Un racó per l'esperança Capítol XIX: EVASIÓ

Una vegada em vaig haver banyat i vestit deurien ser les deu de la nit. Vaig telefonar al majordom i al pocs minuts va trucar a la porta. Li vaig demanar si m'estava permès sortir aquella nit a donar un vol, ja que un amic m'havia convidar a una copa. En Chatham em va dir que jo era lliure d'anar a on volgués, però que em tenia que acompanyar un dels xofers del Governador, doncs l'hi havia deixat encarregat que em servis de guardaespatlles. Jo no tenia cap inconvenient, primer perquè no coneixia la ciutat i menys de nit, segon perquè portant un cotxe del governador i els seu xofer no tindria cap problema. Quan li vaig dir que voldria sortir, i demanar-li com ho podia fer pels diners, ell em va comentar que al ser invitat del Governador no necessitava diners, doncs el govern se'n feia càrrec de les despeses.
Doncs ja em podeu veure baixar pel l'escala com si fos un príncep i al final de la mateixa m'esperava el cotxe i el xofer, una "mole" de quasi dos metres i ample com un armari. Em va obrir la porta i vaig entrar a un Mercedes de primera categoria, no em vaig fixar quin model era, però segur que era dels més cars. Per dins estava entapissat amb pell i amb un moble bar ben a condicionat. En Jetty que així es deia el xofer em va demanar a on anàvem i suaument van començar la marxa.
No vam tardar gaire en arribar. El Hotel era fabulós, cinc estrelles, situat a la Bahia de Phoentix. Al arribar en Jetty va sortir i em va obrir la porta mentre donava les claus a un guardacotxes perquè l'aparqués. Una vegada vaig sortir ell em va seguir sense perdem de vista. Li vaig demanar a on era el bar i m'hi va acompanyar.
L'ambient era bestial, quina marxa, com que vam anar passant per diferents sales, vaig poder escoltar tot tipus de música. Les noies dansaven embogides movent el seu cos, i els homes, molts d'ells de vacances, els hi queien la baba i deixaven anar els diners a cabassos. Sales de joc, casinos, en vaig comptar tres mentre anàvem cap el bar. Un cop vam arribar ja vaig veure al Warren assegut a la barra, semblava un altre. Vestit com un gran senyor estava rodejat de dues dones de bandera, una rossa i una morena. M'hi vaig acostar i em vaig posar al seu costat tocant-li l'espatlla. Ell es va girar i amb cara de no saber que passava em va dir que volia. Al moment vaig comprendre el que passava, el Joan de la tarda no era el Joan d'ara, em tenia que identificar.
Ja no coneixes a un amic de travessia o és que he canviat molt ?
Ell em va tornar a mirar i se l'hi van obrir el ulls com plats…
Ostres, però si és el Joan!!
Buf! Aquella nit va ser terrible, en Warren no em va deixar descansar ni un moment i en Jetty no s'immutava, sempre palplantat a una distancia prudent estava tan sols a l'expectativa. Li vaig dir si volia prendre alguna cosa però ell es va negar.
Vam recorre tots els antres de la ciutat i el que em va fer posar una mica nerviós va ser que en cada lloc que anàvem als pocs minuts entraven dos homes, que ens estaven mirant tota l'estona. Primer els vaig veure i em va estranyar que ens miressin, però amb la vestimenta que portaven i el xivarri que feia Warren no em va estranyar. Desprès en un dels bars vaig preguntar al Jetty si els coneixia i em va dir que eren de la secreta, cosa que no em va tranquil·litzar gaire, que feien aquell parell d'homes seguint-nos, si portàvem el guardaespatlles. Vaig intentar no pensar-hi ja que no ens feien res i era hoste del Governador. Vaig seguir la festa amb el Warren. Vam arrambar amb un pilot de dones i a les cinc de la matinada ja no podia més, ell anava amb dues dones noves i em va dir que tenia dues habitacions preparades per nosaltres. Però ja era massa per mi, em vaig acomiadar d'ell que em va donar una targeta per si el necessitava alguna vegada i en Jetty em va portar al Palau del Governador que les cames em feien figa. Feia tant de temps que no havia pres alcohol que vaig agafar una merda com un piano.
A les nou del matí van tocar a la porta i va entrar una serventa portant-me l'esmorzar. Val més que hi hagués cafè, vaig pensar, sinó no creia possible que pogués baixar per l'escala sense entrebancar-me. Després del cafè, les pastes i una dutxa d'aigua més freda que la de la nit anterior, vaig poder saber que ja estava en condicions. Vaig mirar en uns dels armaris a on havia amagat la motxilla i encara hi era. Desprès em vaig vestir amb roba nova, doncs la que portava el dia abans la serventa se l'havia endut. I quan anava a sortir, va trucar la porta el majordom demanant-me si estava preparat per l'audiència amb el Governador.
Vaig seguir al Chatham baixant per les escales de la esquerra, com es lògic i al arribar a la base de les mateixes, va girar per portar-me fins a la porta que hi havia en mig de les dues escales. La va obrir i em va dir que m'esperés una mica que molt aviat baixaria el Governador. Vaig entrar i el majordom va tancar la porta a darrera meu. Al meu davant hi havia una immensa biblioteca amb uns meravellosos sofàs per poder llegir còmodament i un parell de mobles d'estil victorià, a on segurament hi guardaven les begudes. Mentre m'esperava em vaig acostar al moble a on hi havia vist unes fotos luxosament emmarcades, n'hi haurien unes trenta i les vaig anar mirant amb curiositat fins que em vaig parar a una d'elles i em va semblar que no podia ser. Davant meu hi havia una foto del Governador al costat del segon tinent del guardacostes. Al peu de la foto hi havia una dedicatòria, "Al millor pare del món, Richard" . Ara resultava que el segon tinent del guardacostes era el fill del Governador. Per un moment vaig veure papús per tot arreu, desprès em vaig tranquil·litzar, no podia el Governador lligar caps d'una cosa que només sabia jo. Vaig agafar un llibre de Victoria Holt "Niu de Serps" i el vaig començar a fullejar mentre m'asseia en un dels sofàs.
Als pocs minuts es va obrir la porta i va aparèixer en Chatham i al seu darrera el Governador. Llavors una vegada tancada la porta el governador es va atansar cap a mi amb un somriure d'orella a orella.
Benvingut senyor Joan!! És un honor tenir-lo a casa meva, però segui per favor.
Em vaig tornar a seure al sofà, mentre aquell home baixet i rebassudet em mirava per sobre de les seves petites ulleres. Els seus ulls eren petits i les seves faccions deixaven entreveure uns avantpassats asiàtics, cosa que el seu fill no tenia. Vaig pensar que segurament la dona del governador i mare del Richard, deuria ser occidental.
Vol alguna mena de beguda?
No, gràcies, molt amable.
L'he convidat a casa meva perquè m'han explicat la seva odissea, encara que voldria sentir-la dels seus llavis, segur que s'han deixat moltes coses importants, que m'agradaria saber.
Va anar cap el moble a on hi havien les fotos i el va obrir treien una ampolla de "brandy" i es va servir en una copa bastant grossa. Que aviat comença a beure, vaig pensar. Desprès es va seure al meu davant i amb la copa en una mà em va demanar que l'expliqués la meva aventura.
Desprès d'una mig hora d'explicacions i de tant en tant interromput per demanar-me alguns aclariments, vaig acabar el meu relat. (Per suposat, no vaig incloure l'episodi del guardacostes).
És molt interessant tota la seva aventura, sembla impossible que hagi sobreviscut a la jungla tants dies, però crec que vostè no sap un altre historia que li explicaré ara.
Aquell to de veu em va fer posar el pels de punta, hi havia alguna cosa que no rutllava, ell em mirava encara per sobre de les petites ulleres, però la seva expressió havia canviat.
Amic meu! Hi han coses que per mala sort per vostè han arribat a les meves orelles, coses que no m'agraden.
No sé si ho sap, crec que sí, el meu fill era el segon tinent d'un dels guardacostes. Fa cosa d'un mes van desaparèixer i ningú va sabé que havia passat, vostè no en sabrà res d'això?
Doncs la veritat és que no en tinc ni idea, li vaig contestar, per veure que era realment el que sabia.
Doncs li repeteixo que ha estat cosa de mala sort per vostè, però fa uns vint dies van trobar al mig del mar a un dels components del guardacostes que es va poder escapar de la matança, ahir a la nit el va veure a vostè i fa poca estona m'ha explicat que vostè era el nàufrag que anaven a executar quan els van atacar els indígenes. Van ser uns ingenus al desembarcar, però si vostè hagués mort en l'assalt al Bengala, el meu fill i els altres estarien vius, però això té arreglo.
La cosa no pintava gaire bé. Pel que m'havia dit vaig veure ben clar que el Governador ja ho sabia tot i crec que era el cap pensant del assalt al Bengala. Llavors va picar de mans, es va obrir la porta i van aparèixer primer i el vaig reconèixer al instant un dels soldats del guardacostes, després en Jetty, el xofer i darrera d'ell els dos individus que ens havien seguit per tots els bars de la ciutat.
Estava ben fumut, van arribar a on era, em van agafar i sense dir res em van engegar un gec d'hòsties fins que un cop al cap en va deixar estabornit.
Quan vaig recobrar el coneixement, vaig veure que al meu costat estava en Jetty, em feia molt mal el cap, però quan vaig intentar tocar-me'l vaig veure que estava lligat. Vaig aixecar el cap i vaig comprovar que tenia els peus lligats amb una corda cadascun d'ells a les baranes del llit, llavors em vaig mirar les mans i vaig veure que estaven lligades amb cinta d'embalar a la capçalera del llit.
En Jetty somrient em va dir tot bufetejant-me suaument la galta…
Home, per fi s'ha despertat el bell-dorment, és hora que el Governador t'expliqui que vol fer amb tu.
Un cop dita aquesta gràcia, va sortir de l'habitació deixant-me tot sol. Llavors vaig intentar de deslligar-me però tot va ser inútil. Com més ho intentava més s'estrenyien els nusos de les cordes dels peus, hi ho vaig deixar. Desprès ho vaig intentar amb les mans i era impossible. Quan ja m'estava a punt de desmoralitzar, vaig veure que a la mà dreta la cinta d'embalar s'estava estripant degut a que el llit tenia un petit sorti
nt a la fusta que feia que rasqués la cinta. Sense pensar-m'ho dues vegades vaig seguir provant de deslliurar-me. De cop vaig sentir que algú s'apropava a la porta, si em volien matar ara no tindria cap mena d'escapatòria.
La porta es va obrir i va entrar el Governador seguit dels tres goril·les, en Jetty i els altres dos de la secreta. Al veure'ls vaig pensar que o seguirien amb la tanda de bufetades o alguna cosa pitjor. El Governador es va parar al meu costat i amb els seus ullets petits i com havia fet des de que el vaig conèixer, mirant-me per sobre de les seves esmerlides ulleres, em va dir…
Es pensava que tot havia acabat senyor Joan? Doncs no ha sigut així, encara ha de patir bastant més i aquesta nit el portarem a visitar els peixos.
Va fer un somriure fastigós i quan anava a marxar es va girar i em va donar un cop de puny que em va fer bellugar tota la dentadura. Desprès amb un gest va donar permís als altres tres perquè acabessin la feina.
Crec que vaig tenir sort d'estar estirat, perquè al menys una part del meu cos no va rebre. Quan es van cansar em van deixar, però abans de sortir per la porta i deixar-me sol, el Governador em va dir…
No hem acabat Joan, dintre d'una hora tornarem i practicarem altres esports.
Aquella afirmació no em va fer gens de gràcia, a quins esports es deuria referir? Esperava no saber-ho.
Notava que la sang en sortia del nas i em regalimava cap a la boca amb un sabor salabrós, no em podia netejar, però vaig pensar que allò en aquell moment no tenia cap mena d'importància i vaig continuar movent el puny dret per aconseguir alliberar-lo. No vaig tardar gaire i desprès de uns quinze minuts ja m'havia desfet de les lligadures. I ara què? Vaig pensar mentre m'eixugava la sang amb els llençols del llit.
Havia tingut sort que entre la selva i l'any i escaig que vaig estar a la illa de Tondi la meva constitució física era immillorable, perquè el càstig que havia rebut era important. Em vaig aixecar i vaig arribar fins a la finestra que tenia les cortines corregudes. Vaig mirar i vaig veure que al jardí no hi havia ningú, però com baixaria i m'escaparia? Estava en un primer pis, si em llançava podria tenir sort i arribar en condicions a terra, però i si em trencava alguna cosa i no podia seguir. Havia de trobar un altre solució i de sobte hi vaig pensar. En l'armari hi tenien molts llençols, ho havia vist quan havia fet el tafaner. Semblava una bestiesa però en aquell moment vaig pensar que era el millor.
Sense pensar-m'ho dues vegades vaig anar al vestidor i vaig treure tots els llençols que vaig poder i vaig començar a lligar-los els uns amb els altres procurant estrènyer-los el màxim perquè no em donessin cap sorpresa, també tenia sort de haver passat tan temps amb pescadors, ja que hi vaig fer uns nusos mariners que haurien aguantat a deu com jo. Com que vaig veure que en tenia de sobres vaig pensar que seria millor, com que el balcó tenia uns barrots gruixuts no lligar-los sinó fer com una mena de corriola, així quan baixaria m'agafaria als dos ramals de llençols i al arribar al terra, tan sols tenia que tirar d'una de les bandes per fer-los baixar del balcó. Després de vestir-me amb roba neta que em permetés passar el més desapercebut possible i de col·locar-me la motxilla, vaig obrir el balcó vaig sortir amb el reguitzell de llençols, vaig tornar a tancar el balcó i vaig començar a passar per una banda del barrot la meitat dels llençols i desprès l'altre meitat per l'altre banda del barrot. Vaig mirar que no hi hagués ningú en lloc del jardí i vaig començar a baixar. Tot anava com la seda, semblava que els llençols aguantaven. Casi ja estava al pis de sota, quan vaig veure que els llençols penjaven a davant de la finestra de la biblioteca, vaig seguir baixant per veure aterrat que el Governador estava assegut en un sofà mig de costat amb la finestra, mentre llegia i es prenia un Brandy. Si girava el cap mirant la finestra estava perdut. Vaig arribar a terra i sense fer soroll vaig tirar d'un dels caps dels llençols i tots em van seguir caient a on jo estava. Em vaig amagar a un costat de la finestra mentre esmunyia els llençols darrera d'unes mates. Ara tan sols em quedava una gimcana d'uns tres-cents metres per arribar a la porta o a la tanca que em separava del exterior.
Vaig començar a caminar entre els matolls ven retallats i trepitjant la gespa, quan vaig veure que entre els arbres hi havien col·locat cameres de circuit tancat de televisió, i quasi una d'elles m'enxampa. Amagat a darrera d'una tanca de bardisses vaig controlar el moviment de la camera. Sinó volia que m'enganxés tenia tan sols uns segons per arribar fins una altre tanca de bardisses que estava a uns cinquanta metres. Això era fàcil, però em vaig adonar que hi havia un altre camera que controlava el camp que deixa aquella camera. Encara no sabia perquè no m'havia vist ningú. Potser deuria passar com les pel·lícules que el guardià està mirant una revista. No podia deixar al atzar el que m'agafessin un altre vegada, vaig mirar i controlar el temps de les dues cameres. Vaig comprovar que no n'hi hagués cap més i vaig veure que hi havia un moment que cap de les dues cameres em veuria. Fet i dit vaig sortir esperitat i em vaig llançar a la tanca de bardisses de cap just quan una de les dues cameres estava punt de veure'm. Una suor freda em va recorre l'esquena, m'havia vist o no, no sentia cap alarma, ni moviments estranys. Vaig respirar profundament, ara tan sols estava a uns cent metres, però l'hora se'm tirava a sobre, tan sols faltaven vint minuts perquè els senyors tan amables d'abans tornessin a l'habitació a fer-me una cordial visita. No tindria temps de arribar a la paret que rodejava l'edifici i intentar saltar, cosa que encara no sabia si era possible. Tanques electrificades, alarmes de làser, o al final potser sortirien uns gossos que encara no havia vist.
Al fons veia la porta de ferro tancada, amb dos guardes armats. Els minuts passaven ràpids. De mica en mica i amb molta cura em vaig anar acostant cap a la porta. Ara estava a uns deu metres, els guardes estaven parlant tranquil·lament, quan vaig veure que del garatge de la casa sortia una camioneta que era de la bugaderia. Tan sols tenia una oportunitat, si es parava abans de passar la porta, em posaria sota i podria sortir, sinó parava era home mort. No sé a on vaig sentir o llegir que era més senzill sortir d'alguns llocs que entrar-hi, a veure si era veritat.
La camioneta va passar a poc a poc a uns dos metres de on era jo, vaig tenir sort que els guardes van quedar a l'altre banda i em vaig poder acostar una mica més. Amb horror vaig veure que la porta de ferro s'obria, no pararia! la maleïda camioneta no pararia! Quan de cop va frenar i el conductor va sortir per anar a l'altre banda a on hi havia una mena de garita i allí estaven els guàrdies. No vaig esperar més i em vaig ficar a sota la camioneta entre la roda de recanvi i el dipòsit de la benzina. Tot anant-hi havia tingut la pensada de entrar per darrera a la camioneta, però sort que no ho vaig fer.
Des de a on era veia les cames dels guàrdies i del conductor de la camioneta, se sentia com parlaven i reien, pel que em va semblar el conductor els portava alguna cosa de la casa. No era hora de garlar, vaig pensar, el temps se'm acabava tan sols faltaven cinc minuts perquè pugessin a veure'm. Ja m'imaginava al Governador aixecant-se del sofà i començant a anar cap a la porta tot cridant als seus gossos de pressa, i jo allí sota esperant. Les mans em suaven i hauria cridat al maleït conductor perquè marxés d'una vegada, però ell res, garlant com si res, no sabia que em jugava la vida per moments. Veia al Governador i a tots els altres pujant per les escales a poc a poc, però de mica en mica s'acostaven a descobrir que jo no hi era. No sabia si baixar de la camioneta i sortir corrent per la porta oberta, però allò hauria estat un suïcidi, no hauria arribat al carrer de davant que estava a uns vint metres, m'haurien aclivellat allà mateix. Ja em donava per perdut quan per fi vaig sentir que el conductor s'acomiadava, els guàrdies li van donar alguna cosa que el va obligar a anar a darrera de la camioneta obrir la porta i deixar-ho. Si m'hagués ficat darrera m'hauria enxampat de ple. Sense pressa, cosa que m'estava destrossant va entrar a la camioneta, la va engegar i vam sortir. Per sota vaig poder veure com tancaven la porta. I poc desprès com corrien a obrir-la altre cop, segur que havia sonat l'alarma de la meva fugida, però nosaltres ja estaven a un dos-cents metres. La camioneta va continuar, va girar a la dreta i ens vam perdre pels carrerons de Port Blair. No podia seguir allí, segur que sabien a on anava i la seguirien. Tenia que saltar però estava tan a prop de les rodes, que com fallés seria home mort trepitjat per la camioneta. Vaig veure que s'acostava un revolt i vaig pensar que la mateixa força centrifuga m'ajudaria a sortir més de pressa i així ho vaig fer. La roda em va passar a pocs centímetres del meu cap i vaig sortir rodolant fins a picar contra la paret d'una casa, per sort no va ser res, si arribo a quedar-me estabornit tot hauria acabat. Mig atordit em vaig aixecar i em vaig esmunyir pels carrerons. Sabia que els Governador em buscaria i tenia el poder suficient en la seva ciutat per trobar-me en un sol dia. Tenia que buscar alguna cosa per escapar ràpidament de les Illes, però què?

(Continuarà)