Un racó per l'esperança Capítol XII Odisea

CAPÍTOL XII: ODISSEA

Deurien ser les vuit del matí quan ens van despertar. Ens van dir que esmorzaríem i desprès els meus companys haurien de baixar, donat que sortiríem rumb al nostre destí Sri Lanka.
L'acomiadament va ser trist, m'hauria agradat quedar-me amb ells, però era massa perillós per tots. El vaixell es va començar a moure, ells es van quedar al moll dient adéu fins que ja no els vaig poder distingir.
Em vaig posar còmode ja que m'havien embarcat com ajudant del metge i encara que érem vint ànimes en tot el vaixell, no matava la feina.
La costa es va anar allunyant fins que ja no es veia, ara ens quedava més de dos mil quilòmetres per arribar a Colombo, la capital de Sri Lanka. Durant tot el viatge tan sols faríem una escala a Vishakhapatnam, més o menys en la meitat del camí. Tota la resta de la travessia aniríem per aigües internacionals, el que faria que estiguéssim molt lluny de la costa, ja que sinó es feia així, els guardacostes indis venien a fer inspeccions de rutina cada dos per tres, fent parar el vaixell i enrederint la marxa.
Em vaig assabentar que la velocitat màxima que podia anar el vaixell era de quaranta nusos, més o menys setanta-cinc quilòmetres per hora, però que la velocitat que duríem seria de uns trenta nusos o sigui uns cinquanta-sis quilòmetres a la hora. Al no tenir feia vaig comptar també el que tardaríem en arribar si féssim el trajecte d'una tirada i em va donar unes quaranta hores. Mirant-me el mapa vaig pensar que no era gaire, fins i tot vaig tornar-ho a comptar a veure si m'havia equivocat. Comptant en que l'escala que faríem seria de unes cinc hores em donava unes quaranta cinc hores, no arribava a dos dies.
Estava a la meva cabina i per el ull de bou vaig veure que s'estava fent fosc, vaig mirar l'hora en un rellotge de paret que hi havia a sobre la meva llitera i eren les sis, tan sols feia vuit hores que havia sortit de Chattagam i em semblava una eternitat la separació dels meus companys. Per distreure'm vaig comptar els quilòmetres que ja havíem fet, vuit hores per cinquanta-sis quilòmetres aproximadament em va donar la xifra de quatre-cents quaranta vuit quilòmetres, tota una distancia.
Desprès vaig anar a que m'afaitessin la barba que portava des de la meva captivitat a les muntanyes i que m'arreglessin els cabells. Una vegada ben net i polit vaig baixar a la cantina, tots em van mirar estranyats però quan em vaig identificar va semblar que es relaxaven una mica i vaig estar jugant a les cartes amb la tripulació, tota una barreja de nacionalitats. Desprès de sopar i veure ben abrigat el cel amb els seus meravellosos estels i una Lluna plena que il·luminava la mar, me'n vaig anar a dormir passant el primer dia d'evasió.
L'endemà va ser quasi calcat al dia anterior sinó hagués sigut per una ferida d'un dels mariners que amb una "tirita" es va solucionar.
Quan va ser fosc el cel es va començar a tapar i els núvols ja no deixaven veure ni els estels ni la meravellosa Lluna plena, pel que me'n vaig anar a la cambra a llegir una mica fins que m'arribes la son. No estava gaire cansat i em semblava que tardaria una bona estona a dormir-me.
Deurien ser les onze de la nit quan vaig sentir crits a coberta i soroll de gent que anava i venia tot corrent pels passadissos. Em vaig vestir i al anar a sortir de la cambra vaig sentir trets a dalt del vaixell. Vaig obrir la porta i un dels mariners em va cridar "Pirates" mentre anava cap a la part alta. Jo el vaig seguir i em va portar fins al pont just per rebre en tots els vidres del mateix una ràfega de metralladora que els va fer bocins, mentre ens tiràvem a terra per no rebre cap projectil.
- Hem d'agafar una barca de salvament i marxar lluny d'aquí. Aquests pirates no deixen a ningú viu, maten a tothom, agafen la carrega i enfonsen el vaixell, així no deixen cap senyal, em va dir el mariner.-
Vam sortir com vam poder del pont mentre veiem de reüll com els pirates s'estaven apoderant del vaixell, tothom sabia que tenia que lluitar fins al final, rendir-se era la mort, i els xiulets de les bales i alguna explosió d'alguna granada feia que semblés un infern.
Nosaltres vam anar cap una barca no gaire gran, deuria fer uns quatre metres de llargada. El mariner i jo vam començar a deslligar la lona que la cobria en el moment que una explosió ens va fer sortir pels aires. Uns segons d'atordiment, com si volés i desprès el fort contacte amb l'aigua freda del oceà em va fer desvetllar de cop. Encara em xiulaven les orelles de l'explosió i sort al foc que hi havia a coberta vaig poder veure a prop meu a uns deu metres la barca que havia caigut també al aigua.
Altres mariners s'havien tirat per la borda per intentar salvar la vida però al caure més a prop, els pirates els remataven des de la coberta. Jo vaig intentar nedar fins a la barca, quan vaig sentir cridar "Taurons". Aquella paraula em va fer parar per un moment, mentre sentia com alguns companys cridaven de por i de mal al ser devorats pels esquals. Ara tenia a uns tres metres la barca, però sabia que si em movia ràpidament els taurons no tindrien pietat, pel que em vaig anar bellugant de mica en mica sense pressa, encara que el cor em bategava i hauria volgut sortir nedant tot el de presa que hagués pogut. Ara tan sols em faltava un metre per arribar-hi, quan vaig sentir que alguna cosa havia passat a poca distancia de mi. Em vaig quedar quiet i sentia com l'aigua es movia al meu voltant, no sabia quants hi havien però els crits dels companys que anaven caient em feia adonar que n'estava farcit. No sabia quan de temps tardarien en adornar-se de la meva presencia o de que era una cosa comestible. Llavors vaig tenir sort que la corrent em va portar la barca a on era, ja l'estava tocant, però tenia que fer un moviment precís, si fallava el soroll de la caiguda a l'aigua seria fatal, els taurons no em donarien una segona oportunitat. Vaig anar palpant la barca i vaig notar que encara tenia la lona posada, si la part que havíem deslligat no estava a la meva banda les possibilitats de sobreviure serien poques. Vaig anar seguint amb els dits la vora de la barca i vaig respirar al veure que la meitat de la lona havia sigut treta. Ara tenia que agafar-me i pujar a la barca sense caure un altre vegada al aigua. Si em repenjava a la barca segurament cediria cap a on estava jo, la pregunta era si tindria la força suficient per tornar al seu lloc o donaria la volta, quedant de panxa enlaire i deixant-me a mi a sota perquè se'm mengessin els taurons. No podia esperar més, tenia que provar-ho i tenia que ser el més aviat possible, i així ho vaig fer, em vaig donar embranzida, em vaig repenjar a la vora de la barca i com si volgués saltar alçada vaig passar rodolant per la vorera de la barca, primer una cama, el cos i desprès l'altra cama, en el moment que vaig sentir com un tauró saltava tocant-me d'esquitllada el peu. La barca va trontollar però no va bolcar, ara estava a dins respirant fons i tremolant de fred. Em vaig tapar amb la lona i vaig mirar per la borda cap el vaixell, que gràcies a la corrent cada cop estava més lluny. Encara em ressonen en el cervell els crits dels meus companys devorats pels taurons i les rialles dels malparits criminals mentre llençaven els pocs mariners que es rendien o que ferits ja no es podien defensar. Després encara vaig veure com amb un focus miraven que no en quedes cap de viu i si algú es movia encara, el remataven sense pietat.
Com que el foc ja estava apagat tot havia quedat a les fosques i tan sols el focus i les llum del vaixell semblaven fantasmes en mig d'un res absolut. La meva barca de mica en mica s'anava allunyant, fins que ja no vaig veure les llums ni el focus del vaixell, al menys havia salvat la vida per aquell dia. Em vaig estirar al fons de la barca perquè no em toqués l'aire, embolcallat amb la lona. Però quan estava a punt de descansar una estona, vaig sentir el soroll de motors que s'acostaven molt de pressa. Em vaig aixecar per poder intentar veure per on venia i no vaig veure res, tan sols el soroll que s'anava apropant més i més, fins que les onades que van fer trontollar la barca em van fer veure que estava passant a poca distancia. Els soroll dels motors se sentia tan proper que em va fer posar la pell de gallina, i amb vaig tranquil·litzar al sentir que de mica en mica s'anaven allunyant, mentre les onades deixades pel vaixell em feien trontollar una estona més. De seguida vaig saber que aquell vaixell era dels pirates que anaven a carregar, per això no portava cap mena de llums, ja m'havia estranyat que no havia vist cap altre vaixell al costat del nostre, deurien de haver arribat amb llanxes ràpides per agafar-nos per sorpresa en mig de la nit i després de feta la neteja, arribava el gran recol·lector per rematar la feina.
Estava tremolant de fred, em vaig abrigar encara més amb la lona, fins i tot el cap i tan sols vaig deixar una escletxa pels ulls, llavors vaig descansar repenjat a un costat de la barca per poder veure si s'acostava alguna cosa. I així amb l'escalfor que em va donar la lona i el cansament em vaig quedar adormit.
El Sol del matí em va enlluernar i em va costar una mica poder veure-hi, el cos em feia mal, segurament deuria tenir més d'un blau produït pel contacte amb l'aigua del oceà al caure del vaixell, ja que no va ser el que es podia dir una cabussada en tota regla i l'alçada del vaixell era considerable. El fred tampoc m'havia ajudat gaire i necessitava estirar-me el més aviat possible.
Em vaig desembolicar de la lona i en compte em vaig posar dret tot fent una estirada d'allò més sorollosa. Una vegada ben estirat vaig mirar al meu voltant. La mar estava en calma i petites onades colpejaven els costats de la barca. El cel era molt blau i tan sols uns quants núvols donaven una pinzellada de cotó. Vaig mirar a una banda i l'altre, hauria sigut molta sort que a prop hi hagués vist algun signe de terra, però no va ser així i la visió que vaig t
enir va ser de estar en una olla immensa plena d'aigua fins a d'alt de tot i jo minúscul estava al mig de la mateixa sense saber a on havia anat a parar.
Em vaig concentrar per no posar-me nerviós i vaig retirar tota la lona de la barca per veure que hi havia dins, ja que es llei que quan es fa un viatge tan llarg, les barques de salvament portin menjar i veure per una setmana, encara que en aquells països hauria dubtat que fos així.
Dos rems, dos salvavides i al fons de la proa una caixa que deia "Rescue". Sense gaires esperances vaig obrir la caixa i per sorpresa meva vaig trobar un bidó d'aigua de deu litres, preses de xocolata, llaunes d'obertura fàcil amb diferents menjars. Al veure tot allò em va semblar que tenia alguna oportunitat de salvar-me, encara que no sabia a quina distancia estava de terra ni quina direcció hauria de prendre.
Sabia que el Sol sortia pel Est i feia una estona que l'havia vist sortir, també sabia que al Oest estava l'Índia i a l'Est estava Birmània, les Illes de Andanam i Nicobar, i una mica més avall Sumatra. Però el meu dubte era a on m'havia portat la corrent durant la nit, cap el Nord, Sud, Est o Oest. Em vaig asseure una estona i vaig pensar en totes les possibilitats. I vaig decidir seguir al Sol cap L'Oest, comptant que anàvem més a prop de la costa Índia que no pas de les altres, per molt que m'hagués desviat, que no ho creia, donat que no hi havia mala mar, estaria més a prop de l'Índia que no pas de Birmània i la resta. Doncs dit i fet, vaig beure un glop d'aigua, em vaig menjar un tros de xocolata i vaig remar una bona estona en direcció a on anava el Sol i per saber que no em desviava vaig fer que l'ombra durant el matí anés sempre al meu davant i si es tenia que desviar que ho fes a la meva dreta, però quan remava a la tarda que anés sempre el meu darrera, i si es tenia que desviar una mica també o fes a la meva dreta, així d'aquest manera em mantindria més o menys en la trajectòria del Sol i m'aniria cap al Oest. En un principi em semblava fàcil però que va, tenia la sensació que no em movia, no tenia cap punt de referència, no sabia si avançava o si els meus esforços estaven sent inútils i la corrent em portava a on ella volia. Tan sols esperava que el capità del vaixell hagués demanat auxili abans de que se'n apoderessin els pirates.
D'aquesta manera vaig passar una setmana, en la que vaig veure en el cel cents d'avions passar a milers de metres d'alçada, vaig veure punts de vaixells al horitzó i amb tota la meva innocència vaig fer tan a uns com els altres gests amb els braços i amb la samarreta per si em veien, però tot va ser inútil.
Si haguéssim sigut dos m'hauria cregut més que ens podríem salvar, però al anar jo sol, no sabia el que passava quan dormia, encara que intentés que fos el menys temps possible. Quan havien passat uns dies ja vaig veure que hauria de fer alguna cosa per saber si em desviava, i la meva solució va ser intentar dormir desprès d'haver remat al matí, així sabia a on deixava el Sol i quan em despertava podia deduir o això em semblava si m'havia desviat gaire. Durant la nit intentava mantenir el rumb, coneixia la estrella polar i l'estrella del Sud, doncs per lògica em tenia que mantenir entre les dues. No rieu, ja que sé que hi ha gent que ho hauria fet molt més bé, però les meves nocions de astronomia i supervivència eren precàries. Al menys d'aquesta manera, intentant deduir coses, aconseguia donar-me ànims i no caure en la desesperació.
Però va ser el dia vuitè quan tot va perdre el seu sentit. La vaig veure de lluny, s'acostava lentament però inexorable, no sabia quina força podria tenir ni si era molt important, la tempesta es va anar menjant el cel i els núvols negres com la nit ens van engolir a la barca i a mi. La mar es va començar a moure, no sabia que fer, si les onades creixien gaire no tardaríem en bolcar. No tenia timó i els rems de poc servirien, a la primera onada s'ompliria la barca i ens aniríem al fons. En un atac de desesperació vaig tornar a posar la lona i em vaig amagar a dins, al menys l'aigua no ompliria la barca tan de pressa , però si bolcàvem no sabia el que podia passar. Havia vist en una pel·lícula que quan es tomba una barca sempre queda aire a dins, però amb la sacsejada que s'acostava el més segur es que s'enfonsés. Tan sols em quedava si això passava l'opció del salvavides i que la sort m'acompanyés.
Em vaig estirar al fons de la barca que ja es començava a bellugar de valent i vaig esperar. Veia els llampecs traspassant amb la seva llum la lona i sentia els trons com s'anaven acostant, l'aigua ja picava a sobre la barca amb força, vaig tenir por que no aguantés tot el pes que li queia al damunt. L'aigua s'anava infiltrant a dins i ja el balanceig era brutal, ni les atraccions més bèsties podien donar aquelles embranzides, estava a sota els seients de fusta i ja em feien mal els braços d'aguantar-me per no colpejar a una banda i l'altre. La tempesta estava al damunt i no creia que ens sortíssim, la barca hi havia cops que es quedava casi dreta i ja em pensava que s'anava enfonsar, per després d'uns moments de terror tornar anivellar-se. Ara l'aigua ja em cobria la meitat del cos i la seva fredor em feia tremolar. Vaig sentir que la tempesta s'anava allunyant i la mar s'anava calmant, encara que no em la pressa que jo hauria volgut.
Poc temps desprès semblava que no hagués passat res, vaig treure la lona i vaig veure que el cel encara estava ben cobert de núvols. Al fons els llampecs encara es podien veure com quan ha passat el correfoc. Estava desfet, els braços em feien mal, vaig mirar al voltant, no es veia el Sol per enlloc i després de treure amb un pot l'aigua del fons de la barca i donant gràcies per la gran sort que havia tingut, em vaig embolicar amb la lona encara que estava humida i em vaig quedar adormit.
El motor d'un avió em va despertar, em vaig desembolicar per veure que hi havia una boira molt espessa, però estava sentint l'avió que passava a prop, deuria anar per sobre els núvols i no em podia veure de cap de les maneres. Que hauria donat per tenir una pistola de senyals, però pel que ja havia vist abans no hi havien pensat en posar-la a la caixa. Em vaig tornar a embolicar i vaig esperar a que se'n anés la boira mentre el balanceig de la barca em bressolava altre cop fins fer-me caure en mans de Morfeu.
Vaig continuar de la mateixa manera molts dies més, havia tingut sort en el fons per estar tot sol, donat que l'aigua no em faltava encara, si hi hagués hagut alguna persona més ja estaríem patint set. El menjar ja estava apunt d'acabar-se i no veia terra en lloc, ni sabia si realment m'estava apropant a algun continent o si tan sols estava recuperant quan remava el que perdia quant dormia.
De tant en tant passava algun tauró pels costat de la barca donant unes quantes voltes i quant es cansava marxava i em tornava deixar sol. Un dia em vaig adonar que no era un tauró sinó que era un dofí i em va passar pel cap moltes histories. Com podia fer que el dofí em remolqués, il·lús, tan sols vaig aconseguir fer-li una carícia al donar-li una mica del menjar que em quedava, si hagués pensat que em quedaven molts més dies no li hauria donat.
Després d'això de tant en tant es van anar passejant també alguns dofins pel costat de la barca, deurien pensar que els donaria menjar, però al menys no em sentia tan sol. Un dia es va acostar un molt a prop i sense pensar-m'ho vaig poder agafar-li l'aleta, ell com es lògic va volgué escapar-se i tan sols vaig aconseguir girar cap a una banda i poc més ja que com que estava moll em va relliscar de la ma. Per culpa d'això van tardar dos dies en tornar a rondar per allí.
Com que remava cada dia una estona, físicament em trobava bé, però ja feia tres dies que no havia menjat res i ja començava a veure coses estranyes, deurien ser emmirallaments, a vegades semblaven vaixells, altres avions que volaven baix, fins i tot un dia que feia molt Sol em va semblar que venia un autobús.
No se com però l'aigua també es va acabar, havia anat estalviant tot el que havia pogut però al no tenir res de menjar necessitava beure una mica més. Incrèdul vaig mirar les ratlles que havia fet a la barca cada dia que passava i ja portava vint dies, no sabia si podria aguantar gaire més, necessitava aigua urgentment, que hauria donat perquè plogués una mica!
Mentre havia tingut aigua no me'n havia adonat, però ara els meus sentits estaven més sensibles i vaig veure que de nit la rosada deixava molla la lona i em vaig posar mans a la feina col·locant una part de la lona en forma d'embut perquè si havia alguna gota d'aigua anés al fons i l'altre part em servia per resguardar-me del fred de la nit. Si això m'hagués passat a l'estiu ja hauria mort, però al ser l'hivern vaig poder aguantar més sense aigua.
A la matinada següent vaig comprovar que al fons de la lona hi havia una mica d'aigua tan sols per un glop. Fent un esforç em vaig mullar els llavis i la resta la vaig posar a l'ampolla, el dia no feia més que començar i me la guardaria per més tard. Allò em va donar un respir, cada dia vaig fer el mateix, però al tercer dia no m'aguantava, era incapaç de remar i els deliris començaven a dur-me a un estat de bogeria. Llavors em vaig recordar de les ensenyances d'en Haoli, em vaig posar en la posició de loto i vaig relaxar tot el cos, quan vaig estar al Tibet havia aconseguit casi parar el meu cor i en aquelles circumstàncies el que tenia que fer era gastar els menys possible les meves energies. Ho vaig aconseguir però estava tan dèbil que al tercer dia em vaig desmaiar. Vaig somiar que queia en un pou sense fons i la boca del pou cada vegada era més petita fins a tornar-se tot fosc. Em vaig despertar amb el soroll d'un cop i un sacseig molt fort de la barca, amb la vista tèrbola vaig veure com unes figures s'acostaven a mi i unes veus molt greus em deien alguna cosa que no entenia, llavors e
m vaig tornar a desmaiar.

(Continuarà)