Un racó per l'esperança Capítol XIV "El Trinidad"

CAPÍTOL XIV: "EL TRINIDAD"

Quan vaig ser a la cabana em vaig mirar el collaret i vaig tenir un sorpresa. Era fet de magnifiques petxines de tots els colors, però em va cridar l'atenció que al centre del mateix hi havia una mena de moneda, la vaig mirar i em vaig quedar bocabadat al veure que era una moneda d'or. Però la cosa més curiosa es que portava una inscripció que deia "Rex Carolus Dei Gracie" estava en perfecte estat, com si l'acabessin de treure d'una bossa guardada feia cents d'anys.
Me la vaig mirar, remirar i no en tenia cap dubte. Quins misteris de la vida trobar una moneda espanyola de feia més de quatre segles a l'altre banda del món. Per un moment vaig pensar amb les histories de pirates i de tresors, però el dia a dia em va fer oblidar-ho tot fins que unes setmanes desprès es van presentar en Rao i en Singh de bon matí a la meva cabana.
Anaven vestits de cerimònia tot pintats i amb les seus collarets més vistosos, darrera d'ells van entrar tres dones joves també guarnides i que portaven, una collarets, l'altre instruments de pintura i l'altre roba entre altres coses. No sabia de que anava tot allò, però desprès de saludar-me els dos caps de la tribu, en Rao va parlar - "Has demostrat tot el que pots arribar a fer, has sigut un amic per nosaltres sense demanar-nos res. Ens has ajudat, has rigut, menjat i dormit amb nosaltres sense cap mena de recança ni temor. Per això els "Kadiris" han decidit que ja era hora de que siguis un dels nostres, que siguis el nostre germà" - Aquelles paraules eren tota una declaració d'amistat, un orgull per mi, no tothom podia ser un "Kadiris", per això els vaig dir tot saludant-los - "Es un gran honor ser un dels vostres, espero ser digne de merèixer aquest privilegi" - Tornant-me la salutació es van fer a un costat i llavors les joves van entrar en escena. Jo ja feia temps que la meva camisa l'havia guardat, doncs no la necessitava, els meus pantalons es van anar escurçant a mida que anaven passant els mesos i ara tan sols eren uns pantalons curts, però el que no m'esperava es el que vindria a continuació.
Els dos caps es van girar, van anar cap a la porta i tot just en el llindar es van aturar mirant al exterior. Les tres noies es van atansar cap a on era i deixant les coses que portaven em van començar a despullar. Vaig quedar de pedra, però no vaig fer cap mena de gest, segurament tindria la cara vermella de la vergonya que estava passant, però elles ni es van immutar. Els meus pantalons, calçotets i sandàlies van ser plegats amb minuciositat i deixats a sobre el jaç, tan sols van respectar el collaret que m'havia donat la dona d'en Singh. Desprès van agafar tres recipients plens d'aigua i em van rentar tot el cos. Una vegada van acabar van agafar unes teles que portaven i em van eixugar. D'uns altres recipients petits em van untar tot el cos amb el que em va semblar perfums i essències, ja que l'olor era penetrant però al mateix temps d'una finor meravellosa. Un cop varen acabar van començar a col·locar-me la faixa i per fi vaig saber com es posava.
Començaven per davant tapant els genitals desprès la doblaven per passar-la entre els glutis i al arribar a sobre el cul la tornaven a eixamplar començant a donar voltes a la cintura fins una mica més amunt del melic, plegant el últim tros cap a dins perquè no es desemboliqués. Em van posar unes sandàlies noves molt vistoses i em van donar un bastó semblant al dels caps però sense res al capdamunt. Una d'elles va agafar els estris de pintar i em va dibuixar "coses" per tot el cos i també a la cara. Un altre em va posar tota mena de collarets. Una vegada van haver acabat es van quedar palplantades al meu davant examinant la feina que havien fet, es van mirar les unes a les altres, es van dirigir cap a on estaven d'esquena en Rao i en Singh i la que semblava la "jefa" els va tocar a les espatlles perquè es giressin.
No he sabut mai quina cara feia, donat que no tenia cap mirall per emmirallar-me i després quan vaig tenir l'oportunitat de mirar-me al rierol ja no quedava res de l'esplèndida obra d'art.
En Rao i en Singh no van fer cap mena de cara estranya, ni de satisfacció ni de desaprovació, tan sols van saludar a les tres dones i les van deixar sortir de la meva cabana. Llavors en Singh em va dir que els seguis i em vaig adreçar cap a la porta.
Ells van sortir primer i jo al passar el llindar em vaig trobar amb la sorpresa de que tot el poble estava a davant de la cabana a banda i banda deixant un passadís per on poguéssim avançar. Tots anaven guarnits amb les seves millors gales i els tambors van començar a sonar. Van passar en Rao i en Singh primer, desprès jo tot sol. Al meu darrera es van afegir tothom dansant i ballant tot cantant una cançó sobre l'amistat i l'amor. Semblava una bogeria, els tambors i els cants, feien que el meu cos tingués ganes de dansar i ballar amb ells. Vaig mirar als caps de la tribu i com que seguien caminant sense immutar-se, jo vaig fer el mateix. Mentre recorríem els dos quilòmetres que ens separaven del campament central a on hi havia el temple, vaig anar veient que poc a poc s'anaven afegint a la comitiva els demés components dels altres campaments, fins que vam arribar a la cabana a on ens esperava el bruixot vestit amb tota classe de plomes d'aus, de tots els colors i mides que feien que sembles un gran lloro. Per un moment vaig somriure, però estava una mica cagat, aquestes cerimònies d'iniciació sempre porten alguna cosa de sang. Esperava estar a l'altura.
Hauria donat qualsevol cosa per tenir una màquina de fer fotos. Aquell espectacle no l'havia vist mai, com tampoc m'havia vist vestit d'aquella manera i rodejat de tota una tribu de sentinelese, "Kadiris".
De mica en mica els cants cada cop eren més forts, ja que segurament s'anaven afegint més i més gent, fins a ser-hi tota la tribu, que segons m'havia explicat en Rao eren unes cent persones. Els tambors van anar augmentant el ritme i la gent semblava posseïda. En Rao i en Singh es van posar al costat del bruixot i quan ell va aixecar els braços, els tambors van emmudir i la gent va deixar de cantar, deixant el campament en el més profund silenci.
Llavors el bruixot va parlar - A Joan "Cheyur Kavali" (Pell Blanca) la nostra mare la mar el va respectar, va fer que tornés a néixer entre nosaltres. Ell ens ha honrat amb la seva amistat, la seva generositat, la seva valentia i creiem que el podem considerar un dels nostres, però no ho serà fins que li donem la "Kiliyanur" (Rebuda).
Quan va aixecar altre cop els braços els tambors van tornar a embogir, els cants i les danses van tornar a tots els cossos i jo estava allà quiet com un estaquirot sense saber en que consistia aquella "Rebuda". Llavors el bruixot, que es deia Gingee es va atansar fins a on era i picant de mans va aparèixer sortint del temple una noia portant una safata. Va baixar les tres escales que hi havien fins a on eren els caps de la tribu i es va posar al costat del bruixot. Ell va ficar les mans en la safata i va treure un collar que estava fet de monedes d'or. Altre cop tot va ser silenci, no se sentia res. Em va col·locar el collar al coll i desprès em va dir "Això es un regal dels nostres Déus" mentre m'abraçava. Jo estava dret amb el braç esquerra enganxat al cos i el braç dret agafant el bastó. No es que jo sigui gaire alt, però el meu metre vuitanta en relació al metre cinquanta i escaig del bruixot feia que les plomes em fessin pessigolles a la cara.
Una vegada em va haver abraçat es va girar i va anar al costat dels caps de la tribu. Quan va estar al seu costat, en Singh va baixar i es va col·locar davant meu, va alçar el bastó i em va donar un cop suau a cada espatlla, tal com havia vist en les pel·lícules de cavallers, desprès també em va abraçar. Va tornar al seu lloc i llavors va ser en Rao el que va baixar fent exactament el mateix que el seu germà gran. Va tornar al seu lloc i els tres van alçar el braços al cel al mateix temps que els tambors i les cançons tornaven a sonar. Jo estava al mig, a uns cinc metres d'ells, rodejat de gent a tot el voltant, llavors vaig veure que a la meva esquerra la gent d'un en un començaven a venir cap a on era jo.
Petits, grans, vells, noies, dones, tothom va passar pel meu davant tot abraçant-me, tot cantant i dansant, la cosa va durar una mig hora. Les costelles ja em feien mal de les fortes abraçades que m'havien donat.
Una vegada van haver passat tots, els dos caps i el bruixot van baixar i fent-me senyal de que els seguis vam donar la volta al temple, comprovant que a l'altre banda hi havia preparat tot un banquet per celebrar l'esdeveniment.
Ens vam acostar a la immensa taula plena de tota classe de fruites, peixos cuinats i carns de tots els animals comestibles de la illa. Quan vaig ser al davant tothom va callar, va tornar el silenci, jo vaig mirar en Rao que era amb el que m'entenia millor, amb cara de no saber que fer i ell em va dir a cau d'orella, que tenia que ser el primer en tastar el menjar, desprès tothom menjaria, cantaria i ballaria a la meva salut. Així que em vaig acostat a un tros de pinya i la vaig tastar tot fent un gest de que estava molt bona. Els crits, els cants, la dansa i els tambors van omplir tota la illa i la gent va començar a menjar mentre dansava al ritme de la música. Llavors en Rao, en Singh, en Gingee i jo ens vam anar a un mena de banc, no era cap trono com a les pel·lícules. Allí ens van servir dos nois i dues noies mentre la resta de gent gaudia de la festa.
El que més em va agradar va ser la beguda, ja que ens van portar el que em van dir era vi de palma, que no se com s'ho van fer però estava fresquet i boníssim. Desprès em vaig assabentar que aquell vi de palma estava fet amb la dolça saba fermentada de la palmera, però no em van dir que la beguda era molt forta i vaig agafar una llufa com un piano. Va ser el dia que vaig dansar més de la meva vida, ja que no vaig parar en tot el dia i part de la nit. El vi de palma em deuria dona
r les forces necessàries per aguantar tants moviments, tants cants. Em penso que deuria fer el meu espectacle ja que vaig veure de reüll en un dels meus balls que en Rao i en Singh somreien, cosa que no es veia gaire sovint, doncs els caps tenien que ser molt seriosos.
La gent anava caient aquí i allà, no sé quan vaig caure jo, però el Sol em va despertar l'endemà amb una ressaca de mil dimonis. Vaig intentar saber a on era, però la claror m'enlluernava i em costava veure-hi. Poc a poc em vaig anar acostumant i quina va ser la meva sorpresa al trobar-me sobre un jaç dins d'una cova subterrània.
El Sol entrava per una escletxa del sostre i il·luminava l'estança. La cova no era gaire gran, deuria tenir uns deu metres d'amplada per uns quinze de llargada i una alçada d'uns deu metres més. A prop d'on havia dormit hi havia una gruixuda porta de fusta sense pany ni clau per obrir-la. En un primer moment em vaig pensar que m'havien fet presoner, però quan vaig anar admirant els racons de la cova em vaig adonar que m'estaven ensenyant el seu tresor.
Com que la llum entrava de la mateixa manera que un focus, deixava el centre de la cova molt il·luminada, però la claror s'anava difuminant cap els costats de la mateixa, fins a estar a les fosques a prop de les parets. Al costat del jaç m'hi havien deixat una llum, que estava feta amb mig coco ple de grassa i un ble en el que cremava la flama. El vaig agafar i em vaig acostar cap a les parets.
A mida que m'acostava s'anava descobrint un món de somni. Arques, baguls i caixes de totes menes estaven amuntegades formant dues fileres i les de sobre del tot, obertes, ensenyaven el seu esplèndid contingut. Joies, collars d'or, braçalets en unes, plenes de monedes d'or les altres, teixits de seda de tots els colors en altres, tot el somni d'un "busca-tresors". Durant uns llargs minuts vaig anar admirant els continguts de les caixes, que se repenjaven a tot el voltant de la cova, fins que vaig arribar a una que no tenia cap tresor, al menys a primera vista, sinó que estava plena de llibres. En vaig examinar alguns, Virgili, Homer, Aristòtil, tota una gran biblioteca. Molts d'aquells volums no en deurien quedar cap més en el món o estaven tancats a pany i clau en algun museu. Vaig seguir remenant fins que en vaig trobar un que em va cridar l'atenció, un quadern de Bitàcola.
Vaig anar al centre de la cova i el vaig obrir. Estava en bon estat , ja que en un primer moment vaig pensar que se'm desfarien les fulles als dits. Al mirar la primera fulla vaig veure que era el quadern de Bitàcola de la "Nao Trinidad", la data del quadern començava el 25 de Desembre de 1.521 quan va prendre el comandament de la Nao el capità Gonzalo Gómez de Espinosa. Em vaig asseure al jaç i vaig començar a llegir.
Segons narra en el quadern el comandament de la nau era de Juan Sebastián Elcano. "La Trinidad" portava els tresors que havien aconseguit durant tot el seu viatge, els collars i joies que els petits reis de les Filipines els donaven com a senyal d'amistat amb el Rei Carles I, pedres precioses de les mines de illes de les Moluques, monedes encunyades amb or de les mines de Tidore. Per altre banda "La Victoria" portava tota la carrega d'espècies, noves plantes, arbres fruiters etc. El capità Gonzalo Gómez de Espinosa i els principals oficials de la Victoria es van adonar que els volien apartar enviant-los a casa per la ruta més llarga o sigui pel Pacífic i així la "Nao Trinidad" arribaria la primera amb el tresor, deixant a la Victoria en un segon terme i sense glòria. Aquella nit del 25 de Desembre quan les dues naus estaven a poca distancia una de l'altre, i els capitans i oficials de les dues estaven celebrant la nit de Nadal a la Trinidad. En Gómez de Espinosa va preparar el seu abordatge.
Va fer que llancessin tota la pólvora del Victoria per la borda i així d'aquesta manera quan ferien embarcar a la nau Victoria als seguidors d'en Juan Sebastián Elcano no podrien disparar contra ells.
Mentre menjaven, les barques del Victoria es van acostar sense fer soroll i de cop i volta van abordar el vaixell. La lluita va ser breu, guanyant els components de la Victoria i fent intercanvi de tripulació tot seguit. En Juan Sebastián Elcano va jurar que es venjaria, però pel capità Gómez de Espinosa l'únic traïdor que hi havia era Elcano, que els volia deixar sense la glòria que es merexien. Ell no volia el tresor per ell, sinó que tornaria a Espanya i el donaria al seu Rei Carles. Amb aquell gest de rebel·lió només obligava a tornar a casa a Elcano quedant-se sense glòria, i pobre d'ell que digués alguna cosa en la seva contra.
Van posar rumb a casa, volien anar pel Cap de Bona esperança, van passar per l'illa de Timor a on van carregar de aigua i menjar per tres mesos, ja que l'hi havien dit que fins a trobar terra passarien molts dies.
Amb la nau ben carregada i ben preparada van començar el viatge, però quan portaven tan sol un dia van veure que els seguien dues naus portugueses. No sabien si havien fet presonera a la Victoria i els havien dit que la Trinidad portava l'or, però tampoc es podien deixar agafar.
La Trinidad anava molt carregada i encara que era una nau de 110 tones i el seu velam era molt superior a les naus portugueses, elles al anar sense carrega de mica en mica els anaven guanyant terreny. Llavors en Gómez de Espinosa va prendre la decisió d'abandonar el mar obert i dirigir-se cap el Nord a prop de les gran illes de Malàisia i sempre a favor del vent. Van passar els dies i els vaixells portuguesos cada cop estaven més a prop. Va ser llavors quan els va atrapar una tempesta. La força de la mar els va bandejar d'una banda a l'altre, fins i tot es pensaven que s'enfonsarien. El vaixell que anava molt carregat gemegava cada cop que les onades l'envestien. En aquells cops de mar van perdre sis homes i estaven ben esgotats al arribar la calma.
En Gómez de Espinosa va mirar per a tot arreu amb el seva ullera de llarga vista per si veia els vaixells portuguesos, però no els va poder veure. Estaven a prop de unes illes i sabia que els perseguidors no descansarien fins a trobar-los altre cop. Si deixaven la carrega tenien alguna esperança de escapar i tornar desprès a buscar-la sense temor a ser perseguits, i així ho va ordenar. Va passar per més d'una illa sense trobar la que li semblava millor, fins que un matí la va veure, era petita però era fàcil de reconèixer, ja que tenia una forma especial.
Van rodejar la illa fins trobar una cala per amagar el vaixell mentre descarregaven els baguls i els amagaven dins la cova d'un penya-segat. Van tenir un contacte efímer amb els nadius de l'illa, ja que al llença'ls-hi unes quantes fletxes de lluny van colpejar les armadures dels soldats sense ferir a ningú, cosa que va fer esporuguir als indígenes, acabant-los d'espantar quan van llançar unes salves de canó.
Una vegada van deixar els cofres en un lloc segur, tan sols els quedava intentar la fugida i tornar altre cop unes setmanes desprès a recollir-ho tot.
L'ultima data del escrit era el 22 de Gener de 1522, on acabava explicant que el quadern de Bitàcola no se'l podia emportar, ja que si els portuguesos els agafaven sabrien a on tenien el tresor, per això el va deixar amb la resta de la carrega. Després un "Viva El Rey Carlos", la seva firma i segell.
Pel que vaig saber desprès el capità Gonzalo Gómez de Espinosa no va tornar mai més a aquella illa, els portuguesos els van fer presoners dos dies desprès de salpar. En Juan Sebastián Elcano al arribar a España i saber que havia caigut presoner en Gómez de Espinosa, segurament deuria fer jurament amb els pocs que van ser supervivents de no dir res.
Pel que fa a Gómez de Espinosa, va tornar a Espanya el 15 de Maig del any 1.527 gràcies a un pacte de no agressió en la zona de l'Àsia entre Espanya i Portugal. També crec que al tornar sense el gran tresor i veure que Elcano havia mort dos anys abans, li va semblar oportú no fer cap comentari del que havia succeït.

(Continuarà)