Un racó per l'esperança Capítol XXVI: Buscant a Chitra

CAPÍTOL XXVI: BUSCANT A CHITRA


Vàrem aturar el tot terreny al costat del cotxe a on estava en Jowai. D'un salt vaig baixar i el vaig anar a saludar-lo, encara em feia molt respecte…
Ja m'ha explicat en Raypur tot el que t'ha passat Joan, ets un home amb sort, em va dir en Jowai tot donant-me la mà.
Tots ens vam posar al seu voltant, ell i en Raypur ens van explicar com estava la situació a la presó de dones de Dacca…
Tenim un parell de guàrdies nostres dintre la presó i he sabut que la Chitra està bé, ha aconseguit un lloc en la infermeria d'ajudant de la metgessa, no deixa d'estar empresonada, però té unes condicions preferents, com poden ser no dormir a la cel·la sinó a la mateixa infermeria i el menjar també és una mica més decent. És veritat que està incomunicada amb l'exterior, des de que va entrar no li han deixat rebre cap carta ni enviar-la i el pitjor de tot es que tampoc li deixen rebre visites, tal com vas dir al Raypur.
Què podem fer per alliberar-la? Li vaig demanar.
Entrar a la presó i alliberar-la és impossible, està a la pitjor presó del Estat, la meitat és d'homes i l'altre meitat és de dones, separats totalment, però a dins d'aquelles parets hi han els pitjors criminals, per això està tan ben custodiada. Allí hi tenim alguns dels nostres germans que han sigut empresonats, gràcies als infiltrats dins dels guàrdies els fem portar una vida més en condicions però treure'ls ha sigut impossible.
Doncs així que podrem fer? li va dir en Budget.
Hi ha una possibilitat, i es el jutge que pot donar la llibertat a la Chitra, és corrupte i es deixa comprar, el delicte de la Chitra no es de sang i això ens afavoreix, el que no sé quin preu ens demanarà per aquest alliberament.
Crec que per preu ho podrem aconseguir, com ho hem de fer per contactar amb ell?
Ara anirem a Dacca, ja he reservat habitacions en el Dhaka Sheraton, això ens servirà per l'entrevista amb ell. Desprès li farem veure que el teu company, que sembla més pervertit, tot mirant al Budget, que va fer una cara d'estranyat, va veure a la Chitra al seu poble i té ganes de comprar-la i emportar-se-la a Anglaterra perquè sigui la seva amant i serventa. Això en aquestes mentalitats es per ells tan natural com el que es dutxa cada dia. Com que el fet que la va condemnar ja fa més d'un any i en el Govern hi hagut bastant canvis que esperem portin a alguna amnistia política de presoners. El jutge s'aprofitarà de l'oportunitat que tindrà de cobrar uns diners, que potser dintre d'un mes no els podrà cobrar ja que la Chitra serà posada en llibertat.
Però es segur que l'alliberaran dintre de tan poc? Li vaig demanar.
Em va contestar en Raypur…
Hi hagut molts comentaris i per espies que tenim sabem que el Govern vol fer net i començar de nou. Hem sabut que tots els presoners polítics que no hagin incorregut en delictes de sang dintre de poc seran alliberats, quan serà això? No en tenim n'idea, tan pot ser dintre d'una setmana o dintre d'un any.
Doncs el millor es posar fil a l'agulla i treure-la d'allí el més aviat possible, no creieu?
Tothom va fer que si amb el cap i es van posar d'acord en Raypur i en Sorab perquè ens trobéssim a una casa de lloguers de cotxes, segons ells no ens podríem presentar a l'Hotel Sheraton amb els cotxes que portàvem.
Segons en Jowai, l'estratègia era la següent: Llogaríem una limusina, en Sorab feria de xofer, en Raypur i en Jowai farien de guardaespatlles, jo feria de secretari d'en Budget i ell de gran senyor. Així ho vam fer i els seixanta quilòmetres que ens separaven de la capital es van fer llargs, molt llargs.
Al arribar a Dacca, que per cert es una ciutat bestial, tal com la recordava de l'última vegada que hi vaig ser, en Sorab sabia a on havia d'anar ja que al entrar a la ciutat vam perdre de vista el cotxe a on anaven en Raypur i en Jowai. Després de mil semàfors i de milions de botzinades d'un i dels altres vam arribar al lloc a on ens llogarien la limusina. Al baixar ja ens esperaven i els tractes es van fer ràpids, tres dies a mil dòlars per dia, deu ni do, vaig pensar. I encara ho vaig pensar més quan ens van dir que teníem que deixar deu mil dòlars de fiança. Sense immutar-se en Budget em va fer el gest de que li donés el diners i jo sense dir res els hi vaig donar. Encara van ser bona gent i ens van dir que en els dies que tinguéssim la limusina ens deixaven guardar els cotxes al seu garatge.
En Sorab no portava roba adequada i li vam demanar al gerent de l'empresa de les limusines si podia fer res al respecte. Amb mil dòlars més es va arreglar tot, i en Sorab va sortir del vestuari convertit en un magnífic xofer.
Desprès en Jowai va dir que ens portaria a casa d'uns coneguts perquè ens poguéssim canviar tots i arribar al Hotel presentables. Vàrem entrar per un carreró, vam deixar al Sorab a càrrec del cotxe mentre els demés pujàvem amb les maletes a canviar-nos. Als pocs minuts sortíem de la casa convertits en uns senyors. Fins i tot en Jowai i en Raypur havien canviat d'aspecte i semblaven uns guardaespatlles de veritat.
Ja estàvem preparats, fins i tot en Budget m'havia comprat un maletí perquè hi posés els diners i la joia, al mateix temps donava realment la sensació de que era el seu secretari. A dins del cotxe anàvem tot molts seriosos, ens miràvem les cares i semblava que de veritat portéssim a un gran senyor. Tot d'un cop en Budget se li va escapar un pet i vam esclatar tots a riure. Havia aconseguit rebaixar la tensió de l'atmosfera encara que va pol·luir l'ambient. Vam obrir les finestres i tot rient el vam maleir, mentre ell somrient en deia que ho sentia molt, que eren les nervis. D'aquesta manera vam arribar a l'Hotel Sheraton. Al arribar en Jowai amb el cotxe en marxa ja van obrir les portes i al moment de parar-se ja estaven drets a cada costat de la porta perquè poguéssim sortir primer jo i desprès en Budget. Els conserges havien baixat ràpidament per rebre'ns i els botones es desvivien per demanar al Sorab que ja havia baixat i estava obrint el maleter, qui érem mentre omplien el portamaletes.
Nosaltres vàrem entrar al Hotel mentre ens obrien les portes els conserges i rebien del Sorab una més que bona propina, no volíem que s'oblidessin de nosaltres. A l'entrada hi havia el que ells deien Atrium Lobby, que era impressionant. Una lluminositat al sostre amb vidres de tota gamma de colors blaus i de forma circular, que donava la sensació d'una gran cúpula. Vàrem arribar a recepció i jo com a rol de secretari vaig demanar les habitacions que havíem reservat. Desprès de deixar la documentació d'en Budget a la senyoreta de recepció pels tràmits de papers i que ens passessin manualment la targeta d'en Budget per possibles desperfectes. Ens van acompanyar a les nostres habitacions.
En Jowai s'havia passat i havia reservat les suites del últim pis, dues habitacions tan grans com pisos i tres més que no tenien res que envejar a les altres. Pagant els altres també jo hauria sigut esplèndid. Després de demanar que ens pugessin els dinar a las habitacions, vam començar a teixir la tela d'aranya que han havia de portar a poder alliberar a la Chitra.
En Jowai mitjançant els seus amics es va posar en contacte amb el jutge que es deia Kazi Nazrul i havien quedat a les sis de la tarda a l'Hotel. Les hores van passar lentes fins que ens van comunicar que el Sr. Nazrul estava esperant a recepció.
Jo i en Raypur vam baixar per rebre al Nazrul, mentre en Budget, en Jowai es quedaven a la suite i Sorab escoltant darrera de la porta de l'altre habitació.
Al sortir de l'ascensor vam poder contemplar al jutge que estava assegut a l'antesala de recepció prenent-se un té. Era un home de pell fosca, d'uns cinquanta anys, ben vestit i quan ens hi vam acostat i es va posar dret la seva alçada va fer que el tingués que mirar una mica amunt. Al seu costat dret hi portava a un guardaespatlles tan o més alt que ell, però molt mes musculós. Ens vam presentar i el vam invitar a pujar a la suite per poder parlar amb el meu cap o sigui en Budget, ell no hi va posar cap impediment i vàrem agafar l'ascensor per arribar a on es trobaven els nostres companys. L'ascensor que hi duia ascensorista ens va portar fins al últim pis i quan vaig trucar a la porta de la suite ens va obrir en Jowai. Al entrar vam veure a Budget que estava assegut a la saleta. Es va aixecar i va venir a saludar al jutge, el va fer passar i tan sols es van seure a les butaques de la saleta, en Budget i en Nazrul, els demés ens vam quedar drets al seu voltant. Jo quasi al costat d'en Budget i els demés a una distancia prudencial, mirant-se els uns als altres.
En Budget va tardar una mica de començar la conversa que m'interessava, ja que primer va demanar si volia alguna cosa. Després per cortesia li va demanar com estava, van parlar una mica del país, d'economia i d'altres banalitats que tan sols em feien posar nerviós, ja que jo hauria anat pel dret. Però també comprenia en Budget, que com ja havia vist era un immillorable regatejador i tan sols estava explorant el terreny. Després d'un deu minuts va ser en Nazrul el que va obrir la negociació, en Budget ja l'havia portat a on ell volia. Les mans em tornaven a suar mentre veia com impassibles els dos homes regatejaven amb la vida d'una persona. La quantitat d'inici que ens va demanar en Nazrul van ser cinc-cents mil dòlars, en Budget amb un somriure li va dir que no comprava una princesa, i li va oferir cinquanta mil dòlars. Al veure el que li oferia el cor em va fer un salt, segur que sortiria disparat d'allí i no el veuríem més. En Nazrul que també en sabia una bona estona, va fer l'efecte de que s'enfadava molt i va baixar a tres-cents mil dòlars. En Budget sense immutar-se li va oferir setanta-cinc mil, tot dient que un caprici te un preu, però no deixa de ser un caprici.
En Nazrul li va dir que fent allò es jugava alguna cosa més que la seva carrera, es jugava la vida i que per menys de cent cinquanta mil dòlars no valia la pena jugar
-se-la. En Budget amb tota la fredor possible li va comentar que la Chitra no tenia delictes de sang i que sabia que no tardarien gaire en alliberar-la, es podia esperar, però aquell temps que guanyaria es mereixia una quantitat que per ell com a màxim era de cent mil dòlars.
El silenci va envoltar la sala, em pensava que sentirien els batecs del meu cor que anava a cent per hora, els dos homes estaven mirant-se fixament als ulls i sense saber com es van donar la mà, tot dient en Nazrul que li teníem que donar la meitat per endavant i l'altre meitat quan alliberés a la Chitra. En Budget va accedir per deixar-li una sortida d'honor i em va fer el gest de que li donés els cinquanta mil dòlars. I així ho vaig fer, vaig agafar el maletí i li vaig posar els diners a sobre la tauleta de la sala. En Budget va fer un gest al Raypur i li va dir que els portés dos gots i l'ampolla de Chivas 20 anys que hi havia al armari de les begudes. Després de demanar-li a Nazrul si hi volia gel i de que li digués que no, van brindar. Una vegada van haver brindat en Nazrul va fer un gest al seu guardaespatlles, es va acostat a la taula i va agafar els diners, guardant-los a les butxaques de l'americana. En Budget i en Nazrul es van dirigir a la porta mentre quedaven per l'endemà a les deu del matí a la porta de la presó, a on hi hauria el segon pagament i el lliurament de la Chitra. Una vegada van haver desaparegut per la porta de l'ascensor, tots vam felicitar en Budget, fins hi tot en Jowai va quedar impressionat de la capacitat negociadora d'aquell home. Desprès ens vam asseure a la saleta i ens vam fer portar té, pastes i tot el que ens va passar pel cap per poder celebrar-ho.
Mentre ho estàvem celebrant li vaig comentar al Budget que no havien comptat els diners, i ell em va dir que perquè ho havien de fer, sinó hi eren l'endemà no ens lliurarien a la Chitra.
Al vespre, desprès de sopar estava a la meva habitació tot content, per fi l'endemà tornaria a veure a la Chitra i tot el meu camí s'hauria acabat. Semblava impossible que tota la meva aventura m'hagués portat al altra banda del món, a on m'havia trobat a mi mateix i a la persona, que si ella volia, seria la dona de la meva vida.
Però de sobte per la porta que comunicava amb l'habitació d'en Budget va entrar en Sorab tot esparverat…
Corre Joan vine de pressa, ha passat una cosa horrible.
Vaig corre cap a l'habitació del costat, hi vaig veure que tots estaven a prop de la televisió mirant-la amb atenció. Quan vaig entrar em van mirar amb cara de preocupació.
Mira que donen per la televisió, em va dir en Budget
Em vaig acostat a on ells eren i vaig mirar la pantalla de la televisió que estaven donant les noticies…
En Kazi Nazrul era un dels millors jutges en actiu de Bangladesh i la seva mort ens ha deixat una gran pèrdua…
Però que ha passat? vaig dir dirigint-me als demés, les noticies havien acabat i no explicaven els fets.
En Jowai em va posar la ma a l'espatlla i em va dir…
Ho sento Joan hi hagut un atemptat al edifici a on vivia en Nazrul i s'ha ensorrat.
Però com heu pogut fer una cosa així? li vaig dir mentre l'agafava per la solapa.
Nosaltres no hem tingut res a veure, ni sabem qui ha sigut, et prometo que investigaré qui ho ha fet.
Per primera vegada veia la cara de tristor de Jowai, estava dient la veritat i li sabia greu, el vaig deixar i vaig caure assegut a la butaca més propera. Tot estava perdut. Havia recorregut un llarg camí per arribar a on estava, però encara em faltava la pitjor part.
El silenci es va fer espès a aquella habitació, fins que en Budget va parlar…
No ens podem deixar vèncer, segur que hi ha alguna altre manera, pensem-hi encara tenim temps i medis, hem de trobar un altre solució.
Jo em vaig aixecar i tot donant-li un cop a l'espatlla em vaig anar a la meva habitació. No podia pensar, necessitava descansar. Hem vaig estirar al llit i les hores van anar passant lentes, el dia següent hauríem de trobar un altre manera de poder treure-la de la presó.
No havien passar ni dues hores, quan en Raypur va entrar tot cridant, seguit dels demés, ja ho tinc! Ja ho tinc! Mentre jo obria la llum.
Què tens? Li vaig preguntar
La manera de treure-la d'allí
Però estàs boig, en Jowai ens va dir que era impossible de entrar-hi per poder-la treure.
No hi entrarem nosaltres, sinó que sortirà ella.
Els demés estaven al meu voltant escoltant al Raypur…
Però com ho farem? Li vaig preguntar
Com que tenim infiltrades guàrdies dintre la presó, li administrarem una substància que la farà posar amb molta febre i de la que nosaltres tenim l'antídot. Com que al Hospital de la presó no hi ha res per poder curar-la, se l'emportaran en ambulància i llavors entrarem en acció. L'Hospital més proper està a uns cinc quilòmetres de la presó i han de passar pel mig de la ciutat. No es una presonera perillosa i no posaran gaire escolta. No serà cap problema interceptar-la.
Però ella corre molt perill, i si no la treuen de la presó?
Les nostres infiltrades li donaríem l'antídot i no hauria passat res, que et sembla?
Haurem de corre el risc, li vaig contestar.


(Continuarà)