Un racó per l'esperança Capítol XXVII: Llibertat

CAPÍTOL XXVII: LLIBERTAT

El dia següent en Jowai es va posar en contacte amb els infiltrats de la presó i li van comunicar a la Chitra el que volíem fer, ella va acceptar sense cap recança. No podia deixar de pensar en el risc que corria, però no crec que hagués aguantat gaire més a dins d'aquella presó, incomunicada com estava. Tot estava preparat perquè li fos administrada la substància a la tarda, d'aquesta manera hauria de ser de nit quan l'ambulància hauria d'anar a buscar-la. Per nosaltres i els homes de Jowai que en total deurien ser uns trenta l'operació "Llibertat" estava en marxa.
Tot el dia següent vam estar preparant el pla per la seva alliberació, en principi era encara més senzill del que havíem pensat. Una de les infiltrades estava a càrrec de les comunicacions de la presó de les dones i quan la Chitra estigués malament li demanarien que es posés en contacte amb l'Hospital perquè els hi fes arribar una ambulància. En Jowai amb un somriure a la cara m'ho va explicar detingudament, la seva infiltrada ens telefonaria a nosaltres en lloc de L'Hospital. Quan ho feien donaven una clau secreta al responsable del Hospital, perquè quan arribés l'ambulància l'hauria de donar a l'entrada i així sabien que segur que venien del Hospital. Ja tenia tot a punt tan l'ambulància com a un parell de motoristes vestits de policies que l'escoltarien i com es natural mai sortirien de la comissaria de policia. L'únic problema eren els dos guàrdies que portaria d'escolta a dins de l'ambulància i que serien de la presó, cosa que segons ell no hauria de ser cap impediment per portar a bon terme l'alliberament.
Llavors va ser quan li vaig demanar al Jowai que em deixés anar a mi també a l'ambulància. Era metge i no tindria cap problema per passar desapercebut. En Jowai em va dir que era blanc i el meu accent em descobriria, cosa que el vaig rebatre, ja que sabia que molts metges d'altres nacionalitats demanaven anar a Bangladesh i a l'Índia per ajudar-los. En Jowai es va tocar la barba, va està pensant uns moments i va accedir al que li demanava.
Tot semblava preparat i cada cosa es va repassar mil i una vegada, l'Hotel estava a massa distancia de la presó vam sortir del mateix liquidant la compte i amb la limusina ens vam anar a casa d'uns amics d'en Jowai que estava a un quilòmetre. Ja estàvem vestits amb les bates, en Raypur i jo, en Jowai portaria l'ambulància i en Budget aquesta vegada es quedaria per coordinar possibles problemes que poguessin sorgir.
El dia va ser molt llarg, la substància li seria administrada a la tarda i creiem que abans de les onze de la nit rebríem la trucada de la presó. Les hores van anar passant, les nou, les deu, les deu i mitja i res de res. Tots estàvem pendents del telèfon i del rellotge, ja estaven a punt de tocar les onze quan va sonar. En Jowai el va agafar i després d'apuntar un número a un tros de paper va fer la senyal de marxar.
A baix al carreró hi havia l'ambulància i les dues motos de policia que ens portarien fins a la presó. Vam entrar i en Jowai es va posar al volant, en Raypur va anar al darrera i jo de copilot. Al nostre davant un dels policies ja estava a punt amb la moto engegada per posar-se en marxa i vaig veure pel retrovisor que l'altre també. Llavors vaig mirar al Jowai que havia engegat el motor, però no donava l'ordre de marxar. Li vaig fer un gest amb el cap per donar-li a entendre perquè no marxàvem, i ell em va dir que tingués paciència, estàvem més a prop que l'Hospital i si arribàvem molt aviat sospitarien. Van passar uns minuts i ja m'estava posant nerviós, vaig tornar a mirar al Jowai amb cara de "què no marxem?" llavors va engegar la sirena i ens vam posar en marxa.
Per uns carrerons vam arribar a un carrer principal, les sirenes de les motos i de l'ambulància estaven fent aturar el trànsit i els guàrdies urbans que hi havien pels carrers també ens hi ajudaven. Ens qüestió de cinc minuts ens vam plantar a la porta de la presó. Vam parar i un dels guàrdies de la garita de l'entrada metralladora en mà ens va demanar el numero secret, en Jowai els hi va donar i ens van obrir la porta. Vàrem entrar al pati central de la presó i ens vam dirigir fins al final a on hi havia la part de les dones. Ens van obrir un altre porta que duia a un altre pati central del pavelló de les dones i al final ens vam aturar a la porta d'entrada. Primer ens pensàvem que hauríem de pujar a la infermeria, però no va ser així i dos infermeres van baixar a la Chitra fins a la porta. Jo com a metge, ja que portava l'acreditació a la bata, li vaig fer una ullada. La Chitra estava inconscient i la temperatura era molt alta. Li vaig dir a la doctora de la presó que havia fet molt bé en demanar una ambulància. Ella em va fer firmar una fulla de sortida fent-me responsable de la presonera i va ordenar a dos guàrdies de la presó que ens acompanyessin. Vam posar a la Chitra a l'ambulància amb el Raypur i jo acompanyats d'un dels guàrdies i davant si va posar l'altre guàrdia amb el Jowai. Això ens perjudicava una mica ja que el guàrdia que anava amb el Jowai veuria per on anàvem, però no em va preocupar gaire ja que en Jowai se'n encarregaria d'ell, el que estava amb nosaltres en Raypur se'n faria càrrec.
Anàvem a sortir quan la porta de l'ambulància es va obrir de cop i va aparèixer la doctora…
Esperi doctor, s'ha deixat l'expedient de la Chitra
Per un moment ja m'havia vist a dins de la presó per sempre més. Vaig agafar l'expedient, li vaig donar les gràcies i per fi vam sortir de la presó sense posar la sirena.
Quan havien passat uns minuts vam sentir un fort cop a la banda de davant, el guàrdia que estava amb nosaltres va fer l'acció de treure la pistola, però en Raypur el va estabornir d'immediat i el va lligar. Llavors en Raypur li va donar l'antídot a la Chitra, encara tardaria una hora en fer efecte. Des de dins l'ambulància no sabíem a on anàvem però una mitja hora desprès es va aturar. Quan vam obrir la porta vam veure que en Jowai i tots els demés estaven allí tot cridant d'alegria. En Budget també hi era. Entre tots varem agafar a la Chitra i la vam portar a una casa que es trobava a les afores de Dacca. Quan vam ser allí la vam posar en una habitació i ens van deixar sols mentre ells celebraven l'alliberació. Li vaig mirar la temperatura i vaig veure que li estava baixant, esperava que l'antídot no fallés. Els minuts van passar tan lentament que vaig tenir temps de mirar-me-la amb molt deteniment, era molt maca, semblava que en l'any que havia estat a la presó encara se'n hagués tornat més. Li tenia agafada la mà i li prenia la temperatura cada deu minuts. Tot d'un cop lentament va començar a obrir els ulls, aquells ulls que m'havien fascinat des de el primer moment. Estava confosa i segurament la seva vista era borrosa degut a la droga que li havien administrat. Van passar uns minuts, per fi em va reconèixer i ens vam fondre en una llarga abraçada, mentre ella plorava i em feia posar la pell de gallina. Un petó em va acabar de fer tremolar i aquell moment es va etern.
Vam sortir de l'habitació i amb hurres i abraçades per part de tots ens van marejar una estona. En Jowai amb la seva veu de tro els va fer callar i fer seure al terra. Llavors va parlar…
Bé tot està en ordre, ara tan sols es qüestió de marxar del país.
Però com ho farem, la Chitra no té passaport, li vaig demanar.
Amic meu, en Budget té una sorpresa per tu.
El vaig mirar i em va dir que el seguís, vam sortir de la casa i vam anar al darrera de la mateixa…
Serà cabronet, però si es un helicòpter.
Si Joan i us portaré sans i estalvis a l'Índia aquest nit, si vosaltres voleu, i us atreviu, es clar.
Li vaig demanar a la Chitra si em volia acompanyar i em va dir que si amb un altre petó.
Doncs si voleu podem marxar, tot l'equipatge ja està al helicòpter.
Ens vam acomiadar de tots, ens especial d'en Jowai i en Raypur. Deixava a uns bons amics i com em va dir en Jowai, "no crec que ens tornem a veure, però com diu una dita, les muntanyes no es poden trobar, les persones si"
El viatge de tornada a Calcuta va ser accidentat, com no, portant l'helicòpter aquell gamarús, però li devia molt a aquell homenot, havia fet un amic per tota la vida.
Quan vam ser a Calcuta ens va invitar a la seva meravellosa casa i ens hi vam quedar el temps suficient perquè li fessin una documentació nova a la Chitra, obrir una compte i una caixa de seguretat al Chase Manhattan Bank per guardar l'ull de Qin. Però l'hora dels adéus va arribar. Ara la Chitra i jo ens anàvem de viatge de nuvis a les Seychelles, necessitàvem un descans per posar la nostra vida en ordre.