Un racó per l'esperança Capítol XXIV: Destí Agartala

CAPÍTOL XXIV: DESTÍ AGARTALA

Vaig estar dos dies per recuperar-me del càstig que m'havia donat en Jetty. Els diaris anaven plens de la mort del governador, del magnat Leeds i dels demés. Tothom buscava a un altre home que anava amb ells, que havia desaparegut i que segons els diaris segurament l'havien segrestat, aquell home era jo. No sabien com em deia, i el millor de tot es que ningú s'havia fixat amb mi i no tenien cap retrat robot que se'm assemblés ni una mica, cosa que em va tranquil·litzar.
Encara que una mica arrugats, tenia els documents que m'havia fet en Leeds i la meva intenció era que tan aviat com pogués aniria a buscar a la Chitra. Ja feia més d'un any i no sabia que hauria fet, ni si m'hauria esperat.
En Budget em va dir que si volia m'acompanyava a buscar-la, es devia unes vacances i tenia altres helicòpters, que li farien la feina per ell. En un principi em va semblar que no calia, però desprès vaig pensar que ja havia tingut masses aventures tot sol i que una mica de companyia no m'aniria malament.
A la setmana següent, els ànims sobre l'atemptat havien baixat i a les noticies ja no sortia res de tot el que havia passat. En Budget em va dir que el homes de Seoni l'hi havien dit que ja no posaven control en cap lloc de la ciutat i que tot tornava a ser com abans. Per això vaig decidir emprendre la marxa cap a Agartala i d'allí travessant la frontera arribaria al poble de la Chitra.
Vaig comprar altre vegada de tot ja que la bossa s'havia cremat amb el cotxe del governador i vam agafar un vol que ens portaria fins Agartala. L'avió sortia al matí i aquella nit vaig invitar a tota la família i amics del Seoni, a demés com es lògic del Budget al Restaurant més luxós del barri del Seoni, va ser una nit esplèndida, vaig demanar els millors músics de Calcuta i no va faltar de res. La festa va durar fins a les tres de la matinada i vam acabar a la terrassa de casa d'en Seoni, en Seoni, la Mandla, el Budget i jo, mirant les estrelles. Havia sigut una amistat curta per intensa i al matí següent desprès de esmorzar ens vam acomiadar a la sortida del carreró i al costat del taxi que ens portaria fins l'aeroport. Encara guardo un molt bon record d'ells.
Un taxi ens va portar al Aeroport Internacional de Dam Dam, i com sempre va ser una bogeria. Em pensava que al aeroport hi hauria més control, doncs no, per aconseguir arribar a la terminal va ser tota una odissea, al final vam deixar el taxi a uns cent metres de on teníem que baixar i vam arribar-hi a peu, segurament si haguéssim esperat arribar-hi hauríem fet tard.
Sort que anava amb el Budget, entre ell i jo ens vam poder treure de sobre tots els homes i nens que ens demanaven o ens oferien portar-nos les bosses. Per fi vam arribar al taulell d'embarcament. Duia una bossa més grossa i un altre de més petita a on portava el robi tot sol. En Budget em va dir que normalment no feien passar pel detector, però valia més posar la caixa d'or a la bossa més grossa. Els diners me'ls havia repartit per tot el cos.
L'embarcament va ser normal però teníem que passar el control de passaports i els meus documents haurien de passar la primera prova. Vaig lliurar el passaport i l'oficial de duanes em va començar a mirar, que estaria buscant? Va passar les pagines del passaport sense cap mena de pressa. Darrera meu hi havia en Budget i una cua d'unes vint persones, però ell semblava que no li afectés en absolut. Em va tornar a mirar i per fi va timbrar el maleït passaport.
Quan vaig haver passat em quedava l'altre prova de foc, el detector de metalls estava allí davant rodejat de tres policies. En Budget m'havia dit que no el feien servir mai, doncs aquell dia deuria ser una excepció. Desprès en vam assabentar que hi havia hagut un atemptat dels rebels a prop de Agartala i havien mort deu persones i cinc policies, no em va estranyar que estiguessin nerviosos.
A poc a poc m'hi vaig anar acostant ja que no tenia ningú al davant. El senyor dels passaports havia fet que tota la cua que hi havia al detector hagués passar. Vaig mirar enrera i vaig veure que al Budget també se'l mirava molt, però no podia esperar-lo. Ja estava davant del detector vaig posar les bosses primer la petita, desprès la grossa i vaig passar tan a poc a poc com vaig poder. El detector no va sonar i quan vaig ser a l'altra banda, un del policies em va dir que obrís la bossa grossa, ja que havien detectat metall i volien saber que era. Em van fer passar a un taulell al costat del detector i em van fer obrir la bossa. Van escorcollar-la i van treure la caixa d'or i van començar a discutir a veure si era legal portar-la o no. Ells deien que me la tenien que confiscar, que podia ser tràfic de joies i jo els hi deia que l'havia comprar a Calcuta. Al meu costat estaven dos policies i la tensió augmentava per moments. Va ser llavors quan es va acostar en Budget i no sé com s'ho va fer però va donar la mà a cada un del policies i em van dir que passés.
Quan vam arribar a la sala d'espera del nostre vol li vaig demanar que havia passat, i ell amb tranquil·litat em va dir que els havia untat amb dos-cents dòlars a cada ú. Als estrangers sempre els feien una mica de pressió per aconseguir una "propina" addicional.
La distancia entre Calcuta i Agartala era aproximadament de quatre-cents quilòmetres el que suposava una mitja hora de vol entre una cosa i l'altre, però amb el que no vaig pensar va ser que era un vol interior i quan vaig veure l'avió em van caure els… per terra. Un quatre-motors, amb avió d'hèlice tan sols hi havia anat una vegada i va ser quan vaig anar a les Canàries, entre Santa Cruz de Tenerife i la illa de la Palma, i la veritat es que no en tenia un bon record.
Ens van portar en un autobús destapat pels costats fins al costat del avió, no era gaire gran, hi deurien cabre unes cinquanta persones. Al entrar es veia el lloc del pilot i tan sols n'hi havia un, a demés d'una sola hostessa.
Ja em vaig imaginar que en mig hora de viatge no ens donarien cap requisit. Ens vam asseure i va començar el suplici. Tan en Budget com jo portàvem bosses que les vam intentar posar a d'alt d'una mena de prestatgeries sense tancar i que si l'avió feia una mica de moviments ens trobaríem a sobre. Però això no va ser tot, hi havia gent que portava gàbies amb animals i altres coses encara més estranyes i també les posaven a les prestatgeries.
Normalment en els vols europeus la gent està més o menys callada, callada? Allò semblava el mercat del Ram, crits d'uns, altres es van posar a cantar, bé era tot un poema, i de sobte sense avisar l'avió es va posar en marxa. L'hostessa va passar una sola vegada dient que ens poséssim el cinturó de seguretat. El més segur es que com que ja sabia que no li farien cas, per això no ho va repetir més.
A terra entre el soroll i els sotracs de la pista, que com érem un vol interior en havien fet sortir de una de les pistes auxiliars, semblava que anàvem en un tren de càrrega i per fi ens vam enlairar amb crits i aplaudiments.
L'avió no era gaire insonoritzat i els soroll dels motors era considerable, si havíem de parlar quasi ho havíem de fer cridant per poder-nos entendre. De tant en tant l'avió tremolava i ens sacsejava, amb la conseqüent caiguda d'objectes i bosses de les prestatgeries. Sort que va ser poca estona sinó hauria demanat un paracaigudes i m'hauria llançat.
En Budget em mirava i somreia de tant en tant, no vaig entendre el perquè fins que vam arribar a Agartala. Llavors vaig entendre com era que anàvem amb una avió d'aquelles característiques.
Quan faltava poc per arribar la hostessa va tornar a passar per dir-nos que ens poséssim el cinturó. Em va estranyar que tota la gent sense excepció li va fer cas. Tothom es va posar el cinturó i hi va haver-hi una calma total. Tan sols se sentien els motors. Em vaig mirar al Budget i ell va tornar a somriure sense dir-me res.
L'avió va virar i per la banda a on tenia la meva finestreta vaig veure la pista. Llavors ho vaig entendre, era una pista de terra!!! I la torre de control no existia, tan sols podia veure una tenda de campanya amb una antena al costat. Em vaig tornar a mirar al Budget i em va fer gest amb les espatlles com volen dir, que vols que faci, es així.
Va acabar de donar la volta per encarar-se a la pista, al fons es podia veure la ciutat de Agartala. El terra cada cop era més a prop, estàvem passant per sobre els camps de jute. Per primera vegada en tot el viatge la gent estava callada com si els haguessin tallat la llengua. L'avió va començar a tremolar i les coses queien de les prestatgeries sense que ningú s'aixequés per recollir-les. La tremolor va anar en augment, mentre veia ja molt a prop les plantes dels camps. La pista deuria estar molt a prop, sinó menjaríem verd. Llavors el primer sotrac va donar la pista de que havia tocat al terra, una altre sotrac i els motors van fer un soroll ensordidor que va semblar que si durava gaire podia fer saltar els timpans. Per fi la velocitat es va anar reduint i els crits i els aplaudiments de la gent encara feien més soroll que els motors. Tothom es va treure els cinturons encara que no haguéssim parat del tot i van començar a recollir les coses del terra. En Budget va fer el mateix i jo com no el vaig seguir. La meva bossa havia anat quasi al final del avió. Per fi va parar al costat mateix de la tenda de campanya, a on vam poder veure un tot terreny del exercit amb uns deu soldats tot armats fins a les dents.
Al anar a baixar, com que érem de la meitat cap el final, vam veure que el pilot i la hostessa es posaven al final de la escala per on baixaven el passatgers i per la finestreta vaig veure com els abraçaven i els donaven propina. Com que no sabia que es tenia que fer vaig deixar passar al Budget primer i vaig preparar una propina tot ensenyant-li per si era correcte. Cinc dòlars? Li vaig preguntar, i ell em va contestar que cinc cada ú era el correcte en aquell cas, donat que no havia sortit ningú ferit. Com deuria ser un
dia de poca sort? Vaig pensar.
Una vegada vam ensenyar els passaports en una taula improvisada al costat de la tenda de campanya, vam poder pujar a un dels tres autocars que ens esperaven per portar-nos a Agartala. No vam tenir que pagar res, ja estava inclòs en el bitllet.
Mentre anàvem cap a la ciutat, li vaig demanar que m'expliqués tot el que havia passat, ja que segur que ell ho sabia.
Home, Joan, no volia preocupar-te, el vol de Calcuta a Agartala es de quarta categoria, sinó hauríem de haver agafat un vol fins a Imphal, que està a uns quatre-cents quilòmetres d'aquí i desprès hauríem de haver agafat un tren fins Agartala, amb les cinc hores corresponents. També hauríem pogut agafar l'avió fins a Gauhati, que està a quatre-cents cinquanta quilòmetres de Agartala i amb autobús arribar fins aquí, amb sis hores més ja que la carretera es horrible i amb molts giravolts. L'altre manera era anar a Dacca, però al ser un aeroport internacional, les mides de seguretat encara haurien sigut pitjors, i vaig creure que no t'hauria fet gràcia passar per la capital. El demés com has pogut veure es normal, la gent ja hi està acostumada, es com un autobús. Hi ha alguna vegada que algú cabut no es posa el cinturó i en un sotrac surt disparat i es fereix, però cada cop es més estrany que això passi. Pel demés ha sigut un viatge meravellós.
Me'l vaig mirar i ens vam posar a riure tots dos, les rialles ens van durar uns quants minuts, quan ens tornàvem a mirar tornàvem a riure, fins que ens va passar la "tontería".
Vam arribar a la ciutat i encara me'n recordava de quan hi vaig passar a tota castanya amb la moto conduïda pel Raypur. Ara passàvem per l'avinguda que ens portaria fins a la plaça a on hi havia Correus, al centre de la ciutat. Pel camí la gent anava baixant a on volien tan sols tibant d'un cordill que feia sonar una campana al costat del conductor.
Al arribar a la plaça de Correus l'autobús es va parar un moment i en Budget i jo vam baixar. Vaig demanar al Budget que m'acompanyés a Correus per poder enviar un telegrama als meus pares, pobres, segurament es pensarien que estava mort desprès de tants mesos sense saber de mi. Vam entrar i vaig tornar a recordar tot el que havia passat quan vam entrar amb el Raypur per enviar la novel·la d'en Otto. Encara em semblava veure aquells dos pobres a terra ensangonats. Vam anar a la taquilla dels telegrames i els vaig enviar un curt telegrama "Estic bé, quant pugui tornaré a donar-vos noticies meves, un petó" No calia res més perquè al menys sabessin que estava viu. Quan tot hagués acabat els podria escriure amb més detalls el que havia succeït. Vaig agafar els trastets i vam sortir.
Allí hi havia una parada de taxis i en vam agafar un perquè ens portés al millor hotel de la ciutat, no sense abans regatejar en el preu, cosa que en Budget se li donava molt bé.
El taxista ens va portar, segons ell al millor Hotel de la ciutat, el Royal Guest House que es trobava al recinte del Palau Ujayanta Palace a la vora del riu. Realment era magnífic, la vista al palau i al riu feia que et sentissis com un rei.
Ens van venir a obrir la porta dos botones amb el vestit de gala de la regió amb el seu turbant i amb una barba que feien por. Ens van acompanyar a recepció i després de donar una bona propina vam demanar dues "suites": Ens van demanar la documentació i una targeta de crèdit. Jo no en portava cap i va ser en Budget qui va donar la seva. Van fer un passi, en Budget el va signar i el recepcionista va cridar a un altre botones perquè ens acompanyés a les nostres habitacions.
Eren fabuloses, l'estil hindú amb els seus colors tan llampants i la olor d'espècies omplia la "suite". Les dues donaven al palau i al riu. A sota nostra hi havia un jardí immens i se sentien els cants del ocells. Un paradís sinó hagués de anar a buscar a la Chitra, segurament quan tornéssim ho podria assaborir amb tota tranquil·litat amb ella al meu costat.
Una vegada col·locats, li vaig dir al Budget que una vegada haguéssim dinat ja volia anar cap a Balla a buscar a la Chitra, els nervis de tornar-la a trobar podien més que tot.
Al baixar vam demanar a recepció que necessitàvem anar a Balla i que volíem un guia i un tot terreny. Ell ens va dir que no hi havia cap problema, que hi havia un guia de tota confiança, que tenia un bon tot terreny per anar a on fos. Li vam dir que a on el podríem trobar i ell ens va dir que si ens esperàvem uns cinc minuts a la cafeteria, ell el trucaria i vindria al Hotel. Vam estar d'acord i li vam dir que anàvem a dinar al restaurant del Hotel i que allí podria venir a buscar-nos quan arribés.
El restaurant també donava al riu i estava al primer pis a sobre del jardí. La carta vam poder veure tot tipus de menjars que jo no en tenia ni idea de que eren, per sort en Budget sabia tot com anava i vam menjar una barreja de plats xinesos i hindús. Quan estàvem als cafès vam veure que un botones ens portava una nota.
En ella deia que el guia ens estava esperant. Li vam donar una propina com es costum i li vam dir que si podia ser, el fes venir perquè ens acompanyés.
Als pocs minuts vàrem veure aparèixer per la porta, una home hindú d'uns cinquanta anys amb cabells i bigoti blancs, anava vestit com els que van a un safari i a les mans duia un barret del estil que Stewart Granger lluïa a la pel·lícula "Les Mines del Rey Salomó". Va arribar fins a on estàvem asseguts i ens vam aixecar per saludar-lo. Ell es va presentar, es deia Sorab, vivia al barri al costat del palau i havia vingut del Oest de la Índia a buscar fortuna a la regió de Tripura a on Agartala era la capital.
El vam invitar a un té i mentre ens el preníem vam estar una bona estona demanant informació sobre ell. Després Budget es va fer càrrec de regatejar el preu, que va començar amb tres mil dòlars, acabant al final amb mil dòlars i tot el que fes referència a allotjament i benzina a càrrec nostre.
Una vegada vàrem tancar el tracte, ens va demanar quan volíem sortir i jo li vaig dir que el més aviat possible, si era aquella mateixa tarda millor. Ell no hi va posar cap impediment i desprès de fer l'últim grop de té, vàrem quedar davant del Hotel un hora més tard.
Esperant l'hora de marxar, vaig anar a la botiga del hotel i vaig veure una motxilla que m'aniria molt bé per no portar la bossa de mà.
De cop quan anava a pagar, em vaig fixar en una prestatgeria a on hi havien llibres, m'hi vaig acostar perquè hi havia alguna cosa que m'era coneguda en un d'ells. El vaig agafar i una mica més caic de cul a terra, era el llibre d'en Otto Texel, l'havien publicat i pel que veia havia sigut un Best Seller a tot el món. Es titulava "Entre dues fronteres".
El vaig comprar al moment i una alegria em va recorre tot el cos, l'enviament havia arribat al seu destí i havíem aconseguit explicar al món el que passava. En Budget al veure el llibre, em va dir que ja l'havia llegit, que era molt bo i que havia revolucionat el govern de Bangladesh. Literalment va dir "Van caure caps" el president va fer una gran neteja i sembla que ara tot rutlla millor.
Com que ell no sabia que havia passat li vaig explicar tota l'aventura que vam tenir que fer per poder enviar el manuscrit, deixant-lo ven parat. Desprès vaig intentar guardar el llibre a la motxilla i en Budget em va aconsellar que el deixés a l'habitació del Hotel, ja que no estava prohibit a Bangladesh, però no seria gaire ven vist si el trobaven a la frontera. Li vaig fer cas i desprès de deixar-lo dins de la bossa de mà a l'habitació i com que esperava tornar l'endemà mateix desprès de haver anat a buscar a la Chitra, vàrem deixar pagades tres nits més al Hotel amb la condició de que si ens volíem quedar algun dia més ho podríem fer.
Vam estar uns deu minuts esperant a davant del Hotel i a l'hora en punt va aparèixer en Sorab amb un Jeep curt semblant als que portaven el americans a la segona guerra mundial, però era bastant més modern i el mantenia en molts bones condicions. Estava pintat de camuflatge, ens va dir que també el feia servir per anar de cacera i amb aquells colors passava més desapercebut. Vàrem pujar i amb el cor que em bategava vam sortir cap a Balla.

(Continuarà)