Un racó per l'esperança Capítol XIII Lluny de Casa

CAPÍTOL XIII: LLUNY DE CASA

Sentia veus molt llunyanes, com si fos un somni, els meus ulls no es podien obrir del tot i com el que obra una mica la persiana podia veure llums i imatges movent-se, però desprès tornava a caure en un somni profund en el que el mar m'engolia com una gran balena i jo queia en el seu interior que estava ple de vaixells de totes les èpoques destrossats per la seva fúria. En mig de aquella gran caverna tan sols demanava socors però res m'auxiliava. Sentia com un foc a la gola, tenia set, molta set, embogit cridava que em donessin aigua per caritat i veia en una taula d'un del vaixells enfonsats una gerra plena, com assedegat que estava em bevia un llarg glop per adonar-me que era aigua salada. Llavors el dolor d'estómac que sentia em feia per uns moments retornar a la vida, veient les figures al meu costat agafant-me i dient paraules que no entenia, llunyanes, greus com pel·lícules a camera lenta, que les veus dels protagonistes estiguessin deformades per aquesta lentitud.
No sabia quants dies havia passat així quan em vaig despertar d'aquell mal son.
Estava ajagut sobre un llit de fusta a uns trenta centímetres del terra, tapat amb un mena de manta que em donava escalfor. El Sol entrava per la porta de la cabana i a mida que els meus ulls es van anar acostumant a la mitja claror vaig poder veure que la cabana era de canya. Em vaig asseure a la vora del llit i la debilitat va fer que tot em donés voltes. Per un moment em vaig pensar que em tornaria a desmaiar, però va passar i em vaig trobar amb ànims de aixecar-me. Sort en vaig tenir del tronc que aguantava la cabana, que estava al bell mig i en el que em vaig agafar com si l'hagués estimat tota la vida a fi i efecte de no caure a terra ben llarg. Vaig estar uns minuts en companyia del meu amic tronc fins que em vaig trobar millor i ja no em feien figa les cames. Vaig donar les meves primeres passes en la terra desprès de més de vint dies a la mar, fins arribar a la porta de la cabana i allà em vaig repenjar tancant els ulls per la claror del Sol que m'enlluernava. Al moment vaig sentir com unes veus cridaven en un llenguatge que no entenia, i als pocs moments tenia a dues o tres persones agafant-me i portant-me altre cop a dins de la cabana per fer-me estirar altre cop al jaç. Em van donar aigua i em vaig tornar a dormir.
Desprès d'uns dies, quan vaig despertar em vaig donar un ensurt, ja que era de nit i tan sols hi havia la llum de una foguera que donava calor a tota la cabana. Entre les ombres que dansaven al ritme del foc vaig descobrir les figures de dos homes de color que em miraven fixament. D'un salt em vaig quedar assegut, llavors tots dos em van posar la mà a les espatlles i amb un anglès tan dolent com el meu em va dir un d'ells que estigués tranquil que ja estava salvat i que eren amics, jo li vaig contestar que a on estava, a la Índia? I ell em va dir que estava a una de les Illes del Arxipèlag d'Andaman. No m'ho podia creure ja que en els pocs dies que vaig estar en el vaixell vaig mirar el mapa per saber a on érem i mai m'hauria imaginat que hagués anar a parar a aquelles illes que estaven a mil quilòmetres al Oest de l'Índia. Que havia passat per equivocar-me tant en els meus càlculs? Si havia remat cap l'Est com es que havia anat a parar al Oest? En aquell moment no vaig saber el perquè, va ser uns mesos desprès que vaig saber que les corrents càlides del Golf de Bengala eren molt fortes i per molt que m'hi hagués esforçat no hauria servit de res doncs em portaven cap l'Oest.
Dels dos homes un es deia Rao, l'altre Singh i eren els dos caps de la única tribu de una illa a uns cent quilòmetres de la capital "Port Blair", no us diré quina era, doncs el que us explicaré a continuació podria posar en perill la integritat dels seus habitants. Ells es feien dir "Kadiris" (Fills de la mar) i a la seva illa li deien "Tondi" (L'escollida). Ens vam passar la resta de la nit explicant d'on venia, la meva historia i ells em miraven com parlava, un m'entenia i quan podia li explicava a l'altre amb el seu llenguatge. El Sol va sortir, però nosaltres no ens en vam adonar, ja que jo estava també fascinat amb el que m'explicava en Rao, que era el que sabia parlar una mica en anglès.
Ell havia nascut en aquell lloc, però de petit quan anaven a pescar, una tempesta els va fer naufragar, una cosa com el que em va passar a mi, però ell es va quedar sol agafat a un tros de la seva piragua i el van recollir uns pescadors de Port Blair. Al no saber que fer amb ell el van enrolar al vaixell i va estar vuit anys anant per tot el Golf de Bengala pescant, però en cap moment van passar a prop de la seva illa. Va ser el novè any quan una avaria els va portar a prop de casa seva, llavors es va escapar i no havia tornat a sortir mai més d'allà. Encara se'n recorda dels seus viatges en aquell vaixell de pescadors, però em va dir que no enyora res d'aquella època, en aquella illa era feliç.
En Singh era el seu germà gran, des de que tenia quinze anys havia sigut el cap de la tribu, doncs es van morir els seus pares per culpa d'un incendi. Quan va desaparèixer en Rao el va buscar durant deu dies sense tornar a casa, però al final va haver de donar-se per vençut i pensar que el seu germà petit era mort.
Quan va tornar al cap de nou anys, va jurar que no el deixaria mai sol i el va anomenar cap de la tribu igual que ell.
En Singh era rabassut però de constitució molt forta, deuria fer un metre seixanta i escaig d'alçada portava una cinta molt prima de color vermell al cap, que per cert portava rapat. La seva cara rodona i la seva pell tan morena feien que a les fosques quan reia es veiessin totes les seves dents blanques, fent un soroll com de hiena al riure. Al coll portava un collar de petxines molt vistoses i de tots colors. Al ventre portava una faixa que li arribava fins a sobre els glutis, sortia de la mateixa una tira com de un tanga que passava entre les dues natges, fins a la part dels genitals, tapant-los, i eixamplant-se com una vano s'amagava a sota la faixa per la part de davant. Desprès vaig veure com se la posaven i la veritat es que era tota una historia, encara que ells, com es lògic ho tenien tan apamat que semblava tan fàcil com quan jo em poso uns mitjons.
A la faixa portava un ganivet amb el mànec de carei i a la mà aguantava un llarg bastó de comandament a on a d'alt de tot penjaven unes quantes dents de tauró.
En Rao era més alt i més prim, la seva musculatura estava ben definida encara que no era molt exuberant. També portava la prima cinta vermella al cap, (que desprès vaig saber que era degut al seu llinatge de caps de la tribu), la vestimenta era idèntica a la del seu germà, encara que en el bastó de comandament ell hi portava una renglera de urpes de tigre. Quan vaig preguntar perquè coses diferents, em va contestar que els dos es complementaven, doncs un tenia el poder del mar i l'altre el poder de la terra.
Quan ja feia un estona que el Sol havia sortit, en Rao em va dir que em tenien que presentar a la tribu. Em va explicar que no deixaven que ningú s'acostés al seu campament sota pena de mort instantània, però el meu cas era diferent el mar que els donava tots els seus bens, (ja que la seva alimentació era un setanta per cent de productes del mar), m'havia enviat a les seves platges, res de dolent podia passar, si el mar m'havia salvat es que mereixia viure.
Vam sortir de la cabana i els vailets nus com els havien portat al món dansaven al nostre voltant i em volien tocar, ja que no veien gaires persones de pell blanca, fins que amb delicadesa en Rao o en Singh els donaven un cop amb el bastó perquè deixessin de molestar. El campament deuria tenir unes vint cabanes i estava en una explanada en mig d'un bosc replet d'arbres, palmeres i cocoters. Les dones anaven despullades de mig cos i també portaven el mateix estil de faixa que el homes encara que acabava en una faldilla curta d'uns trenta centímetres de llarg i sense res a sota, que segons vaig saber desprès facilitava la còpula.
Mentre passàvem, les noies em tocaven la cara, el cabell i m'anaven regalant collars de flors, tal com havia vist en pel·lícules de Hawaii, es veu que allí també era costum i una vegada havíem passat per la seva cabana ens seguien tot cantant. Va ser emocionant, encara que esperava no fossin caníbals i allò tan sols sigues la benedicció del menjar, però aquella idea em va desaparèixer ràpidament del cap.
Una cosa em va semblar estranya, casi no hi havien homes i els que vaig veure eren ancians o nens. Quan els hi vaig preguntar el perquè, em van contestar que els homes estaven pescant des de que sortia el Sol fins al mig dia i després pescaven una estona quan era fosc, d'altres estaven caçant. Vaig pensar que se'm hauria pogut ocorre a mi que era aquesta la raó, però en els mesos que vaig passar amb ells em van ensenyar moltes coses més que fins aquell moment no sabia.
Els primers dies van passar tan de pressa que em vaig oblidar del temps, m'era igual si era dilluns com diumenge i la veritat es que als meus nous amics també.
Vaig veure una felicitat que en tots els països per on havia passat no havia vist, la senzillesa de la seva vida era tan evident que semblava impossible que la resta del món no ho veiés clar.
Un vespre em vaig anar a seure a la vora de la mar. La Lluna plena il·luminava l'aigua i els reflexes sobre les onades donaven la sensació que mil estrelles s'encenguessin i apaguessin. La meva ànima estava en pau, la meva consciència estava tranquil·la, i el meu pensament era en la Chitra, no sabia si m'esperaria el temps que tardés en anar-la a buscar, si jo mateix no sabia el temps que tardaria.
Recordava tot el que havia passat, els meus que feia tant de temps que no veia, els companys de viatge, d'aventura. Havia sortit de Barcelona a buscar alguna cosa que no sabia que era, i potser en aquell lloc ho havia trobat, "la pau de l'esperit".
Mentre pensava vaig sentir que algú s'acostava i era en R
ao. Sense dir res es va seure al meu costat i així vam estar al menys mig hora, tan sols contemplant els estels, la Lluna i la mar. Desprès sense dir res vam anar a dormir. Vaig entendre perquè no vam parlar, l'espectacle era massa bonic per espatllar-ho amb paraules.
De mica en mica vaig anar coneixent les seves costums, vaig saber que a la illa hi havien cinc poblats. Un al Nord, un al Sud, un al Est, un altre al Oest i hi havia un poblat en el centre de la illa a on hi havia una mena de temple i anaven a resar als seus Déus.
En el que ens trobàvem era el més important perquè hi vivien els caps i perquè estava al Oest, ja que era l'únic que des de les cabanes es podia veure com el Sol desapareixia devorat per l'aigua del mar. Doncs serien les gents d'aquest campament els que veurien per últim cop al astre rei quan estigués dèbil i no pogués guanyar a la mar com feia cada vespre, quedant-se a la seva panxa per sempre més, deixant el món tan sols amb la llum de la Lluna. Aquesta va ser la primera llegenda que em van explicar.
Ells consideraven que la mar era el més important de la terra, els donava menjar, es defensava de les demés tribus d'altres illes.
Las seva creença principal era que l'home havia sortit de la mar per conquerir les terres seques i que algun dia l'home tornaria al ventre de la seva mare la mar per convertir-se en un déu.
Em van explicar a la vora del foc moltes històries de herois, de déus, de monstres marins i el que em feia més gràcia, es que tota la tribu es reunia a la vora del mateix foc i els més ancians eren els que explicaven aquestes histories que els seus avis i pares havien explicat tantes vegades, perquè anés passant de boca en boca, de generació en generació.
No sabien escriure, tan sols el bruixot i els caps de la tribu coneixien el llenguatge dels signes que en moltes roques feia mils d'anys s'anaven dibuixant en honor dels déus.
Quan van passar bastants dies, no tenia cap manera de saber-ho, però diria que més d'un mes, un dia em van deixar anar a pescar amb ells.
Ja havia vist les piragües que feien servir, em recordaven també una mica a les de la Polinèsia. La part principal era un tronc d'arbre, la veritat es que no sé realment de quin, que el buidaven per dins i l'arreglaven fins a tenir la forma correcta. Llavors d'un dels costats sortien fets de canya de bambú, tres braços paral·lels a l'aigua i que s'unien a un tronc més gros de canya de bambú que flotava a sobre la mar. Uns altres tres braços iguals que els anteriors sortien de la barca, ( em recordaven quan a les galeres romanes feien que els remers traguessin els rems fora del aigua, o sigui dirigits cap el cel) i s'ajuntaven a uns altres troncs de bambú iguals de grossos que els primers que s'unien al tronc més gros que flotava al aigua. Els tres braços estaven units per un altre tronc de bambú gruixut igual que ells. La primera sensació era de que no aguantarien les onades si anaven una mica en serio, però per experiència us puc dir que van aguantar quan va fer falta.
Hi anaven quatre homes, les dones no els hi era permès anar a pescar, encara que elles tenien feines tan o més importants. Els quatre homes remaven fins arribar al lloc escollit per la pesca, desprès dos d'ells eren els que treien les xarxes i les llençaven a la mar, mentre els altres dos eren els encarregats de moure la piragua.
Jo que no en tenia ni idea de com pescaven, vaig ser uns dels que movien la barca, en Rao era l'altre que es va perdre l'honor de pescar per poder donar-me les instruccions oportunes en una llengua que pogués entendre. L'experiència va ser profitosa i en dies successius vaig anar aprenent l'art de pescar d'aquella manera fins a ser un entès en la matèria. Per el que és l'idioma, no em vull tirar floretes, però sempre m'ha costat poc aprendre'n, no era un fenomen però les entonacions i el bàsic de cada idioma ho enganxava ben aviat. Així havia après a xampurrejar l'anglès, ara que ja feia uns mesos que estava amb ells ja podia tenir una conversa senzilla, però al cap i a la fi m'entenien.
Un dia al matí en Singh em va dir que aquella nit jo aniria amb el seu fill a pescar i que aquell dia seria un pescador no un remer. Sembla mentida però vaig sentir un gran orgull que ell em digués això, sabia que ser un pescador era un honor. Una vegada li vaig agrair, ell sense dir res va marxar. Durant tot el dia vaig estar nerviós, semblava que no hi hagués anat mai a pescar amb ells, però sabia que de la destresa dels pescadors depèn que hi hagi menjar pel campament.
Quant va ser l'hora em vaig acostar a la platja, ja hi havien les piragües preparades, en Ko que així es deia el fill d'en Singh ja m'esperava. Vam pujar a la piragua, l'aigua estava en calma per això no ens va costar gens endinsar-nos mar enllà. Mentre remàvem en Ko em va dir que ell era la primera vegada que anava de cap de d'expedició de pescadors. Tenia a les seves ordres quinze piragües que haurien de pescar per alimentar a trenta persones al menys, ja que una cosa que em va deixar amb la boca oberta va ser que quan arribaven desprès de pescar anaven amb la pesca al campament del centre de la illa, que no era gaire lluny, a uns dos quilòmetres donat que la illa en feia quatre de punta a punta. Una vegada arribaven al temple a fora hi havia una gran plataforma, com un plat però molt gran i allí deixaven el peix que havien pescat. El mateix feien els pescadors dels altres campaments que també hi anaven. Un cop tenien tot el peix que havien pescat el repartien en parts iguals per cada campament, d'aquesta manera si un campament pel que sigues no havia pogut pescar gaire, els demés l'ajudaven.
Un cop vam arribar al lloc a on Ko va decidir que era el millor per pescar vam començar. Van encendre uns grans fanals per atreure els peixos. En Ko i jo llençàvem les rets una i altre vegada, els remers es movien perquè els peixos es quedessin atrapats i desprès tiràvem els peixos a dins la piragua, per continuar un altre cop.
No us penseu que cada cop que recollíem la ret trèiem una gran quantitat de peixos, però de mica en mica s'anava omplint la piragua. Estàvem tan enfeinats que no ens vam adonar que el cel es tapava i els crits de les altres piragües ens van fer aixecar el cap per veure com s'atansava una tempesta. En Ko va donar l'ordre de fer l'ultima llançada de rets, no volia quedar malament i ser el campament que pesques menys. Els demés el van obeir però els llampecs queien molt a prop, i la mar ja es començava a bellugar massa. Va ser llavors quan va donar l'ordre de marxar cap el campament.
Tots quatre remàvem amb totes les forces, mentre les onades anaven sent cada cop més grosses. El vent xiulava i la pluja en colpejava les esquenes com donant-nos avis de que la tempesta estava a punt de atrapar-nos. Anàvem els últims i les llums del campament estaven davant nostra, tan sols ens faltaven uns dos-cents metres per arribar i estar sans i estalvis. Va ser llavors quan un cop de mar va fer que en Ko saltes al aigua pel costat de la piragua. Sense pensar-m'ho dues vegades vaig saltar per ajudar-lo. Les onades em picaven el rostre i no veia bé a on era, el vaig cridar i ell em va contestar. Als pocs segons ja l'havia agafat, però el difícil era pujar a la piragua que estava a uns deu metres de nosaltres i cada cop estava més lluny. Vam cridar tots dos que s'acostessin si podien, els dos que estaven a la piragua ens devien sentir ja que vam veure que remaven cap a nosaltres, vam seguir cridant perquè sabessin a on trobar-nos ja que encara era fosc.
Van ser uns minuts llarguissims fins poder pujar a la piragua que bandejava per la força de les onades. En aquell moment vaig veure que aquelles barques aguantaven més del que hauria pensat. Una vegada a d'alt vam remar el més ràpid que ens deixava la mar i no sense problemes vam aconseguir arrossegar la piragua per la platja, fins posar-la fora de l'abast de les onades.
Havia sigut un esforç sobrehumà, tots els que havíem anat en les piragües ens vam estirar a la sorra destrossats, mentre una pluja fina ens anava mullant la cara. Desprès vam demanar si tothom estava bé i per sort no s'havia perdut ningú.
Quant el Sol va sortir vam agafar tots els peixos i ens vam anar al temple. Quan vàrem ser allí tots els campaments, ens van explicar que cap dels altres havien sortir a pescar per culpa de la tempesta i tan sols aportaven el sobrant del dia anterior. D'aquesta manera la pesca d'en Ko va ser la més gran i es va tenir que repartir entre els quatre campaments. En Ko estava orgullós, la seva primera vegada i havia aconseguit ser el pescador del dia. El bruixot que vivia al temple li va posar un collaret de petxines, com el que posava cada dia al que havia pescat més i vàrem tornar al campament per rebre les felicitacions de tota la tribu.
Encara que davant de tots no li va dir res, sé que en Singh desprès el va renyar, ja que no tenia que posar en perill a la seva gent per uns quants peixos. Però encara que rondinés en Singh estava orgullós del seu fill.
Desprès quan vam tornar vaig dormir una mica a la cabana, de cop va entrar un dels germans del Ko i em va dir que la seva mare em volia veure. Tan aviat com em va ser possible em vaig dirigir a la cabana del cap Singh. El missatger estava a la porta i al veure'm va entrar per comunicar-li a la seva mare que arribava. Va tornar a sortir i em va obrir la porta per deixar-me passar.
La dona del cap poques vegada donava audiència a ningú, en els mesos que feia que estava al campament tan sols l'havia vist cinc o sis vegades, semblava com si estigués presonera, però pel que es veu així es la tradició.
Estava asseguda a una mena de tron i em va fer senyals de que hi anés. M'hi vaig acostar, ella es va aixecar i em va agafar les mans tot dient "T'estic molt agraïda per salvar la vida al meu fill". Al mateix temps va fer una senyal al seu altre fill que es va acostar amb un collaret. Ella el va agafar i me'l va posar, desprès amb una mena de p
inzell em va fer una pintada al front amb tinta vermella, em va saludar i vaig sortir de la seva cabana cap a la platja. Estava desconcertat, ja sabia que era una senyal d'agraïment, però vaig veure en els ulls d'aquella dona a la meva mare i l'enyorança va venir a mi amb tota la seva força.
No sé quanta estona vaig estar passejant per la platja, però al tornar a la meva cabana sabia del cert que aviat tornaria a casa.

(Continuarà)