat i em van deixar passar.
Després d'un dia de viatge, ja sabia el seu nom, cosa que vaig poder entendre perquè parlava una mica el francès, una mica anglès i entre una cosa i l'altre parlava alguna cosa que a mi em semblava seria xinès.
El lama semblava que voles, sense cap mena de esforç, caminava i caminava i jo com podia, el seguia.
Vàrem arribar a Macao, ja havia vist el que era Hong-Kong, un batibull de cotxes, gent i tipus de totes les races, però aquesta ciutat era encara pitjor, el Haoli sabia el camí de cada lamiseria, com si hagués fet el camí cents de vegades, després vaig saber que era la novena vegada que feia aquell trajecte.
En mig de la gent, vàrem anar passant per carrerons, carrers, llocs que no m'hauria imaginat mai i que en les agencies de viatge segur que no ensenyen. Allà vaig adonar-me del que era el món, desgraciats els que creuen en el infern després de la mort, no saben que hi han persones que l'estan patint en vida. Qui sap si la terra no es l'infern dels àngels caiguts. Aquelles persones mig despullades, ens miraven una mica estranyades i la veritat es que deuríem fer una bona "ganya", ell tan llarg amb la túnica i el cabell rapat i jo amb texans, camisa a quadres i botes de la mili. Però la gent semblaven respectar al Haoli, no se si perquè el coneixen o perquè era lama.
Desprès de recorre mig Macao, vàrem arribar a un carreró i de sobte em va dir que ja havíem arribat. El primer que vaig fer va ser mirar la façana, la casa semblava tan pobre. Un parell d'esglaons i la porta amb un estrany signe pintat, desprès vaig saber que era el signe de Buda.
En Haoli va picar tres vegades a la porta i poca estona desprès s'obria poc a poc. Sortint de les ombres aparegué un homenet envellit, cara arrugada, ulls enfonsats. Desprès d'una salutació i d'uns gestos i paraules referents a mi, que no entenia, ens va deixar entrar.
La primera impressió va ser de foscor, l'habitació que vàrem entrar era fosca com la gola d'un llop. Un vegada va tancar la porta els meus ulls es van anar acostumant mentre seguia al Haoli i al que ens havia obert per un laberint de passadissos. El silenci era absolut, semblava impossible amb el soroll que hi havia al exterior.
De tant en tant alguna oració i els càntics de baix en baix d'algú que pregava.
Vàrem entrar en una habitació en la que seien en posició de lotus dos nois, la seva mirada es perdia al infinit, el vell ens va deixar. Els dos nois ni es van immutar, seguien en la mateixa posició.
Vaig donar una mirada a l'habitació en la que hauria de passar la nit. Realment senzilla, ni una cadira, ni un llit, res de res, tan sols una finestra que donava a un pati interior, el terra era de fusta, semblava que l'acabessin d'encerar. En Haoli em va fer una senyal de que el seguis, una vegada a fora em va explicar com va pogué, que aquells nois estaven en posició de descans, una espècie de meditació.
Va començar a caminar pel corredor i al arribar a una porta es va parar i em va dir en veu baixa, que era el lloc de les pregaries, a on hi havia una imatge de Buda i com que estaria llarg temps amb ells, em concedien el dret d'entrar, cosa que no feien amb els demés estrangers.
Vàrem entrar i davant meu tenia una habitació magnifica, ben arreglada, amb colors vius, era alegre, il·luminada pels quatre costats i en el centre de tot, la imatge de Buda.
Asseguts als seus peus, pregaven tres lames en veu baixa, com l'altre habitació no hi havia cap mena de seient i el terra era tant net que la llum de les espelmes es reflectia, produint una sensació acollidora. Haoli es va asseure al costat dels que estaven pregant i jo el vaig seguir. Una vegada assegut, una olor a encens em va envoltar, fen-me sentir una pau immensa, mentre mirava els ulls del Buda que semblava controlar-me tota l'estona. No sé els minuts que vaig estar assegut d'aquella manera, el que sé es que quan en Haoli va dir que marxéssim em va tingué que ajudar a aixecar-me. Una vegada fora em va dir que com que estaria bastant temps amb ells, tindria que acostumar-me a les seves normes de vestir, allò em va fer sentir amb el cap rapat, tan sols amb una túnica de color taronja i tan sols unes sandàlies per calçat, i així va ser. Vaig acceptar i em va portar a una habitació a on ja m'estaven esperant, vaig tenir la sensació de ser com un animal que el porten al escorxador. M'havien deixat entrar a tot arreu com acomiadament de la meva condició d'estranger.
Allà assegut mentre ells treballaven la meva imatge. No va ser ni dolorós, ni empipador, ni res pel estil, tot el contrari, amb una harmonia de moviments que semblava estiguessin pensats pas a pas i un per un van anar canviant al Joan que coneixia.
Quan em van tallar el cabell, em vaig sentir emocionat, com si una formiga em baixes per l'esquena. Assegut en posició de lotus, que després seria la posició normal de seure, veia caure el meu cabell. Una vegada van haver acabat, van treure un gerro en el que hi havia un líquid que per la olor semblava colònia, però al tirar-me'l me'n vaig adonar de que era més espès. Em van donar un massatge i mentre me'l donaven sentia com aquell ungüent entrava dintre el meu cap i una calor m'envoltava, estava relaxat, em feia posar la pell de gallina. Després em va explicar en Haoli que ho feien perquè no tingués fred al cap, donat que a on aniríem la temperatura no era molt agradable que diguéssim.
Ells llavors em van ajudar a treure la roba i vaig quedar tan sols amb calçotets. Cada peça de roba era plegada amb molta cura i guardada en un bagul petit. Després em van col·locar com una camisa llarga de color ocre tirant a taronja i a sobre la túnica taronja que em va donar la sensació de ser com la dels antics romans. El primer que vaig pensar va ser en anar corrent a mirar-me al mirall, però no vaig trobar-ne cap, no va ser fins al dia següent que vaig veure la fila que feia.
L'endemà següent va arribar aviat, a les sis del matí de peus a terra i altre cop carretera i manta. En Haoli semblava no cansar-se mai, jo em trobava estrany, però la gent no em senyalava amb el dit ni feien cares rares, deuria ser natural veure passar a dos monjos budistes, encara que jo no ho era pas, ni ells m'havien obligat a canviar de religió, em van acceptar tal com era.
Sort n'hi va haver que més d'un cop ens van portar en carro i el viatge durava un parell de dies. Entre sotracs, dies de pluja, admirant aquella immensa extensió de terreny, unes vegades en mig de la jungla, d'altres en grans explanades de terra roja, que semblava sang, tan sols enverdides per petites plantes, que semblaven illes en mig d'un mar vermell.
No sé quants dies van passar però vàrem anar de lamiseria en lamiseria, a Nanning, Kunning, Lijiang, Dsayol, Kema, Gyanda Dsong i per fi Lhasa i entre una i l'altre alguna casa de pagès, a l'estable o a on millor ens deixaven estar.
Lhasa era una gran ciutat, la gent com a tot el país semblava anar d'una banda al altre en busca d'alguna cosa perduda, la llibertat potser?.
A la planícia estava la ciutat i en un turó s'enlairava omnipotent el símbol del Tibet, El Potala, lloc a on hauria de viure el Dalai-lama, però que estava al exili.
Em pensava que potser aniríem al Potala, però ja em semblava que era massa per mi, i ens vàrem anar enfilant cap una muntanya i allí en un penya-segat estava la lamiseria. La vista era preciosa, a la vall Lhasa als nostres peus i a davant a la mateixa alçada el Potala.
En Haoli al arribar em va presentar amb el nom de Hong i l'aprenentatge va ser laboriós, aprendre a cosir, rentar, cuinar, anar a cavall, però no un cavall com els que porten els de la hípica, no!, anar a cavall d'un ruc petit i escarransit que em feia anar de corcoll, no us diré el que vaig passar els primers dies.
La feina del camp era sagrada i del camp vivíem, a demés de algun ajut exterior. Com a metge els intentava ajudar però em vaig adonar el poc que sabia de medicina fora d'un Hospital, no tenia res, tan sols el meu coneixement, però ells si que tenien el coneixement de les plantes i les medicines naturistes, no necessitaven gaire cosa més, i allà em vaig adonar de la poca cosa que som i que ens hem anat per un camí equivocat, el camí dels tecnicismes i la medicació perquè si, curem o intentem curar el mal que sentim, però la veritat es que no sabem de on ve, apaguem el foc, però no sabem que ho ha provocat.
Em van meravellar els seus mètodes, cirurgies sense anestesia tan sols per hipnosis, amb uns resultats post-operatoris excel·lents.
Un dia ens van cridar d'una granja de les rodalies, que tenien una filla malalta. Als pocs minuts ja hi érem. Pels símptomes vaig diagnosticar apendicitis aguda i així era. El lama que m'acompanyava es va acostar a la nena i li va dir unes paraules a la orella, li va tancar els ulls i va començat a operar, els resultats van ser fabulosos.
Temps després vaig saber que els feien entrar en una hipnosis i així no necessitaven de anestesia. He de dir que em van ensenyar a operar per aquest sistema i va ser impressionant.
La vida era tranquil·la encara
que dura, paràvem només a l'hora de menjar i per suposat a l'hora de resar, la resta del dia el dedicàvem al camp i a la gent dels voltants, que no tan sols ens necessitaven per curar les seves malalties, sinó que també els ajudàvem en les feines del camp.
En poc temps vaig aprendre a parlar el xinès i un parell de dialectes més, no era un mestre però em feia entendre i els entenia. En Haoli m'anava ensenyant tot lo que ell sabia, ja que en tenia amb estima i jo, modèstia a part aprenia ràpid.
Un dia em va portar a d'alt d'una muntanya, la vista era meravellosa, es podia veure el mar molt lluny allà al horitzó, les valls, els rius, la jungla, el vent xiulava a les meves orelles, suau, no feia fred i el Sol m'escalfava el cap i sentia una sensació de descans. En Haoli em va preguntar si pensava molt sovint en casa meva, no me'n havia adonat però si que estava pensant en els meus, ell va seguir parlant i les seves paraules les sentia llunyanes, mentre imatges del passat corrien per davant dels meus ulls, tants records, tants moments. L'Anna, el vaixell, el primer dia que vaig veure en Haoli, quantes coses estava aprenent d'ell i dels seus companys.
Vaig tornar a la terra quan em va dir, "no cal tenir la mateixa religió per comprendre els secrets del mon, totes les religions porten al mateix lloc, a un Deu o a molts Deus, es igual, creadors de tot, tan sols s'ha de tenir l'anima neta, volgué entendre als demés, intentar comprendre'ls i ajuda'ls, que importa que creguis en Buda, en Jesucrist o en Alá, tots ells van donar un missatge de pau pels homes i que em fet els homes, canviar les seves paraules per paraules de por. A qui l'interessa que l'home tingui por?…
Els dies anaven passant tan ràpids com sempre, tenia una pregunta que fer en Haoli i un dia que vàrem sortir junts al camp a ajudar a una família, li vaig preguntar…- Escolta fa temps que et volia fer una pregunta, he sentit a parlar tants cops de que vosaltres els lames podeu fer levitaciò i en els mesos que porto aquí no he vist res de tot això, es veritat que podeu levitar? -
Em va mirar i va somriure, - Això que en dius levitaciò no es pot ensenyar, arriba com el vent, com el Sol de matinada que surt per l'horitzó, de sobte. La levitaciò en si, no té importància, sinó fos perquè ve donada per un estat de concentració, de relaxació de la ment molt profunda. Estic segur que a hores d'ara ja ho has vist però no te'n has adonat, ja que la elevació del terra es ínfima, un o dos centímetres. Tan sols els lames sants i els santons han aconseguit alguns levitar a voluntat.
Jo el vaig mirar estranyat i em va dir - No em miris així, pensa que abans de que marxis del nostre costat, hauràs conegut la sensació produïda per l'estat de la fe, així o anomenem nosaltres.
Vàrem seguir caminant amb silenci , de tant en tant ell em mirava i un somriure apareixia en els seus llavis, seguíem caminant mentre ell m'explicava els tipus d'arbres, els animalons, fins i tot els núvols d'on veien, si eren de pluja o no.
Quantes vegades vaig intentar dins de la meva cambra, tot sol, concentrar-me el suficient per aconseguir l'estat de fe, i res, em sentia impotent com quan caus al riu i et porta sense poder fer res per aturar-te.
Un matinada, encara no havia sortit el Sol , en Haoli em va despertar, - aixeca't i segueix-me - amb aquelles paraules dolces, però dures al mateix temps. El vaig seguir i vàrem caminar més de mitja hora muntanya amunt, jo pensava que em portaria altre cop al cim, però em vaig equivocar. De mica en mica vam anar donant la volta a aquell colós de terra, pedres i herbes i de sobte ens vam trobar davant nostre un ermita, mig enrunada, quants anys faria que estava construïda.
Quan vam arribar a la porta, en Haoli va trucar tres vegades i la porta es va obrir silenciosament, vam entrar i vaig quedar amb la boca oberta, l'interior era meravellós, dintre de l'ermita hi havien set arcades totes del color del or i en el centre de cada arcada un signe que per mi era incomprensible, al fons de la nau hi havien una a costat de l'altre, set estàtues, totes assegudes en la posició de lotus, però el que em va fer més impressió va ser que cap d'elles tenia, cara, eren llises completament.
En Haoli va parlar - Et preguntaràs perquè t'he dut aquí, i es perquè et trobis a tu mateix, donat que dintre teu comença a néixer l'afany de l'aventura, l'afany del coneixement i dintre de poc marxaràs del nostre costat. Aquí podràs saber fins a on has arribar a la vida, aquesta ermita tan sols es un reflexa de tu mateix, cada arc es un pas en la perfecció, les set figures son set passos finals per la perfecció total o Nirvana. La figura esquerra que es la més petita es la que encarna la gran perfecció, d'ella es passa a la Eternitat, segueix-me.
Anava al seu costat, les passes eren decidides però lentes. Ja estàvem sota la primera arcada i vaig sentir esgarrifances per tota l'esquena. Quan estàvem sota la segona arcada em va dir, - Girat i vigila el començament de tot !
Vaig obeir i vaig quedar parat. Darrera nostra ja no hi havia la primera arcada ni la resta de l'ermita, tan sols un paisatge desconegut de boscos cremant-se ,el cel enrogit com la sang i al mig un riu serpentejava fins a la vall, en Haoli va parlar - Aquest es el començament de tot, l'aigua, el foc, la terra, el cel, girat hem de continuar -
Em vaig girar i tornava a estar a l'ermita amb les set figures al fons, vam seguir caminant i vam passar per la segona, la tercera, la quarta, la quinta, la sexta i cada vegada que passava per sota d'una d'elles em sentia més lleuger, en Haoli em va explicar que cada una d'elles eren parts d'una vida i fins i tot vaig pensar al veure que havia passat tantes arcades, que podria arribar a alguna de les figures, però les meves il·lusions desaparegueren quan anava a passar per sota de la setena arcada. Els meus peus es van aturar i no vaig pogué continuar.
En Haoli em va dir, - és el teu límit de perfecció, la setena arcada, com pots veure tan sols et falten les set figures - li vaig contestar - soc molt imperfecte encara? - No Joan ni molt menys! ara comences a arribar a la veritable perfecció i veuràs com les figures son fàcilment accessibles, ara seu i medita.
Vaig seure al lloc a on em va indicar i quan vaig tornar aixecar la vista, ja no hi era, em sentia bé, descansat, no se quanta estona vaig estar assegut, però de sobte vaig sentir com el meu cos perdia pes, no tocava el terra!, no es pot expressar en paraules la immensa alegria que vaig sentir. Vaig tancar els ulls i sense saber com, em vaig trobar a Barcelona, en la que havia sigut la meva cambra, vaig mirar-me a un mirall i no em vaig veure, em vaig mirar les mans i eren brillants, semblaven transparents. Vaig volgué obrir la porta i la vaig travessar, per un moment vaig quedar confós, estaria mort! Sabia que no, estava fent un viatge astral, quantes vegades ho havia intentar fer quant era més jove i res, i ara ho havia aconseguit!
Vaig obrir el ulls i estava altre cop a l'ermita, vaig mirar al meu voltant a veure si trobava en Haoli per explicar-li tot, a davant meu tan sols hi havien les set figures, però vaig veure de sobte la que estava en mig de les set, tenia cara! Era la cara d'en Haoli, al adonar-me vaig anar veien com la cara anava desapareixent i vaig sentir una veu al meu costat - Joan ja has descobert tot lo que volies saber? -
Li vaig explicar tot el que m'havia passat, i ell tan sols va fer un moviment cap endavant amb el cap i em va posar les mans sobre les espatlles tot somrient - Anem Joan que es fa tard -
Ens vam aixecar i ens vam dirigir cap a la porta que era tancada. En Haoli no va fer cap esforç per intentar obrir-la, va seguir caminant i quan ja em pensava que picaria amb ella, la porta desaparegué, i també les arcades i les parets de l'ermita. Vaig mirar al meu voltant i l'ermita havia desaparegut, vaig mirar en Haoli que també em mirava plàcidament. La meva cara deuria de ser tot un poema, ja que va començar a parlar - Sempre que vulguis saber la veritat de tu mateix, busca aquesta ermita, està dintre teu, i si la vols trobar de tot cor tan sols l'has d'imaginar i es farà realitat -.
El camí a la lamiseria se'm va fer llarg, ja que no em va dir res més fins arribar-hi i jo no vaig gosar fer-li el milió de preguntes que em voltaven pel cap.
Quan vam arribar em va posar la ma a l'espatlla i em va dir - Totes aquestes preguntes que no has gosat fer-me, les trobaràs per tu mateix, ja que el temps d'aprenentatge s'ha acabat, ja ets un de nosaltres, però em sembla que tal com ets necessitaràs noves aventures, no quedar-te a un monestir dedicat a la contemplació. Demà surt una caravana de gent amiga, va cap a Chittagong (Chattagam), allà hi ha port i també aeroport, es una ciutat de moltes indústries i paren molts vaixells, crec que allí podràs continuar el teu viatge - Ara tu decideixes -
La decisió era difícil, estava molt bé al costat d'en Haoli i de tots els altres lames, però com deia ell i sé que em coneixia molt bé, no havia començat aquell viatge per quedar-me en un lloc molt de temps, per això vaig decidir emprendre el viatge a Chittagong (Chattagam).
Vaig anar a la cambra d'Haoli per fer-li saber la meva decisió i la meva sorpresa va ser que quan vaig arribar, tots els companys estaven amb ell, amb la cara somrient i als seus peus les meves coses ja preparades, abans de que pogués dir res en Haoli en nom de tots va parlar…
Joan ja sabem la teva decisió, has estat molts dies entre nosaltres i ets el nostre amic, no estem tristos perquè te'n vas del nostre costat, donat que sempre t'acompanyarem, sempre el nostre esperit estarà amb tu, en els moments dolents i en el moments d'alegria. Has sabut trobar la veritat i amb els teus coneixements pots fer molt de bé a la gent, ves i cura… Al acabar de parlar en Haoli, cadascú d'ells em van donar una abraçada, aquell era l'acomiadament ritual, l'endemà seria el definitiu.
Poques vegades es feia una f
esta a la lamiseria, però aquell cop va ser una excepció, estava trist però ells no em van deixar que ho estigués. Vàrem cantar, dansar, vàrem beure té i pastes, va ser una festa diferent del que estem acostumats, era una festa mesurada, equilibrada, tota sota control. No vam anar a dormir tard, ja que les deu del vespre o estaven dormint o resant. La caravana sortia a les sis del matí i el meu cos necessitava descansar.

(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370470 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!