Un racó per l'esperança Capítol XVII: PIRATES

Tal com m'havia dit en Rao, la corrent era molt forta i no necessitava quasi esforç perquè em portés a on jo volia. No vaig tardar gaire en veure a l'horitzó la primera de les illes. Una vegada hi arribés tot seria encara més fàcil, donat que tan sol havia d'anar seguint a prop de la costa passant d'illa en illa fins arribar a veure Port Blair.
De tan en tan feia un mossec i em prenia un glop d'aigua, en Rao m'havia dit que a la velocitat que anava remant amb la canoa i si tenia la sort de no trobar cap tormenta, tardaria entre tres i quatre dies en arribar. També em va aconsellar que no anés a terra, ja que en aquelles illes hi havien gent de totes classes i moltes d'elles no gaire sociables. A mi no em feia cap por estar quatre dies a sobre una canoa, ja havia sofert en les meves carns el que era l'aïllament en una barca molts dies més.
El Sol picava de valent i encara que ja se'm havia avesat la pell a base d'anar mig despullat, els esquitxos de l'aigua de la mar em mullaven i després al evaporar-se em feien notar que em cremava. Vaig remenar per les cistelles a on m'havien posat els aliments i l'aigua per veure si trobava alguna cosa. Va ser llavors quan vaig trobar dos mitjos cocos amb una mena de grassa, que em va fer recordar un dia que en Singh em va posar una cosa semblant perquè no em cremés. Ho vaig olorar i vaig comprovar que era el mateix. Em vaig treure la samarreta, em vaig untar una mica tot el cos, encara que feia una mica de pudor a llar. Després em vaig posar la samarreta al cap per aturar el raigs del Sol.
Ja havia passar casi un dia i semblava que tot anava bé quan vaig veure un punt que sortia del horitzó a prop de les costes llunyanes d'una illa. No sabia que fer, si eren uns pirates, ho tenia clar. Si era un guardacostes, no sabia realment que em passaria. No portava documentació i tenia por que em destrossessin la motxilla que havia fet amb la pell d'una cabra i trobessin els dos collarets amb les monedes d'or i la caixa a on guardava el robí.
Vaig tenir temps de pensar, de patir i de desesperar-me, però sabia que els collarets estaven cosits entre dues pells i no es notava res. Per la caixa havia fet un sota fons molt ben dissimulat que feia impossible que la trobessin a menys que desmuntessin tota la motxilla. A dins de la motxilla hi portava tota la vestimenta que m'havia tret de la meva vida en la illa de Tondi, també uns quants collarets de conques, un punyal i no hi duia res més.
Havia passat una estona i cada cop veia més a prop el vaixell que s'acostava. Al final em vaig adonar que era un guardacostes el que venia directament cap a on jo era. Vaig fer senyals amb les mans i amb la samarreta, mentre em posava dret intentant no fer moure gaire la canoa.
El guardacostes quan va ser a uns cinquanta metres de on era va parar els motors, però encara vaig rebre una bona tanda d'onades que em van fer anar d'una banda a l'altre. Mentre s'acostaven a poc a poc vaig poder comprovar que portaven la bandera de l'Índia i que els tripulants eren soldats, cosa que en principi em va tranquil·litzar. També vaig veure que des de el pont de comandament m'estaven mirant amb prismàtics.
Es van anar apropant per la meva dreta ja que per l'esquerra portava l'estabilitzador de la canoa. Quan van arribar just al meu costat, amb una perxa acabada amb un ganxo van acostar la canoa al seu vaixell perquè pogués pujar, tot cridant en anglès que anés de pressa.
Els vaig donar la motxilla i desprès vaig pujar ajudat per dos mariners. Un altre em va tapar amb una manta i mentre els donava gràcies sense perdre de vista la motxilla, em van conduir fins a una cabina de dins el vaixell, tot demanant-me d'on venia i d'on era.
De quina nacionalitat ets? Em va preguntar l'oficial.
Soc espanyol, li vaig contestar.
Espanyol, Barcelona, Olimpíades, Barça, ja sé on es això, però d'on vens?
Vaig naufragar i he passat més d'un any en la illa Tondi, li vaig contestar.
No conec aquesta illa, cap a on és?
Està situada cap el Nord, i els seus habitants es fan dir Kadiris.
Kadiris? No n'he sentit a parlar mai d'aquesta gent.
Llavors van obrir la motxilla al meu davant i van treure les coses que hi havia a dins. Al veure que no hi havia res d'importància van tornar a posar-ho tot al seu lloc i la van deixar a sobre la llitera.
Veig que no portes documentació, va murmurar l'oficial.
Ho vaig perdre tot en el naufragi, tot el que tinc ho porto a sobre.
No et preocupis, dutxa't, vesteix-te i desprès ja en parlarem.
Em van dir que una vegada dutxat a l'armari hi havia una granota militar que segurament m'aniria bé. Amb una veu calmada, com si s'escoltés, també amb va dir que no tingués pressa, que quan estigués llest truqués a la porta a on hi deixarien un soldat de guàrdia, ell ja diria al capità que estava a punt i llavors em baixaria a veure.
L'aigua calenta rodolant per la meva pell va ser com tornar a néixer, l'olor del sabó, l'escuma. Feia més d'un any que no havia tingut aquesta sensació de net. A l'illa ens banyàvem en un rierol que baixava de la petita muntanya del centre de l'illa a on hi havia el temple, era fresca, neta, però l'olor del sabó, l'escuma i l'aigua calenta em van fer relaxar com mai.
Vaig estar una bona estona sota la dutxa, no sabia quan temps passaria fins que em tornés a dutxar. Per ara tots havien sigut molt amables amb mi, no sé que passaria desprès.
Una vegada eixugat i vestit amb la granota, era una mica massa gran, però em vaig arremangar una mica i tot va anar bé. Ara em quedava dir al soldat de guàrdia que ja estava a punt i a veure que passava. I així o vaig fer.
Mentre m'esperava vaig veure per l'ull de bou que pujaven al vaixell la meva canoa, no li vaig donar molta importància ja que al millor d'aquesta manera sabrien a quina tribu pertanyia. Llavors els motors es van posar en marxa i em vaig asseure al llit. El soroll d'aquells motors em feia recordar alguna cosa, però no sabia el que. Vaig pensar que deuria ser de quan anava en algun vaixell a pescar i vaig deixar-ho estar.
Van passar uns minuts fins que la porta es va obrir i va aparèixer un oficial gran com un "Sant Pau", amb la pell molt morena i amb els ulls blaus que deuria ser degut a una mescla entre els hindús i els anglesos.
Em va saludar mentre em deia que no em mogués, ja que vaig fer l'acció d'aixecar-me del llit a on estava assegut. Ell va agafar una cadira i es va asseure davant meu mentre deia als demés que ens deixessin sols. Llavors vaig confirmar que era el capità, ja que els demés el van saludar com a tal.
Una vegada van haver marxat tots, va haver-hi uns moments de silenci mentre els seus ulls blaus em miraven atentament. Llavors per fi va començar a parlar.
M'han dit els meus homes que ets espanyol, no seràs de Barcelona per casualitat?
Doncs sí. Allí vivia abans de començar la meva aventura, soc metge i vaig deixar-ho tot per anar a ajudar als demés a altres parts del món.
Va fer un moviment de acceptació amb el cap i va continuar.
També m'han dit que vas naufragar, amb quin vaixell anaves?
Amb un que es deia "Bengala" i que va sortir de Chittagong deu fer més d'un any.
Sí, el Bengala, vaig saber que havia desaparegut al mig del mar i que no van trobar cap supervivent.
Ens van atacar uns pirates i van assassinar a tothom, jo vaig tenir la sort de sortir disparat per un explosió i aconseguir una barca, després molts dies de intentar arribar a l'Índia i al final per culpa de les corrents vaig arribar a la illa de Tondi.
Podries reconèixer a alguns dels pirates si els veiessis?
Impossible, era de nit i poca cosa vaig veure, ja que ells estaven molt lluny.
Has estat més d'un any a una illa, com has dit que es deia?
Tondi, l'anomenaven els natius.
Aquest nom no el coneixem, cap on estava la illa?
Cap el Nord.
Estava enganxada a les demés o estava sola?
Estava al Nord i sense cap més al voltant.
Bé doncs pel que em dius aquesta illa no pot ser altre que … i els seus habitants no son altres que els…(No escriuré els noms per no comprometre als Kadiris)
Però si son els que he dit es impossible que estiguis viu, ells sacrifiquen als déus de la mar els estranys que arriben a les seves platges.
Doncs estic aquí sa i estalvi. Em van dir que si els deus de la mar m'havien salvat, ells no eren qui per matar-me. Després va semblar que es pensaven que era una mena de "elegit" del que parlaven les seves llegendes.
Perquè deurien pensar que tu eres un elegit, que et diferencia dels demés?
No ho ser, ni m'ho van dir…(Encara que jo si que ho sabia).
Després vaig estar una bona estona explicant el que em va interessar de tota la meva aventura, el capità m'escoltava amb atenció, de tant en tant amb tallava per fer alguna pregunta, fins que va semblar convençut i va acabar l'interrogatori…
Bé Joan, benvingut altre cop a la civilització, ara pujarem a menjar, deus estar afamat i cansat. Ens passarem tota la nit de viatge i demà arribarem a Port Blair. Al arribar-hi t'acompanyaran a la Comandància de Policia. Allí et faran un visat per poder agafar el transbordador que et portarà a Calcuta a on hi ha el Consolat d'Espanya i podràs aconseguir un nou passaport.
En un principi així va ser, vaig sopar amb la resta d'oficials i sots-oficials, tot estaven interessats en la meva aventura, però vaig veure que sobre tot em demanaven moltes coses sobre l'atac al Bengala. Quan vam haver acabat els vaig demanar que em perdonessin, però estava molt esgotat i necessitava descansar.
La llitera era més còmode que el jaç de la meva cabana a la illa de Tondi, però vaig tardar una mica en dormir-me.
El soroll dels motors m'anava donant voltes pel cap mentre vaig començar a somiar en l'atac al Bengala. Estava tornant a viure tot aquell infern, fins el moment en que va passar pel meu costat el vaixell pirata que anava a les fosques i que per poc no parteix la barca per la meitat. Va ser llavors quan vaig fer un vot i em vaig quedar assegut a la llitera.
El soroll dels motors… eren els m
ateixos motors que el guardacostes. Els vaig tornar a escoltar i no m'equivocava, feien un soroll especial, no n'havia sentit cap més igual. El vaixell que anava ara era el mateix que va atacar al Bengala, era el vaixell pirata.
Per un moment em vaig volgué treure del cap aquella idea. Aquells homes eren soldats, aquell era un vaixell del govern, era impossible que fos veritat.
D'un salt em vaig posar la granota altre cop, vaig obrir a poc a poc la porta, vaig veure que no hi havia el soldat de guàrdia i sense soroll vaig sortir al passadís. Tot estava en calma, no hi havia ningú, tan sol se sentien els maleïts motors com rítmicament semblava que m'estiguessin dient "som nosaltres desgraciat, si som nosaltres". Vaig sentir llavors que dintre d'una de les cabines hi havia algú que estava parlant i semblava una mica enfadat. M'hi vaig acostar i vaig posar l'orella a la porta…
No sabem si sap alguna cosa més aquest maleït, es massa perillós que arribi a Port Blair i expliqui el que va passar amb el Bengala, tothom es pensa que va naufragar i es va enfonsar. (Era la veu del capità i l'hi va contestar el que em semblava era el tinent)
Encara no hem donat part de la troballa d'aquest estranger, podem parar el vaixell, portar-lo a terra i amb l'excusa d'anar a buscar aigua, desfer-nos d'ell.
Haurem de tenir una excusa millor si volem que ens cregui, ja que no podem esperar a que es faci de dia i l'haurem de treure del llit, l'hi va contestar el capità.
En aquell moment vaig sentir que algú baixava per l'escala i vaig intentar corre fent el mínim de soroll possible per arribar a la meva cabina.
Una vegada a dins em vaig treure la granota i em vaig ficar al llit.
Ja era la segona vegada que el escoltar a darrera d'una porta m'havia avisat d'un perill imminent, però aquesta era més perillosa que quan vaig escoltar al Silhat a l'hospital, aquí no tenia escapatòria. Si em portaven a terra encara tindria una oportunitat d'escapar, però, hi si decidien disparar-me i llançar-me a la mar? Esperava que aquesta no fos la decisió que prenguessin.
Van passar uns minuts interminables, vaig agafar el punyal de la motxilla i vaig esperar a veure que passava, de cop es van parar els motors. Un moviment de gent amunt i avall i als pocs moments van trucar a la porta. L'hora de la veritat estava a punt d'arribar.
Vaig guardar altre cop el punyal a la motxilla, la porta no estava tancada i si m'haguessin volgut matar haurien entrar sense demanar permís. Vaig demanar que s'esperessin un moment i em vaig posar la granota. Després vaig anar a obrir i davant meu va aparèixer el capità amb un somriure a la boca…
Joan, perdona que et despertem però hem rebut un avis de que hi ha un poblat amb problemes, hem d'anar a ajudar-los i hauries de venir amb nosaltres ja que potser ens pots donar un cop de mà.
Per mi no hi ha cap inconvenient, però que els hi passa als del poblat?
Hi han dues persones malaltes molt greus i les hem de dur al hospital a Port Blair, i com que ens has dit que ets metge, podries donar un primer diagnòstic.
Em vaig oferir sense posar cap impediment, havien trobat una bona excusa, ara tenia que veure com me'n sortia de tot aquell embolic sense perdre la vida.
Quan vaig agafar la motxilla el capità em va dir que la podia deixar, que no la necessitaria per res, li vaig contestar que sentia que em faltava alguna cosa sense ella, i va fer un gest amb les espatlles i la cara de que fes el que jo volgués.
Vam pujar a les llanxes que ja les havien baixat fins a l'aigua. Els motors roncaven com les motos de carreres abans de començar la cursa. Anàvem dues llanxes i jo com era de suposar anava en la del capità, vigilat de prop pel tinent. Pel que vaig veure a d'alt del guardacostes tan sols hi havien quedat dos soldats de vigilància, si que deuria ser perillós per escoltar-me deu homes.
Las llanxes portaven focus de una llum molt intensa que il·luminava meravellosament la mar. L'aigua estava bastant tranquil·la, encara que es va anar esverant a mida que ens acostàvem a la platja.
Amb la velocitat que anàvem tan sols van tenir que aixecar el motor perquè no quedes travat a la sorra i vam parar ja en terra ferma. Els soldats van saltar de les llanxes amb les metralladores i amb una mena de fanals que feien molta llum.
No sabia a on em portarien, ni si podria tenir una oportunitat, la platja no era gaire gran i la selva estava a uns vint metres davant meu. Si sortia corrent no tenia cap oportunitat, si em portaven fins a la selva intentaria fugir. Però era massa senzill ja que quan tots vam estar a uns deu metres de les llanxes, el capità va treure la pistola i em va ordenar que m'agenollés a la sorra i em poses les mans a la nuca.
Li vaig demanar perquè em tractava així, encara que jo ja ho sabia, però pensava que d'aquella manera podia guanyar temps per pensar alguna cosa, i va ser llavors quan m'ho va explicar tot ja que no tenia res a perdre.
Nosaltres vam ser els que vam abordar el Bengala, els que vam matar als tripulants i els que el vam enfonsar. No podem deixar cap punt dèbil en la nostra historia.El Bengala segons tothom, es va enfonsar per causes que encara ningú sap, i si tu vas hi els hi expliques la veritable historia començaran a investigar i això no ens interessa.
Però perquè vàreu fet tot allò? Li vaig demanar, mentre mirava al voltant buscant alguna escapatòria.
Pel que veig no estaves assabentat del que portava de veritat aquell vaixell.
Jute! Es el que em van dir.
Doncs portaven altres coses a demés de jute.
Feia uns dies que ens havien fer saber que en un vaixell de nom Bengala, portarien un gran carregament de opi, però això no era el més important, donat que també portaven un carregament de heroïna valorat en deu milions de dòlars. Com pots comprendre una oportunitat com aquesta no passa tots els dies, nosaltres ja havíem fet altres treballs però aquell era el que ens donaria per fi la jubilació. Ara tan sols ens falta esperar una mica i anar demanant el trasllat a altres unitats per separar-nos, desprès plegar i viure gastant els diners que hem aconseguit. Com pots suposar no podem deixar que una sola persona espatlli el nostre pla.
Mira endavant et prometo que serà ràpid.
Vaig escoltar com carregava la pistola automàtica i quan ja em donava per mort, vaig sentir com uns xiulets i el crit del capità al mateix temps que el soroll d'un tret i un mal intens en el braç. Vaig caure a terra tot girant-me, mentre veia desplomar-se al meu costat sense vida al capità travessat en el coll per una fletxa. Tot va ser en un moment, les fletxes xiulaven per tot arreu, els soldats tiraven amb les seves metralladores contra la selva. Sense pensar-m'ho va ser llavors quan vaig sortir disparat cap a la vegetació. Darrera ja sabia que m'esperava, si anava endavant podia ser que em salvés. Mentre corria els vint metres que em quedaven per arribar a la jungla, vaig mirar de reüll per veure com el tinent estava dret disparant mentre anaven caient els soldats per les cents de fletxes que sortien de la foscor de la selva. Però, perquè no em disparaven a mi?
A mida que m'anava acostant a la selva anava perdent la claror dels fanals que encara estaven encesos allà a la platja i que feien que els soldats estiguessin al descobert.
Al entrar a la jungla va ser perdre el món de vista, les branques em picaven a la cara, al cos, a les cames. Amb els braços al davant com un somnàmbul creia que podria seguir corrent saltant els obstacles, però no va ser així ja que tan sols deuria portar uns cent metres i un fort cop de cap contra un arbre em va fer caure d'esquena. Mentre perdia el coneixement vaig sentir com les metralladores deixaven de disparar i uns crits d'alegria llunyans dels indígenes van ressonar per tota la selva.

(Continuarà)