Un racó per l'esperança I Capítol-Iniciació (4ª Part )

La lluita va durar dues hores amb aigua fins al genolls i al final vàrem aturar la via i així intentar arribar al Puerto de la Cruz. El capità no estava gaire segur de poder aconseguir-ho i va fer els preparatius pel cas de naufragi.
Les bombes treien l'aigua tot el de pressa que podien i de mica en mica va anar baixant el nivell d'aigua fins a no quedar casi res. Mentre això passava ja ens havien donat els armilles salvavides i un vuitanta per cent de la tripulació ja estava a punt per llançar les barques i pogué salvar la vida.
Després ens va dir el capità que sort a que la mar estava tranquil·la ho vam aconseguir. Vaig estar content, perquè també havia pogut ajudar.
Be, ja estàvem a les Illes Canàries, al famós Puerto de la Cruz, un lloc molt bonic.
Després de revisar el vaixell ens van dir que en teníem per una setmana, carai quines vacances vaig pensar, però el capità no era del mateix parer, ja que les barques petites podien treballar, encara que el volum de pesca sigues més baix, les pèrdues no serien tan altes.
Ja estava damunt la barca, que en comparació amb el vaixell era com una oliva a una síndria, que el vaixell es bellugava?, aquesta barca si que es bellugava, amunt i avall, dreta i esquerra. Si hi hagués pujat feia unes setmanes hauria sigut la meva fi, però ja m'havia acostumat i l'impacte va ser més petit.
Els dies passaven molt de pressa i les passejades pels carrers de la ciutat eren bastant avorrides, sort en vaig tenir de l'Anna, me'n recordaré sempre d'ella. La vaig conèixer un dia d'aquests tan avorrits, quan ja estava fart de donar voltes i vaig anar a passejar per la platja, la lluna plena il·luminava la mar, les ones, el soroll del aigua picant contra les roques, em feia posar la pell de gallina, de cop, vaig veure una figura asseguda a la vora de la platja, em vaig anar acostant i era una noia, la vaig saludar, ella em va mirar i sense dir-me res, va seguir mirant l'horitzó ja enfosquit per lo avançat del hora. No sé que em va moure a seure al seu costat, les ones ens mullaven, però em trobava bé. No vàrem tardar gaire estona en començar a parlar, tenia una veu dolça com la mel, i amés era bonica. La conversa va durar fins a les dotze de la nit i a llavors ella va dir que tenia fred i jo la vaig acompanyar a casa seva, em va invitar a pujar i hi vaig passar la nit, ara que ho penso, ha sigut la única vegada a la meva vida que no vaig tenir que pensar en el que volia fer, tot va passar tranquil·lament, suaument i sense volgué ens vàrem fer amics. L'Anna, quants records en tan pocs dies, vaig ser feliç. Que haurà sigut d'ella?.
Ens van arreglar el vaixell, va costar el seu, el capità semblava en Haddock, l'amic d'en Tintin "mil milions de llamps i trons!", però ens vàrem fer a la mar, L'Anna em va venir a acomiadar al port, sense una llàgrima, amb un sol petó…
Un altre cop érem a la mar, però ja no tenia por a marejar-me, i pensar que al principi em pensava que no podria acostumar-me. Varen passar el sis mesos i em vaig reenganxar per sis més, de tant en tant pensava amb els meus pares, estarien bé?.
Degut a que una vegada el metge va caure per les escales, es va trencar la cama i li vaig immobilitzar i curar, des de aquell moment em consideren el segon metge del vaixell amb el mot de "Curapatas". D'aquesta manera la meva vida al vaixell va ser una mica més bona, ja que una part del dia anava a la infermeria a ajudar al metge.
Varen passar de pressa els mesos, de port en port, separant els companys quan anaven una mica "escalfats", perquè no es piquessin i al mateix temps rebent algun que altre "clatellot", per ficar-me al mig per fer les paus, no soc cap infeliç que es deixi picar, m'hi torno, però em semblava una ximpleria que ens piquessin els uns als altres sent companys.
Recordo una vegada, que si que hi va haver-hi pinyes i aquest cop també hi vaig participar, no voluntàriament, però com hi estava al mig, endavant…
El lloc era Accra, que es la capital de Ghana, o al menys ho era, es troba bastant més avall de les Illes Canàries, el capità havia baixat per aprovisionar-nos, doncs tornàvem a Alacant, plens fins d'alt i no volíem trobar-nos amb els patrullers marroquins, per el que donàvem una mica de volta passant per darrera de les Canàries.
Al mateix temps que ell baixava amb uns quants, ens va donar la tarda lliure, i com que ja sabia com érem tots plegats, ens va dir "¡Marchamos a las nueve de la mañana, ya sabeis lo que quiero decir!
Al baixar del vaixell érem deu, encara que ens vàrem dividir en dos grups de cinc, doncs anar sols era perillós. A l'estona de voltar pels carrers plens de gent, que tan demanava coses com n'oferia, vàrem entrar en un bar, el nom era "Anguni" o alguna cosa semblant, l'aspecte exterior no era gens agradable, però l'interior encara era pitjor, semblava que no hi haguessin tret mai la pols, tot de fusta, fins i tot el terra. Ens vàrem asseure en una taula que no queia a terra perquè Deu no volia. A l'estona, molta estona per cert, es va acostar un individu alt com un sant pau i negre com la nit, que tan sols duia una samarreta que en algun temps hauria sigut blanca i uns pantalons curts al estil safari. Vàrem demanar cervesa, desprès d'una bona estona ja ens la va portar, però calenta i en uns vasos que de tanta brutícia, semblaven blancs. En Ferran i en López, del que mai vaig saber el seu nom de pila, van dir que volien marxar d'aquell antre i al demanar la compte, va ésser quan va començar el "follón". El cambrer ens va demanar mil cinc-centes lliures (de Ghana), uns quatre euros, en sentir-ho en Ferran va dir que era un robatori, un estafa. No sé si el cambrer sabia castellà o s'imaginava que el volíem estovar, però la qüestió es que va cridar uns mots incomprensibles per nosaltres i tots els negres del local se'ns van tirar al damunt com feres. Mare de Deu! Quines bufetades, a la primera de canvi un negre alt i ferm, amb fot bufetada, jo l'esquivo, però ja ni havia un altre que m'estava esperant i toma! Vaig recorre tres metres lliscant per terra , llavors no se ni com ni de quina manera, va sortir de mi la fera ferotge com deia l'Ovidi Montllor i ja em vaig veure repartint hòsties a tort i a dret, tan que fins i tot el Pere va rebre. Allò semblava una tempesta, braços, cames, tot barrejat, hi havia un moment que no sabíem qui era un i l'altre. Tot d'un cop va arribar un negre escanyolit tot cridant, de forma que tots els negres que ens estaven foment bufetades, es van tornar a seure al seu lloc ràpidament, com si res no hagués passat i ven aviat vàrem veure perquè, ja que tot d'un cop varen entrar al local deu policies amb les porres a punt de guerra. Nosaltres ens vàrem fixar en la cara d'espantats dels nostres negres contrincants, doncs he de dir que tots els policies eren blancs com la llet. Ens van rodejar i ens varen preguntar en francès, si algun d'aquells "negres" ens havia molestat, a el que tots a la vegada vàrem dir que no, vàrem dir que ens estaven divertint i que disculpessin si fèiem una mica de soroll, però es que feia dos mesos que no havíem baixar a terra i ara ho estàvem celebrant.
No van posar gaire bona cara els policies, semblava que tenien ganes de estomacar a tot el personal, van donar unes voltes, van donar unes quantes empentes aquí i allà, recomanant-nos que marxéssim l'abans possible, que no féssim mes escàndol i van sortir del local.
El negre escanyolit va sortir darrera d'ells i als pocs segons va tornar a entrar bramant com abans, al primer moment vàrem pensar que tornaven els policies, però no era així, al mateix moment tots els negres es van tornar a aixecar i ja em veia tornant a donar cops de puny, però no va ser així, van anar passant i donant-nos les mans en senyal d'agraïment per no denunciar-los.
Un d'ells que semblava el més gran, ens va explicar en francès, que els policies buscaven qualsevol excusa per picar-los i empresonar-los, que encara que sembli mentida, en un país del Àfrica, a on el 90 per cent de la població es negre, aquesta raça està esclavitzada per quatre blancs que tenen suficients soldats i armes per mantenir a la gent callada. També va dir que per això qualsevol cosa amb els blancs els fa saltar. Després d'algunes explicacions de com anava el país i el desgraciats i pobres que eren, ens van invitar a beure i ens hi vàrem estar fins a la matinada. El que ens van donar després si que era cervesa de primera qualitat, i fresca, no se quantes en vaig beure però va ser massa, a demés també vàrem menjar, el que no sabia es que era llangardaix, vuit mesos abans ho hauria vomitat tot, però em va semblar fins i tot exquisit.
Unes hores desprès ja tornàvem a ser al vaixell, els ghanesos ens havien tractat molt bé, encara que portava un ull morat, del que van fer mofa uns quants dies més a costa meva.
Quan vaig veure la terra allunyar-se, vaig sentir pena per aquella gent que no podien allunyar-se com jo dels seus problemes, de la seva misèria, de la seva desgracia.
Després d'alguns espants, deguts a falses alarmes sobre patrullers marroquins i d'una altre tempesta, vàrem arribar a Alacant d'on havíem sortit vuit mesos abans, la pesca havia anat molt bé i la comissió seria gran.
(Continuarà)