Un racó per l'esperança Capítol XXII: ELS ULLS DE QIN

Desprès en Leeds ens va dir si necessitàvem alguna cosa més i va ser llavors quan en Budget li va comentar que teníem unes monedes antigues d'or, que volíem saber quan podien valer i si ell voldria comprar-les. En Leeds ens va fer passar altre cop al despatx i quan vam estar asseguts ens va dir que les hi ensenyéssim.
En Budget va treure la seva meitat del collaret de la cartera d'executiu que portava i jo vaig treure la motxilla de la bossa de mà i també vaig treure l'altre tros de collaret deixant-lo sobre la taula. En Leeds es va posar les ulleres i va mirar el tros de collaret del Budget tot interessat.
Va mirar les monedes per davant i per darrera, desprès va treure una caixa petita a on hi havien una pedra i unes petites ampolles. Va fregar una de les monedes amb la pedra i desprès va tirar líquid d'una de les ampolles. Va fer un moviment d'afirmació amb el cap i ens va mirar a tots dos per sobre les ulleres.
Amics meus, son fabuloses. Es or de primera qualitat, però això no es el més interessant. Puc saber d'on les heu tretes?
En Budget em va mirar a mi tot contestant al Leeds…
No ho sé, me les ha donades el Joan, li pots dir d'on les has tretes?
Tan sols us puc dir que me les van donar uns indígenes d'una de les illes Andaman.
Doncs tenim a davant nostre les úniques cinquanta monedes d'or de Carles I encunyades a les Illes Tonga, que han sortit a la llum en cinc segles. Fins ara tan sols ni havien unes deu en el Museu de Numismàtica de Madrid i dues més en el de Lisboa. El seu valor deu estar pels cinc mil dòlars per moneda sinó més, el preu baixa una mica perquè estant foradades, posem a quatre mil dòlars i comptant que al sortir aquestes cinquanta el preu baixarà per la llei de l'oferta i la demanda… Podríem parlar de tres mil dòlars, menys una petita comissió per mi, dos mil vuit-cents dòlars cada una. Que us sembla?
Jo creia que era una oferta magnífica, vint-i-cinc monedes a dos mil vuit-cents dòlars cada una, suposava tenir setanta mil dòlars per les despeses d'anar a buscar a la Chitra. Que en l'Índia era una petita fortuna.
En Budget em va mirar i desprès va mirar al Leeds fixament tot dient-li…
Amic meu, fa temps que et conec i sé que en el fons no ets mala persona. Però el que si sé, es que et un negociant de primera. Per això crec que serà millor anar a veure a un altre joier, a veure que ens diu.
Al dir això en Leeds li va contestar ràpidament…
No et posis així home, tu en saps tan com jo de regatejar, crec que em podria ajustar una mica més. Per exemple, que et sembla tres mil dòlars per moneda?
Amic Leeds, si el preu de mercat es de cinc mil, encara que estiguin foradades, els col·leccionistes en pagaran deu mil de dòlars com a mínim per cada moneda i tu ho saps tan bé com jo. La meva oferta perquè no hi perdem ni tu ni nosaltres es de set mil cinc-cents dòlars cada una i et deixo guanyar molt bé la vida.
Set mil i tanquem el tracte, li va contestar en Leeds.
Set mil dos-cents i no se'n parli més. M'agraden el números rodons.
D'acord, tracte fet, però en Joan també hi està d'acord?
Deurien veure la cara que feia, ja que es van posar a riure tots dos, tot donant-se la mà i donant-me-la a mi també, sense que jo no digués res.
Ben bé aquell món no era el meu, m'hauria deixat perdre cent deu mil dòlars!!
En Leeds va agafar les dues parts del collars, es va aixecar i va anar cap un quadre que tenia al seu darrera. Va fer moure el quadre com si fos una porta i darrera hi havia una caixa fort. La va obrir i va ficar el collar a dins. Llavors va treure un bon feix de bitllets, quatre exactament, els va comptar, en va treure uns quants de dos feixos, va posar-los a la caixa fort i desprès de tancar-la i posar el quadre al seu lloc va tornar a on érem nosaltres.
Va deixar a sobre la taula quatre feixos de bitlles, dos hi havien cent mil dòlars a cada un, els altres dos tan sols vuitanta mil i ens el va donar.
En Budget va fer l'acció de posar-los a la cartera i en Leeds li va dir sinó els volia comptar. En Budget tot rient li va contestar que amb el pes ja sabia que hi eren. Jo vaig agafar la meva part i els vaig comptar. Una vegada que vaig comprovar que eren cent vuitanta mil els vaig ficar a la bossa de mà. No havia tingut mai tants diners en les meves mans.
Ara hi havia una cosa que tenia que fer encara que ja no necessitava els diners, hi era ensenyar-li el robi, creia que podia confiar en ell.
Hi ha una altre cosa que li voldria demanar Sr. Leeds. Tan ell com en Budget van posar cara d'estranyesa…
Tinc un objecte que m'agradaria que em digués que pot valer. No me'l vull vendre però vull tenir una referència per saber que en puc demanar si alguna vegada me'n vull despendre.
No hi ha cap inconvenient, què es això que em vols ensenyar?
Vaig demanar si tenia algú d'ells un gabinet i en Budget me'n va donar una navalla que duia a la butxaca per si a cas. Vaig agafar la motxilla i vaig tallar el fons de la mateixa, a on hi havia la caixa amb el robi. Vaig agafar la caixa i la vaig deixar sobre la taula, mentre tornava la motxilla a dins de la bossa de mà.
En Leeds i en Budget es miraven la caixa amb curiositat.
Desprès li vaig atansar la caixa al Leeds. Ell la va agafar, la va mirar i em va dir que aquella caixa era del segle dotze i que pertanyia segurament a algun emperador xinès de la dinastia Song, molt ben treballada, però que en el mercat n'hi havien bastants i que segurament al ser d'or n'aconseguiria uns deu mil dòlars fàcilment.
Tot això m'ho va dir casi sense donar-li cap importància, quasi sense mirar-se-la, ni molt menys obrir-la. Llavors li vaig dir que fes el favor d'obrir-la i ell ho va fer.
Els ulls d'en Leeds es van obrir desmesuradament, es va netejar les ulleres i va agafar el robi de la caixa. El Budget al veure'l em va mirar a mi amb cara de sorpresa. El robi brillava entre els dits d'en Leeds i ell se'l mirava amb la boca oberta.
Fabulós! Realment fabulós!, sembla impossible però crec es un dels ulls de Qinshi Huang-hi, que traduït vol dir "Qin, el primer emperador ".
Qin?, vam dir tots dos.
Es una vella llegenda, que ara puc veure que té el seu fonament. S'ha parlat molt dels ulls de Qin. Els relats èpics xinesos canten de mil maneres el que va passar, però ningú es podia pensar que fossin de veritat. Conten que tot va començar en el 221 aC quan a Qin, (el que seria el primer emperador), se li va aparèixer Shanghi, l'únic senyor del cel. Li va dir que ell era l'elegit per formar un gran imperi i que d'ell sortirien una dinastia de reis, (en sentir això em vaig recordar del que li va dir Déu a Abraham), desprès la llegenda diu que de les mans del Déu van aparèixer dues boles de foc i deixant-les a terra es van convertir en dos meravellosos robis grossos con dos ous. Llavors li va dir a Qin que si mirava a través d'ells veuria el futur. En Qin va fer construir a Kaifeng un gran temple, en el centre hi va fer que esculpissin l'escultura d'un gran drac vermell i li va posar per ulls els dos robis que li havia donat el Déu Shanghi.
Conte també la llegenda que l'emperador podia pujar pel llom del drac per una escala i que feia una foguera darrera del cap del drac. La llum de la foguera entrava per uns orificis fins els ulls i projectava a la paret del davant el futur. Així el gran Qin sabia que passaria. Diuen que gràcies a això Xina va ser un imperi tants segles.
Interrompent-lo li vaig demanar que havia passat amb l'altre ull de Qin?
Segons diuen els escrits, el segle XII estava governat per la dinastia song, el temple de Qin encara estava en peu però s'havia perdut l'hàbit de consultar al drac. Eren tan poderosos i feia tants anys que governaven, que segons ells existirien per sempre. Va ser llavors quan les tribus tungús es van unir i van formar "l'imperi dels jings" en un tres i no res van conquerir tota la part Septentrional de la Xina, van ocupar la capital Kaifeng, van capturar al emperador i segons diuen els escrits van profanar el temple de Qin i se'n van emportar el botí i l'emperador a Pequin. Els últims escrits que parlen dels ulls de Qin diuen que un dia a la nit el Déu Shanghi es va aparèixer i va tornar a convertir un dels ulls de Qin en foc cremant el palau del jings i l'altre se'l va emportar amb ell, però…
Tan en Budget com jo estàvem embadalits escoltant aquella llegenda, quan en Leeds que mentre estava explicant s'anava mirant el robi, de cop va parar de parlar, va obrir un calaix de la taula i va treure una lupa tot mirant el robi…
Es aquí!!! Ho he trobat!
Que has trobat? li va preguntar en Budget.
Doncs la marca de la dinastia Qin, es fabulós, es un dels ulls de Qin, no hi ha cap dubte.
I què significa?
Doncs que no tindràs que patir mai més pels diners, amic meu. No tan sols el robi ja val una petita fortuna, sinó que, si per les monedes els col·leccionistes pagaran el doble del seu valor, pel ull de Qin pagaran una gran fortuna. Que penses fer amb ell? portar-lo a sobre pot ser molt perillós.
Que m'aconselles que faci?
Sinó te'l vols vendre, jo aniria a un banc que tingués caixes de seguretat i el guardaria en una d'elles fins que em volgués desprendre d'ell. Ja m'agradaria a mi tenir aquesta joia mil·lenària, però no tinc prou diners per comprar-te-la.
En Budget al·lucinava, havia estat al meu costat tota l'estona portant una joia que podia valer milions de dòlars. Es feia creus de que l'havia portat en la motxilla durant la travessia, mentre estava a la selva, i si l'hagués perdut? Deia tot donant-me cops a l'espatlla.
Ara la decisió es teva, Joan.
Et faré cas Leeds, el posaré a una caixa de seguretat d'algun banc i com que has sigut honest amb mi, quan el vulgui vendre et demanaré que siguis el mitjancer, d'acord?
Serà un plaer.
Però tinc una curiositat, i l'altre ull de Qin?
Ves a saber amic meu, potser a on vas trobar aquest robi hi hagués també l'altre o qui sap si la llegenda en part es veritat i l'altre es va convertir en foc. (Tot somrient).
Vaig torn
ar a posar el robi a la bossa i en Leeds ens va convidar a dinar a casa seva. El menjar va ser molt bo, encara que moltes coses no vaig saber que eren. Quan vam acabar i desprès de la copa ens va acompanyar fins a la porta principal del edifici a on ens esperava la limusina. Al donar-me la mà em va dir…
Com abans te dit, demà al matí pots passar a buscar la documentació, ja la tindré preparada i et donaré la sorpresa de dir-te el nom i cognoms que tindràs. Procuraré que sigui el més decent possible. Que tot et vagi bé i tinguis molta cura amb la joia.
Vam pujar al cotxe i un cop a dins, li vaig demanar al Budget a on podia anar per deixar el robi en una caixa de seguretat. Ell em va dir que a unes dues travessies més amunt hi havia el seu banc, el "Chase Manhattan Bank" però sense documentació no podria obrir cap compte, ni cap caixa de seguretat.
Llavors vaig pensar que podia haver esperat al dia següent per ensenyar la joia, però ja era tard. En Budget segurament en tenia una de caixa de seguretat, però si li donava el robi perquè la guardés, qui sap si podria més l'avarícia que l'amistat. Ara eren les cinc de la tarda i em quedaven unes llargues hores fins l'endemà.
Els carrers estaven plens de gent, el guàrdies intentaven sense moltes ganes posar ordre sense aconseguir-ho, encara que al passar nosaltres ho intentaven amb més energia. El que fa la vista, una limusina, gent important, hem de ser més enèrgics, deurien pensar, i si es un peix gros?
Com que era molt aviat per anar a casa del Seoni, em va portar per veure alguna cosa de Calcuta.
Primer et portaré a veure la meva casa en el barri residencial de Bally-Gunge, encara que en tinc un altre a Alipore, una mica més al Sud, que normalment hi faig anar als meus invitats. Ja sé que no tu podràs creure, però la meva vida aquí es completament diferent de la meva vida a les illes. Allà he de demostrar que soc un pobre desgraciat, així el governador no es fica amb mi, sinó fos així voldria un tros del pastís.
Vam anar passant per una gran avinguda que recordava el gran esplendor britànic, però els complements que hi havien al carrer donaven la sensació de deixadesa. Grans edificis, però gent pobre.
No vam tardar gaire en arribar al barri residencial de Bally-Gunge. Ho vaig saber perquè hi havia un gran rètol que ho deia en anglès i en bengalí. I desprès un altre rètol que recordava que no es podia passar sinó s'hi era invitat. Pocs metres més enllà una barrera amb dos guàrdies de seguretat barraven el pas.
Quan vam arribar-hi el xofer va parar, en Budget va obrir lentament la finestreta i quan els guàrdies el van veure el van saludar pel seu nom. Van mirar al interior i van aixecar la barrera.
Per un moment quan abans m'havia explicat que tenia una casa a un barri residencial, la veritat es que tenia els meus dubtes. Tal com va dir no em podia fer l'idea del canvi del Budget de Port Blair al de Calcuta.
Desprès de passar per mansions senyorials i de que m'expliqués que en tota la urbanització hi havia un servei molt estricte de vigilància, donat que hi vivia un dels alts càrrecs del Govern. Vam arribar a una espectacular casa, que em feia recordar a una mansió de Carolina del Sud, amb les seves columnes imitant la Casa Blanca. Una gran jardí i la limusina arribant fins a la porta.
Davant de la mateixa hi havia un majordom i dues donzelles que l'estaven esperant. El xofer va obrir la porta i el majordom va obrir la banda a on hi era en Budget. Llavors vaig veure que realment era tot un potentat.
No he de explicar que el interior de la casa, per dir alguna cosa, era esplèndid, hi havia de tot. La qualitat dels mobles i tot el demés era excepcional.
Allí a la seva casa tan sols hi vam estar l'estona suficient per ensenyar-me-la, o sigui un hora, i prendre un refrigeri al costat de la imponent piscina. No em va caure la baba per miracle.
Al marxar em va donar una targeta exclusiva per poder entrar a la zona residencial, si alguna vegada volia anar a veure'l.
Desprès vam anar a veure tan sols per fora el Victoria Memorial, excel·lent edifici construït de marbre blanc en honor a la reina Victoria, com no! Vam passar per la Plaça Dalhouise, vam veure el antic Fort Williams i desprès em va dir que ja era hora d'anar a casa del Seoni, que ens estava esperant pel sopar.
Per tornar volíem passar pel pont Howrah, que separava el barri occidental del oriental i que es una meravella arquitectònica, construïda totalment de bigues d'acer. Sort que anàvem bé de temps, ja que vam trobar un enorme embotellament. Cotxes, carros, bicicletes que es ficaven per a tot arreu i al mig del pont segons ens va dir el xofer, tothom volia passar sense respectar la direcció dels dos carrils del pont. Hi havien dos carrils plens anant cap el barri oriental i dos carrils plens anant al barri occidental, conclusió al mig del pont un merder impressionant.
Desprès d'una hora i mitja i de sentir mils de xiulets de totes classes, de deu o quinze guàrdies que en prou feines sabien a on anaven, vam aconseguir passar.
Quan ens va deixar al costat del carreró a on vivia el Seoni, ell ja estava esperant tot neguitós, es pensava que ens havia passar alguna cosa.
Deurien ser les nou del vespre i tota la família del Seoni ens esperaven per sopar. Ens vam canviar ràpidament per posar-nos més còmodes i ens vam asseure al menjador a sobre de coixins per poder menjar en una taula molt baixa. Les filles i la Mandla ens van estar servint el sopar al Seoni, els seus dos fills, al Budget i a mi, elles menjaven a la cuina. L'olor d'espècies i els menjars més o menys picants van ser un nou descobriment, i sobre tot el menjar amb els dits i sense plat. En Budget va fer que en Seoni comprés un vi francès i com que tan sols en vam veure ell i jo, anàvem una mica alegres, però res més.
Al final quan vam acabar, les filles i la dona d'en Seoni van venir a seure i vam prendre un té amb pastes tots plegats. Mentre la Mandla com a bona amfitriona i amb la seva veu melodiosa ens explicava belles llegendes d'herois, que segons ens va dir en Seoni ho havia tret del llibre de les mil i una nits, altres encara més antics i també de la tradició popular, doncs molta gent del poble no sabia ni llegir ni escriure. En Budget no es va poder aguantar i es va beure mitja ampolla de whisky que ens va oferir en Seoni i al final el vam tenir que portar entre tots fins a l'habitació, ja que no podia ni caminar.
Quan vam haver deixat al Budget ven estirat al jaç, vaig agafar la motxilla de la bossa de mà i vaig demanar a la Mandla si me la podia cosir i deixar-la tal com estava. Ella va dir que amb molt gust, i mentre ho cosien entre ella i les seves filles, jo parlava amb el Seoni en un terrassa interior que tenia la casa.
La calor era humida i s'agafava la roba a la pell. Vam estar parlant una bona estona d'en Budget i en Warren. Vaig saber coses que no sabia fins aquell moment. En Warren com m'imaginava era soci d'en Budget. També tenia una casa a la zona residencial, però al ser de color tenia més problemes que en Budget per entrar en la jet set. També vaig saber que tots dos havien estat casats i tots dos estaven separats de les seves dones. En Budget la seva dona el va deixar per una altre i per això va estar tan malament a punt de suïcidar-se i en Warren havia sigut ell el que la havia deixat, era massa faldiller per tenir una sola dona. Em va dir que gràcies a ells havia pogut sortir de les barraques i ara tenia aquella casa, no era com la d'ells però milions de persones haurien volgut tenir una com aquella.
Estàvem parlant quan es va atansar silenciosament la Mandla amb la motxilla ja arreglada. Els vaig demanar que s'esperessin a anar-se'n a dormir ja que els tenia que demanar una cosa. Vaig anar a l'habitació vaig agafar els diners i la caixa amb el robi i els vaig posar a dins de la motxilla, a sobre de tot hi vaig posar la roba que havia portat amb els Kadiris perquè no es veiés tan els diners. Si estava en perill amb el Leeds o amb el Budget, potser estarien millor guardats en la casa d'en Seoni. Vaig sortir de l'habitació mentre sentia roncar en Budget i vaig demanar al Seoni i a la Mandla que em guardessin aquella motxilla fins l'endemà quan tornés de veure en Leeds.
Sabia que me la jugava, però m'ho podien prendre en qualsevol moment i si eren ells, al menys algú més necessitat se'n aprofitaria. Tothom se'n va anar a dormir però jo els vaig demanar si els feia res que m'estigués a la terrassa una estona més a la fresca, bé això de la fresca era un dir. I em van dir que podia estar a qualsevol lloc de la casa, com si estigués a casa meva.
Allà a la terrassa hi havia una hamaca feta de cotó i m'hi vaig estirar. Com que estàvem a prop d'un carrer encara vaig sentir una estona el xivarri dels cotxes, les xiulades i alguna que altre frenada. Però poc a poc es va anar calmant tot i tot mirant el cel em vaig quedar adormit.
La claror de la matinada em va fer donar un salt de l'hamaca. Havia deixat sol en Budget amb la bossa de mà. L'hauria escorcollat? Hi havia un silenci que em va fer tenir por, i si havien marxat tots amb els diners i el robi i m'havien deixat allí sol?
Vaig entrar a la casa i vaig anar cap a l'habitació en Budget estava encara en la mateixa posició que l'havia deixat la nit anterior, però semblava que no roncava, tan sols respirava fons. Calladament vaig anar fins l'habitació d'en Seoni i la Mandla i no hi havia ningú. Després a la dels nens i tampoc i el mateix va passar amb la de les nenes. Ens havien deixat sols al Budget i a mi! Pobre il·lús deurien pensar, ens dona tot el que té i es pensa que li guardarem. Em vaig assegut al jaç sense despertar al Budget i movent el cap amb senyal de incompetència quan vaig sentir que pujaven gent per l'escala. Em vaig estirar i vaig fer veure que dormia, amb un ull mig obert. Llavors vaig veure que passaven tota la família carregada amb bosses i les portaven a la cuina. H
avia pensat malament d'ells, els diners ja em començaven a prostituir. Havia començat la meva travessa no volent fer servir els diners i al final eren els diners els que em tenien presoner. No volia reconeix-ho però els necessitava i sense ells no podria anar a buscar a la Chitra i treure-la d'aquell poble.
Em vaig relaxar i una estona desprès vaig despertar al Budget i vam sortir de l'habitació al olorar l'aroma del cafè acabat de fer. En Budget va dir que el cafè era molt car i que n'havien anat a comprar en el nostre honor.
Vam esmorzar de meravella, en Budget es va beure al menys tres vols de cafè. Realment ho necessitava, ja que estava al despertar-se una mica espès. Una vegada vam acabar, després de fer la tertúlia i acomiadar als fills del Seoni perquè anaven a l'escola, ens vam tornar a posar de vint-i-un botó i en Seoni va trucar perquè ens vingués a buscar la limusina.
Deu minuts desprès baixàvem jo amb la bossa de mà, plena tan sols amb les mudes i en Budget amb el maletí a on em va dir hi guardava una pistola per si a cas.
Vam sortir al carrer a on ja ens esperava el cotxe amb el xofer i acomiadant-nos del Seoni i de la Mandla fins més tard, la limusina va posar rumb a veure en Leeds.

(Continuarà)