Un racó per l'esperança Capítol XV "La Llegenda"

CAPÍTOL XV: LA LLEGENDA

No sabia quanta estona havia estat llegint, però el Sol s'havia mogut tant que sense adonar-me havia perseguit la claror per mitja cova. Va ser llavors quan vaig sentir que obrien la porta.
Amb el quadern a la mà em vaig acostar cap a la sortida. De la porta aparegueren en Rao, en Singh i en Gingeé, que varen entrar a dins la cova. En el llindar de la mateixa es van quedar dos guerrers que no havia vist mai. Eren molt més alts que jo i la seva pell no era fosca sinó que semblaven orientals, vaig pensar que eren els guardians del tresor.
En Singh es va acostar fins a on era i a darrera seu el van seguir els altres dos.
Els vaig saludar i amb un gest de la mà en Singh em va fer entendre que ell tenia que parlar, i així va ser:
"Joan, et tenim que demanar excuses, doncs per portar-te a aquesta cova te'm drogat. Tan sols ho hem fet perquè ningú, a part de nosaltres (senyalant els demés), sap a on està aquesta cova. Tots els habitants d'aquesta illa quan arriben a ser homes o dones, son iniciats en el "Kiliyanur" (La Rebuda) i son portats a aquesta cova de la mateixa manera que te'm portat a tu, perquè puguin veure el regal dels Déus".
En Singh em va saludar i va recular dues passes fins posar-se al costat del seu germà. En Rao es va atansar cap a on era jo, el vaig saludar i amb el mateix gest que el seu germà em va fer veure que ara li tocava parlar a ell:
"T'explicaré la llegenda del tresor del Déus. Fa milers d'anys que la nostra tribu viu en aquesta illa, com ja saps, a part d'algunes excepcions, ningú pot pertànyer a la nostra tribu. En tots aquest milers d'anys poques havien sigut les visites d'altres homes i els pocs que havien vingut havien sigut sacrificats als Déus de la mar. Va ser un dia fa ja cents d'anys, quan els Déus de la mar ens van visitar, anaven a sobre d'una gran balena (el vaixell), que portava com acompanyants un reguitzell de núvols a sobre d'ella (Les veles). A sobre del seu nas senyalant la direcció a on tenia que anar portava una sirena molt bella (mascaró de proa). De la gran balena van sortir els seus fills (barques grosses) que portaven al seu damunt als Déus de la mar amb les pells més lluents que els homes havien vist mai (armadures). Al no saber que eren els Déus alguns homes van llançar fletxes, quedant bocabadats al veure que rebotaven en les seves lluents pells. Els Déus es van enfadar perquè no els havien reconegut i llançaren trons i llampecs des de la balena (canonades) que caigueren a la illa i van fer que alguns homes morissin. La resta d'homes de l'illa es van amagar a la selva per por de ser també castigats pel seu atreviment.
Van passar hores fins que no es van atrevir a sortir dels seus amagatalls, es van acostar a la platja i van veure com els Déus marxaven. Llavors van baixar fins a on havien estat i van buscar a les coves de la platja trobant aquest meravellós regal. Van buscar un lloc millor, ja que aquelles coves alguna vegada s'omplien d'aigua quan pujava la marea i aquí van deixar el regal del Déus a l'espera de que algun dia tornessin a buscar-lo."
En Rao em va saludar tal com ho havia fet el seu germà i fent dues passes enrera es va posar al costat d'en Gingeé que es va atansar cap a mi. El vaig saludar i com havien fet els anteriors amb un gest em va fer notar que la paraula ara la tenia ell:
"Joan, la llegenda diu que si el regal dels Déus surt de l'illa abans que el vinguin a buscar, l'illa s'enfonsarà. Per això tan sols deixem que sàpiguen a on està el nostre tresor, dos monjos d'un antiga cultura que al no conèixer a ningú guarden l'entrada de qualsevol curiós amb la seva vida. Quan ja son grans, un d'ells va a la seva terra i torna amb dos més que ocuparan el seu lloc, això ha passat des de temps immemorials."
Veig que te'ns un dels llibres dels Déus!, que entens el que diuen? Em va dir tot il·lusionat.
Vaig pensar ràpidament el que havia de dir. Si li deia que si que ho entenia, em faria explicar tot el que aquells llibres deien i la llegenda moriria. Per això li vaig dir que no ho podia entendre, que deuria ser un llenguatge que feien servir entre els Déus, i que tan sols ells deurien conèixer.
La cara de decepció que va posar en Gingeé em va fer per un moment penedir-me de no haver-li dit la veritat, però en el fons vaig veure que era el millor per aquella gent.
Desprès va continuar amb la seva explicació: "Diu també la llegenda que arribarà protegit per la mar un home blanc i que quan ell marxi no passaran dotze llunes plenes en enfadar-se la mar i engolir part de l'illa, per això sabem que marxaràs i nosaltres no som ningú per retenir-te per força"
Em va saludar i va tornar al costat dels demés, que em va fer la senyal que ja podia parlar.
Aquella confessió em va fer quedar sense saber que fer, com podien saber les llegendes que jo aniria a aquella illa? Em deien que sabien que volia marxar i que ells em deixaven sense ressentiment, què podia dir jo? Desprès de pensar uns moments, que em van semblar eterns vaig començar…
"Els Déus de la mar em van donar una nova vida al portar-me al vostre costat, vosaltres m'heu ensenyat moltes coses, m'heu obert el vostre cor, però com ja diu la llegenda, he de marxar, no serà demà, ni dintre d'uns dies, però he de tornar a on vaig néixer. Si sabés que quedant-me la mar no s'enfadaria, no em mouria del vostre costat, però tot està escrit i he d'obeir igual que vosaltres heu obeït"
Els tres anaven fent que si amb el cap mentre jo anava parlant, semblava que allò que m'estava sortint del cor era el que esperaven sentir. Llavors els tres es van acostar a mi i em van abraçar, tornant en Singh i en Rao fins el llindar de la porta i quedant-se en Gingeé davant meu mirant-me fixament.
"Ara Joan pots triar una sola cosa del regal dels Déus, el que vulguis, així s'ha fet des de sempre, desprès et donaré un beuratge i t'adormiràs. D'aquesta manera et despertaràs a la teva cabana i els guardians no t'hauran de matar, ja que si coneguessis a on està amagat el regal del Déus hauries de morir"
El que m'oferia era molt temptador, que podia agafar d'aquell formidable tresor. Si m'enduia el quadern de bitàcola, de que serviria, l'historia estava escrita i retocar-la tampoc duria enlloc, més aviat donaria pistes de on hi havia el tresor, així que el vaig deixar altre cop al seu lloc. Vaig recordar que havia vist una preciosa i petita caixa en un dels baguls i vaig buscar-la fins trobar-la. Ara la tenia en les meves mans, era com un paquet de cigarretes però més gruixut. Era d'or i tenia una tanca amb un petit brillant. Vaig mirar als demés i tots tres estaven somrient, no sabia perquè d'aquell somriure, es què estava agafant una quincalla potser? Però va ser quant la vaig obrir que vaig veure que no era cap bestiesa. Entre els meus dits vaig poder contemplar que dins la caixa s'hi amagava un vermell robí, tan gros com un ou. Vaig tornar a mirar-los i van tornar a fer que si amb el cap. En Rao em va parlar: "En veritat que ets el que havia de venir, una cosa que no te'm dit de la llegenda es que també diu que l'home blanc de la mar portarà una senyal de que es el elegit dels déus, i com vam poder veure el dia que et vam trobar la portes penjada al coll, (vaig recordar que era veritat que portava la medalla que m'havia regalat la meva mare, que no vaig deixar que me la prengués en Barisal quan vaig estar amb el Jowai i que en una cara hi havia un dofí i l'altre una sirena. Així aquella medalla m'havia salvat la vida?). Desprès la llegenda diu que del tresor triarà l'ull de foc, i així o has fet" Llavors em va fer un gest de que anés cap a ells.
Encara mirat-me la caixa i el seu preciós contingut em vaig apropar a ells, en Gingeé em va donar llavors una petita ampolla. Li vaig agafar, em vaig prendre el seu contingut, i desprès de donar una ultima ullada a la cova, em vaig estirar al jac i em vaig quedar adormit.
L'endemà em vaig despertar a la meva cabana, ja no tenia ressaca. Per un moment em va semblar que tot el que havia passat havia sigut un somni, però la petita caixa estava al meu costat i donava fe de que tot havia sigut real. Vaig mirar la meva medalla i li vaig donar una petó, la meva mare sense saber-ho m'havia salvat la vida, ja que sense la medalla m'haurien sacrificat als déus de la mar.


(Continuarà)