Un racó per l'esperança Capítol XVIII: SOL A LA JUNGLA

Un relat de: AVERROIS

No sé quan vaig estar inconscient, però un raig de Sol em va fer despertar. Estava envoltat de fulles, branques, arbusts i al intentar aixecar-me un dolor agut al braç em va fer recordar que el capità m'havia ferit. Em vaig mirar la ferida i per sort tan sols havia sigut superficial, la vaig embenar amb un mocador per intentar que no se m'infectés i tocant-me el cap vaig poder comprovar que tenia un bon nyanyo que semblava un ou de colom. Vaig agafar algunes fulles que estaven humides i les vaig posar al bony per veure si el rebaixava una mica. Encara estava una mica atordit i amb mal de cap però em vaig encaminar cap a dins de l'illa. Quan portava uns cinc minuts vaig veure que davant hi havia una gran roca que sobresortia de la selva i que si podia pujar a d'alt de tot em deixaria veure que havia passat amb el guardacostes. Així ho vaig fer i quan vaig arribar a d'alt vaig quedar bocabadat al veure que el guardacostes estava cremant a uns dos-cents metres de la platja rodejat de canoes dels indígenes. Aquells malfactors havien pagat amb les seves vides tot el mal que havien fet. Ara em preocupava que passaria amb mi. No sabia realment a on estava. Si m'agafaven els indígenes no en sortiria viu d'aquella illa. Tan sols sabia que Port Blair estava al Sud, però com sabria al mig de la selva a on era el Sud si quan baixés de la gran roca en prou feines podria veure el cel.
Vaig pensar que m'havia salvat de morir a mans del capità i que m'havien donat un altre oportunitat, no em podia acollonir, havia de seguir.
No sé quants dies vaig deambular per aquella selva, tot em semblava igual, la gana em va fer que mengés qualsevol cosa, primer vaig vomitar unes quantes vegades però com diu un meu parent "val més bona gana que bon menjar".
No tenia foc, tenia que menjar-m'ho tot cru. A les nits que refrescava, intentava resguardar-me i dormir com un gos recargolat per no perdre la poca escalfor que tenia. Em va créixer altre cop la barba, la granota la portava mig estropellada per les branques i quan deuria portar bastants dies, la febre em va atacar ja que la ferida se'm havia infectat. La debilitat em va fer que busqués un lloc per no ser trobat ni pels indígenes ni pels animals carnívors que algunes nits havia sentit udolar. Vaig trobar una mena de cova i desprès de comprovar que no hi havia cap animal, em vaig fer un jaç de fulles, vaig rentar la ferida en un petit rierol, em vaig cobrir també amb fulles a veure si el meu cos reaccionava i em passava la febre. I així vaig perdre el coneixement.
No sé quant temps van passar, tan sols recordo somnis estranys, malsons de animals atacant-me, d'indígenes amb les seves llances i amb les seves fletxes a punt de matar-me. I entremig també recordo algú que tenia cura de mi, que em donava menjar i beure. Alguna cosa va ser certa donat que desprès de alguns dies em vaig despertar. Semblava que la febre m'havia baixat, al tocar-me el braç vaig veure que algú me'l havia curat i el tenia embenat. Al costat meu tenia dues cistelles amb fruites, però ningú a qui poder agrair-l'hi.
Vaig posar les fruites a la motxilla i vaig sortir d'aquella mena de refugi. Em trobava bastant dèbil però vaig pensar que com que no tenia pressa no calia córrer i vaig començar a caminar. No sabia a on anar i ara encara menys ja que havia perdut la noció de per on havia vingut. Vaig mirar al meu voltant i quan amb disposava a donar-ho per perdut i començar a caminar cap algun lloc, vaig veure un arbre amb una senyal, com si l'haguessin rascat amb un matxet. Em vaig fer la il·lusió que algú havia marcat el camí perquè el seguís i al mateix temps el meu cap em va dir que estava boig, qui em voldria ajudar?, però algú havia estat el meu àngel de la guarda durant tot aquell temps que vaig estar inconscient.
Vaig seguir per on deia l'arbre i poc desprès en vaig trobar un altre també marcat, allò ja no era una coincidència, algú m'estava marcant el camí. No podia ser res de dolent ja que havia estat a les seves mans i no m'havien fet res. Vaig decidir que em deixava portar, més perdut del que estava no ho estaria pas, i d'aquesta manera vaig anar fent el camí. A vegades em trobava menjar al costat d'algun arbre marcat, altres al meu costat quan em despertava, cosa que em feia una mica de angoixa.
Varen passar alguns dies més i de cop sense saber com em vaig trobar que la selva s'acabava i al fons de la vall hi havia un poble. Vaig quedar petrificat, aquell no era un poblat indígena era una petita ciutat, havia arribat a la civilització.
Vaig començar a baixar per la pendent que em duria cap al poble i quan estava a mig camí vaig mirar per últim cop a la selva. Els meus ulls no podien creure el que veien, a d'alt de la pendent hi vaig veure a una parella d'indígenes que em miraven palplantats, amb les seves llances. Al veure'ls els vaig cridar i vaig començar a pujar altre cop cap a la selva per saludar-los. Ells es van quedar quiets veien com pujava i quan vaig estar a uns quants metres de on eren van girar cua i van desaparèixer. Em vaig quedar davant de l'espessa jungla i cridant amb tots els idiomes que sabia els vaig donar les gràcies. El silenci em va contestar i vaig anar baixant per la pendent fins arribar al poble.
Quan ja podia veure les primeres cases, se'm va ocorre que anava vestit amb una granota del exercit i que les preguntes serien inevitables. Si els deia el que havia passat segurament prendrien represàlies contra els indígenes. Què podia fer?
Llavors em vaig recordar que portava a la motxilla el vestit que portava a la illa. No sabia que podia passar si em canviava de roba i feia desaparèixer la granota, però valia més passar una mica de vergonya que no tenir què explicar tot el que havia succeït amb el guardacostes.
Darrera d'uns matolls em vaig canviar, vaig anar caminant fins que vaig començar a entrar al poble, llavors vaig sortir corrents tot cridant en anglès que m'ajudessin.
Pel carrer la gent s'apartava quan els hi anava a demanar a on era la policia, tothom fugia i ningú em volia dir res. Fins que va aparèixer per art de màgia un cotxe atrotinat que duia el rètol de POLICE. Jo em vaig aturar i del cotxe van sortir dos policies que em van apuntar amb les pistoles, tot dient que em estirés al terra. I així ho vaig fer.
Van arribar fins a on era i em van agafar la motxilla per veure que hi portava. Al no trobar-hi res que els interessés, la van tirar al terra i agafant-me pels braços em van aixecar. Com vaig poder vaig agafar la motxilla i casi arrossegant-me em van ficar al darrera del cotxe, mentre dispersaven a un munt de gent que estaven mirant el que passava.
El poble era petit, no crec que hi haguessin més de dos mil habitants. Els carrers estaven sense asfaltar, tan sols el carrer principal que donava a la carretera semblava una mica més en condicions, però sense tirar coets.
No vam tardar gaire en arribar a la comissaria. Era un edifici molt antic i el rètol semblava que no l'haguessin retocat des de que el van pintar per primera vegada. Un cop en l'interior vaig comprovar que estava en concordança amb el exterior. Els mobles eren gastats i bruts, els quadres de les parets que tenien fotos dels que deurien ser els governants de l'Índia i de les Illes, estaven descolorits pel Sol. No diguem del vestuari dels policies. Deuria fer molts dies que no es canviaven de roba, ja que en el cotxe ja vaig sentir l'olor de "avecrem" que volia dir que les seves axil·les no havien vist l'aigua feia dies, encara que comprenia que amb aquell clima ni que et dutxessis cada deu minuts aniries suat, però sinó et dutxes imaginat.
Hem van fer passar al despatx del comissari i allí hi va haver-hi un altre interrogatori.
D'on vens? A on vas? Qui ets? D'on ets? Perquè vas vestit així?… etc.
Quan em van deixar parlar els vaig explicar la meva historia, cosa que com podeu comprendre era difícil de creure. Vaig ometre el passatge del guardacostes i vaig explicar que amb la meva barca havia arribat a una platja.
Em miraven estranyats, però també veien com anava vestit i pel que vaig entendre aquell vestuari si que sabien d'on era.
Quan va semblar que em creien, em van explicar a on estava. El poble es deia Pahalgaon i estava a la illa Andaman del Mig, perquè resulta que hi una Andaman del Nord, una Andaman del Sud i com no, una petita Andaman.
Com ja sabia perquè m'ho havia explicat en Rao, totes estaven en un arxipèlag anomenat Illes Andaman & Nicobar i la capital es deia Port Blair. Allí em portarien, donat que hi havia el Governador i ell sabria que fer amb mi.
Desprès de tot això em van portar a una habitació de la comissaria i em van donar roba més o menys en condicions. Uns pantalons de color blanc groguenc del any de la picor i una camisa de color verd amb flors que em feia recordar al "Magnum", un detectiu de Hawaii d'una sèrie de televisió dels anys noranta. L'única cosa que em van donar nou de trinca i es d'agrair va ser els calçotets. Em vaig afaitar i un altre cop net i polit em vaig preparar per saber que seria de mi. Un altre cop al despatx de comissari em va dir que dormiria aquella nit còmodament a la presó i el dia següent em portarien cap el port per viatjar cap a Port Blair.
Vaig donar unes voltes pel poble, la gent em miraven estranyats, allí segurament tothom es coneixia i un estranger els feia tenir curiositat i respecte. Aquella nit no em vaig adonar de res, estava tan cansat que encara que el matalàs era horriblement dur vaig caure adormit al instant.
Al endemà em van despertar a trenc d'alba. Em feien mal tots els ossos però no em van deixar gaire per desvetllar-me. Una rentada de cara, sense afaitar, una mica de té i en el cotxe de la policia em van portar fins el port que deuria estar a uns deu quilòmetres. Allí ja m'esperava una barca, no gaire grossa per cert. Abans de marxar un dels policies em va donar uns papers que eren com un visat per poder anar pel país. Hem va dir que a Port Blair m'esp
eraven la policia per portar-me davant del Governador. Una encaixada i adéu, se'm treien de sobre amb una rapidesa digne d'un funcionari.
La barca deuria tenir uns deu metres d'eslora i tan sols hi anàvem en Warren i jo. Ell era una vell mariner de pell negre que havia viscut uns anys amb els Jarwas, una tribu molt semblant a la dels Kadiris i gràcies a que sabia molt de la mar, de pescar i que era un expert en fer barques amb els troncs dels arbres, havia sobreviscut, ja que els jarwas el van capturar quan anava a pescar a prop de on ells pescaven.
Tots els habitants de les illes Andaman sabien que era perillós acostar-se a segons quines illes, però també sabien que a on pescaven les tribus més bel·licoses també era el lloc a on hi havia més pesca. Tot això m'ho anava explicant sense saber que jo havia passat tan temps en una illa amb una tribu semblant o potser més perillosa que els Jarwas. Quan li vaig explicar el que m'havia passat, els seus ulls es van posar com plats i la seva cara d'incredulitat va ser encara més gran quan li vaig fer saber a on estava la tribu del Kadiris. Ell al moment va dir el veritable nom d'aquella tribu i em va comentar que si havia sortit viu d'allí deuria ser un déu o alguna cosa semblant, doncs cap home blanc que hagués arribat a l'illa n'havia sortit en vida.
Desprès de veure una mica de whisky i d'explicar les demés aventures que havia passat, en Warren va semblar més còmode i la travessa va passar entre histories de monstres, d'extraterrestres, de vaixells fantasmes i parts de la seva vida marinera, que com jo havia estat bastant temps a d'alt de vaixell comprenia perfectament. Ell ho va dir en poques paraules i crec que es la veritat, "L'aigua de la mar entra dins les venes i com si fos droga no et deixa oblidar-la".
La mar estava en calma, la barca es balancejava suaument, el vent suau ens acaronava la cara i el soroll del motor no ens deixava sentir gaire bé les onades que picaven els costats de l'embarcació. De sobte em vaig fixar en una platja que deuria estar a més d'un quilòmetre i vaig reconèixer a on m'havien desembarcat els del guardacostes. Al veure això vaig comprendre que els indígenes m'havien portat cap el Nord ja que tornava passar altre cop pel mateix lloc.
Tot estava tranquil, no hi havia ningú a la platja, les onades suaument es deixaven acaronar per la sorra tot allargassant-se sobre ella. M'hi vaig fixar una mica més i vaig veure alguna cosa que estava posada a la sorra, com pals clavats. Vaig demanar al Warren si tenia uns prismàtics, ell me'n va donar uns una mica antics però que ferien el seu servei, tot preguntant-me que havia vist. Li vaig contestar que volia veure aquella part de la selva.
Quan vaig mirar pels prismàtics i vaig poder enfocar em vaig quedar de pedra. Posats en fila, els indígenes havien clavat en estaques els caps de la tripulació del guardacostes. Com que estaven en avançat estat de descomposició no vaig poder reconèixer a ningú, ni vaig saber amb seguretat si hi eren tots. Per un moment em va venir una esgarrifança i vaig tenir un sentiment de pena per aquelles persones. Em vaig refer ràpid donat que en Warren em va dir si veia alguna cosa estranya. Res d'estrany! I vaig seguir mirant perquè en Warren no veiés el dur espectacle.
Vaig anar seguint amb els prismàtics la costa una estona mentre li preguntava al Warren quanta profunditat hi deuria haver a on estàvem, i ell em va contestar que uns cent metres ja que la platja baixava de cop. El guardacostes estava dormint al fons en pau.
Li vaig demanar per quan en teníem encara i em va dir que no arribaríem fins el vespre, que em poses tan còmode com pogués ja que quedaven encara unes quantes hores . Com que no havia dormit gaire bé aquella nit a la presó, em vaig posar un barret de palla que tenia en Warren i amb el balanceig de la barca em vaig quedar adormit.
Els crits d'en Warren em van despertar, vaig alçar-me de cop i vaig poder veure que havia caigut al mar i estava a uns vint metres més enrera. Ell cridava dient que donés la volta i que m'afanyés ja que aquelles aigües estaven plenes de taurons.
Vaig agafar el timó i vaig fer virar la barca. Ara deuria estar a uns cinquanta metres. Vaig posar la barca a la màxima velocitat que podia anar, quan vaig veure que una aleta sortia del aigua a uns trenta metres d'en Warren. Ara estava a uns trenta metres jo també d'ell, però el tauró sinó feia res per evitar-ho arribaria primer. En Warren em cridava perquè anés més de pressa, però el motor no donava més. Llavors vaig veure un arpó i no m'ho vaig pensar gaire, si el podia ferir potser se'n oblidaria d'en Warren. Tan sols tenia una oportunitat i vaig llançar l'arpó. El tauró tan sols estava a uns cinc metres d'en Warren i l'arpó el va colpejar amb força. El tauró va saltar per sobre en Warren amb l'arpó clavat a un costat i va desaparèixer tot deixant un rastre de sang.
La barca tan sols estava a pocs metres d'ell, quan vaig veure que sortien dues aletes més. Allò era la fi pel Warren, ell els va veure i em va mirar amb una mirada de resignació. Però quan tot semblava perdut, de cop es van desviar i van seguir el rastre de sang del altre tauró. Ràpidament vaig pujar-lo a la barca i tots dos vam quedar assegut a dins sense dir-nos res.
Quan vam estar refets, en Warren em va abraçar i em va dir…
Te'n dec una "nano"! Només em va dir això.
L'hi vaig demanar quanta estona faltava i al dir-me que encara faltaven unes hores, m'hi vaig posar bé i uns minuts desprès tornava a estar en mans de Morfeu.
Uns cops a la barca i un balanceig em van despertar per veure que casi a la posta de Sol arribàvem a Port Blair. Vaig sentir que en Warren deia alguna cosa per la ràdio però amb el soroll del motor no vaig saber exactament el que.
Quan va veure que m'aixecava em va dir…
No està malament la dormida que has fet, carai com ronques, feies més soroll que el motor, esclatant amb una rialla que li deixava veure aquelles dents tan blanques.
Jo no ronco, li vaig contestar
Ell va continuar rient tot movent el cap, mentre entràvem en el port.
No vam tardar gaire en arribar i dos policies ja ens esperaven, en Warren em va donar la motxilla i em va dir…
Si et deixen anar, aquesta nit t'esperaré al bar del Hotel Bay Island està en Marine Hill, tothom el coneix.
Li vaig dir que si podia hi aniria i vaig seguir als policies fins al cotxe que ens esperava al costat del port. Per fi després de més d'un any havia arribat a una gran ciutat. Potser s'havien acabat les penúries per ara.
El cotxe em portava pels carrers plens de llums, veia la gent que deurien estar de vacances, que reien i ballaven, potser si que havia tornat a la civilització.
No vam tardar gaire en arribar al Palau del Governador, pel que vaig saber més tard al governador l'hi havia interessat la meva història i em volia veure. Vam passar per l'entrada principal per una porta que les reixes estaven obertes i que donava pas a un petit passeig ple de flors i arbres per tot el voltant. Quan havíem recorregut uns cent metres va aparèixer desprès de passar uns quants grans arbres un mansió formidable. El cotxe va parar al costat d'unes escales que molt il·luminades portaven directament a una immensa porta de fusta amb uns vitralls impressionants. La porta es va obrir i va sortir un majordom que amb parsimònia va anar baixant, mentre un dels policies m'obria la porta. Vaig baixar al mateix temps que el majordom arribava a on érem nosaltres.
Soc el majordom de la casa del Excel·lentíssim Governador, em dic Chatham i si el Sr. es tan amable d'acompanyar-me…
Em vaig acomiadar dels policies i vaig seguir al majordom escales amunt. Quan vam ser a la porta ell es va aturar i em va fer l'acció de que passés. Una vegada en l'interior vaig poder contemplar la grandiositat del edifici. Davant meu hi havien dues escales, que començant a dreta i esquerra pujaven cap el primer pis a on es trobaven. Del sostre hi penjava un immensa aranya de cristall que lluïa amb tot el seu esplendor. A sota l'escala una gran porta de fusta delicadament tallada deuria donar a la biblioteca o a alguna gran sala. A un costat al peu de les escales unes portes deurien donar a les ales de la planta baixa del edifici.
El majordom va tornar a passar-me al davant i demanant que el seguís va començar a pujar per les escales de la banda esquerra. Vaig pensar que el més lògic es que es pugés per la dreta i es baixés per l'esquerra, però molts anys sota bandera anglesa poden fer canviar les costums.
Un cop a d'alt el vaig seguir pel passadís de la banda dreta fins a una porta. No sabia si anava a veure al governador o que anava a fer, ja que aquell majordom no m'explicava res. Una vegada davant la va obrir i em va dir que aquella seria la meva cambra fins l'endemà que tindria audiència amb el governador. Em va demanar disculpes perquè el governador no hi era, doncs estava en una festa molt important.
Em va dir que en els armaris trobaria tot el que necessités i que si em faltava alguna cosa que li demanés. Tan sols tenia que trucar-lo pel telèfon de la cambra.
Una vegada vaig estar a dins el majordom va tancar la porta i va marxar.
Ara em trobava en una habitació digna d'un rei. Més que una habitació allò era un pis. Antesala, saló i darrera d'una porta un sumptuós llit. Com es normal el distintiu de la nació Índia per a tot arreu, alguna bandera, fotos del president etc. Com podeu comprendre desprès de tan temps, el primer que vaig fer va ser estirar-me al llit. Mare meva, aquella sensació, semblava que estigués damunt d'un núvol, aquella nit si que dormiria a gust. Però no tenia gaire son, ja que m'havia passat tota la tarda dormint a la barca.
Vaig anar al bany i vaig pensar que seria una meravellosa idea donar-me un bona banyada sense pressa. Encara no tenia gana, no tenia son i un amic que es deia Warren m'esperava al bar d'un Hotel que encara no sabia si hi podria anar. Vaig engegar l'aigua de la banyera i mentre s'ompl
ia vaig anar a tafanejar els armaris.
Com sabria la meva talla vaig pensar abans d'entrar al vestidor. Però al obrir la porta i veure la dimensió del mateix em vaig suposar el que passava. Una habitació de al menys cinc metres per cinc metres rodejada de portes d'armari per tot arreu. Vaig obrir la primera i tot eren americanes de diferents colors i de diferents talles, camises, pantalons, roba interior, mitjons, sabates...fins i tot un calaix amb rellotges. Vaig anar obrint portes i allí hi havia mitja botiga. No havia tingut a la meva disposició tanta roba en la meva vida.
Em vaig preparar la roba que em va agradar més i em vaig anar a gaudir d'una banyera amb l'aigua tèbia, relaxant, amb sals de bany i sabó de primera, no tenia pressa, deixaria que el temps passés.


(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370446 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!