Un racó per l'esperança I Capítol-Iniciació (Final Capítol)

Una vegada desembarcats, el capità ens va donar deu dies de permís i la corresponen paga donat la bona pesca, paga que vaig enviar a casa de la forma habitual. En Pere em va dir que anava a casa seva a veure la seva família, però jo sabia que si tornava em seria molt difícil després marxar de nou, pel que els vaig telefonar perquè així sabrien que estava bé. No va ser gens fàcil, ja que la meva mare no va deixar de plorar tota la estona i de dir-me que tornés. Els vaig consolar com vaig poder, però el comiat va ser trist.
Els deu dies van passar volant, vaig trobar un lloc que em donaven de menjar i dormir a canvi de fer de camàlic i al mateix temps em mantenia en forma. Per les tardes i quan tenia temps anava a una llar d'avis desemparats i ajudava en el que podia, al ser metge els podia curar. L'agraïment d'aquella gent va ser el que em va fer trontollar la meva idea de tornar a marxar, ja que ells em necessitaven, però allò havia sigut un pas en el camí i creia que podia ajudar tan o més en altres llocs i que tenia que buscar a on i quan.
En el vaixell, en Pere i jo hi vàrem estar quatre mesos més. La vida era dura però es podia suportar, en els ports que baixàvem veiem vides molt més dures que les nostres, ja que per tota la costa de l'Àfrica les condicions de vida son lamentables.
Després dels quatre mesos se'ns va acabar el contracte i el capità ens va dir si volíem renovar-lo per un any més, però tan el Pere com jo preferíem emprendre noves aventures, el Pere era un aventurer i nascut a vora de la mar li agradava tot el que era veure mon. Ens vam acomiadar d'ell i dels companys, a veure que podíem trobar.
Tot passejant pel moll vàrem saber d'un vaixell japonès que necessitava un ajudant pel metge i deu mariners, era una solució, eren cinc mesos. Dos al anar, un mes per les costes del Japó i després dos mesos per tornar.
Bé en aquell vaixell que es deia "Hiroshima" hi vam passar deu mesos, dues expedicions. El difícil, al principi va ser entendre'ns, tan l'un com l'altre sabíem una mica d'anglès, i francès, ell perquè entre viatge i viatge l'havia anat aprenent i jo pels estudis i classes particulars, encara que no es el mateix entendre aquella barreja de anglès japonès, anglès alemany, anglès xinès etc. ja que hi érem de totes les nacionalitats, alemanys, anglesos, xinesos, i fins hi tot un rus, acompanyat d'un coreà del nord, de francesos i per suposat espanyols, tres catalans amb els que vam fer bona amistat, sis alacantins i un madrileny.
Durant els mesos que vam estar junts, vam formar unes folgues de cal ampla.
La feina a la infermeria no era cap cosa, i quan no hi havia feina tenia que ajudar als demés.
Al passar per Hong-kong quan ja tornàvem la segona vegada va succeir una cosa que canviaria la meva vida, vaig conèixer a un lama, vam estar parlant molta estona, de tot el que pensava, del que ja havia fet i ell es meravellava de que un occidental es volgués trobar a ell mateix i amb va dir que si volia podia anar amb ell durant un any, que hi havia molta gent interessant en les lamiseries a prop del Tibet. Em va anar explicant coses i més coses d'aquella gent a la que jo podria ajudar i al mateix temps aprendre d'ells, de la seva espiritualitat i em va anar engrescant, que voldria més que poder anar a veure tot això, però i el vaixell… Ell em va dir que m'esperaria en el mateix lloc fins a les deu de la nit del dia següent i si no hi era marxaria sol, ja que tenia que tornar a Lassa. La seva cara no era gaire expressiva, encara que donava sensació de serenitat, hi havia en el seu rostre senyals del fred i semblava més gran de el que en realitat era, vestia una túnica de sac de color taronja, tan sols lligada per la cintura per una corda de cànem i portava penjat al braç un espècie de farcell. El que més em va impressionar d'ell va ser el cap rapat que duia, després vaig saber el perquè, moltes coses més d'ells i de la seva manera d'entendre la vida.
Vaig anar al vaixell i encara que al capità no li va fer gaire gràcia al dir-li que es podia quedar amb la meva part dels guanys, va semblar que el deixava una mica més convençut. Després vaig anar a veure al Pere per si volia quedar-se amb mi, però allò era el seu, el mar, els vaixells, està a terra li suposava un esforç tan gran com per mi no acceptar el que aquell lama m'estava oferint. Ens vam acomiadar amb una abraçada i un parell de glops de ginebra, el vaig deixar al vaixell i no em va volgué dir adéu, ja que ens tornaríem a trobar algun dia a la pensió de Alacant i sinó hi era, l'amo ja em donaria noticies d'ell.

(Continuarà)