Un racó per l'esperança Capítol X Incursió a l'Índia

CAPÍTOL X: INCURSIÓ A L'ÍNDIA

Deuríem estar a uns cinc quilòmetres després de passar la frontera i vam descansar una estona en un bosc a sota d'uns arbres, estàvem callats, hauria pogut posar la mà al foc que tots dos pensàvem en el mateix, en el Khulna i el Khasi, que havien donat les seves vides per nosaltres i per aconseguir que se sabés la veritat del seu país.
Li vaig demanar a Raypur a on anàvem i ell em va contestar que el millor lloc a on podríem anar era a Agartala, una ciutat d'uns cent vint mil habitants, a on podríem passar desapercebuts. Allí podríem enviar els escrits, ja que tenien una gran Oficina de Correus, i després ja veuríem com ens ho feríem per poder anar a Chattagam.
Tot d'un cop vam sentir un rugit, en Raypur i jo ens vam posar drets de cop i vam agafar els fusells, no sabíem d'on venia però estava a prop. Ell em va dir en veu baixa que era el rugit d'un tigre, i si ens agafava per sorpresa estàvem perduts. Mirant a una banda i l'altre, de sobte va sortir d'entre la malesa un enorme tigre tot obrint la boca i llançant un rugit que em va fer posar la pell de gallina. Vaig fer l'acció d'apuntar-lo per disparar-li, però en Raypur em va fer baixar l'arma. Els dos estàvem de costat amb els fusells a mitja alçada i el tigre avançava cap a on érem. En Raypur em va dir molt baixet "no et moguis", mentre el tigre anava passant per davant nostra, desafiant, tot mirant-nos i llaçant rugits demostrant el seu poder. Quant va estar a uns dos metres de nosaltres, vaig sentir com ens olorava, va girar el cap i va sortir saltant cap unes bardisses, desapareixent amb un llarg rugit. Em vaig asseure a terra deixant el fusell, les cames no m'aguantaven. Havia vist tigres de lluny en el zoològic de Barcelona i en reportatges per la televisió, però sentir el seu alè era una cosa que no m'hauria imaginat mai poder explicar-ho.
Llavors em va dir en Raypur que si ens hagués volgut atacar hauria sigut al instant, que quant investiguen el que tenen al davant es perquè fa poc que han menjat i no tenen ganes de fer més exercici, sinó es necessari.
Mai m'hagués pensat que de la meva vida tranquil·la d'estudiant i de la seguretat de casa meva, podria arribar a passar tantes aventures, però encara no havia acabat tot allò, ja pensava com enviaria els escrits d'en Otto, com podríem travessar la frontera per desprès arribar a Chattagam i el més important com i cap a on m'embarcaria.
Ara deuríem estar a uns deu quilometres del poble de Balla i a uns quaranta de Agartala, si anàvem al trot, en tres o quatre hores podríem arribar-hi.
El camí cap a Agartala era còmode i el paisatge era meravellós. El color verd estava a tot arreu, en els boscos, en les planes, en els conreus, se sentia una olor especial, no vaig saber de que era, però recordo que era una barreja de olor de terra mullada i espècies, que anaven canviant a mida que passàvem per diferents tipus de conreus. Tot semblava perfecte, el cel, els arbres, el cant del ocells, quan de cop van sortir darrera uns arbres uns deu homes armats, que portaven una mena de bufanda vermella com a cinturó que els penjava a la banda esquerra. Ens van dir que ens aturéssim, i així o vam fer. Mentre s'acostaven en Raypur em va dir que eren del Cos Especial de Fronteres i que el deixés parlar a ell, ja que jo tan sols sabia el bengalí i podia ser que aquella gent tan sols parlés el hindú.
Quan van ser a prop nostre ens van rodejar i el que semblava el cap del escamot ens va demanar en bengalí la documentació, li vam donar, ens va mirar i desprès es va mirar les nostres armes. Amb un gest va demanar en Raypur li deixés veure, la va agafar i la va olorar. "Aquesta arma ha sigut disparada", en Raypur li va explicar que havíem tingut que disparar per aconseguir menjar i també per fer fugir a un tigre. Li va tornar el fusell i ens va demanar el permís d'armes. Li vam ensenyar, ens va tornar a mirar i llavors ens va demanar a on anàvem. Va explicar que anàvem a Agartala per negocis. Ens va tornar els permisos d'armes i ens va dir que anéssim en compte donat que hi rondaven per aquells paratges rebels amb moltes males intencions. Li vam donar les gràcies i vam continuar.
A mi se'm havia posar un nus a la gola mentre en Raypur parlava, ja que teníem un bon grapat de fusells apuntant-nos, no sé que hauria passat si aquell barbut no l'hi haguéssim fet el pes.
Ja faltava poc per arribar a Agartala i sense saber com, els conreus van canviar per extenses planes de arrosés tan sols travessats per algun camí enfangat sense asfaltar. A mida que ens acostàvem a la ciutat, el moviment anava en augment i ja va ser massa quan vam arribar al camí principal, més ample que els que havíem passat, però en el mateix mal estat de conservació.
Entre sots, fang, bassals, animals amunt i avall, carros, cavalls, elefants, vaques i de tan en tant algun autobús i algun cotxe que s'aguantava amb filferros, semblava com els rengles de formigues que unes van amunt i les altres avall totes esparverades. I per fi un rètol mig rovellat que deia "Agartala 2 Milles".
Al fons de l'horitzó ja es veien les columnes de fumera d'algunes fàbriques que deixaven el cel amb un to gris clar. Es veu que totes les grans ciutats mantenen aquesta aura per identificar-se "Som grans i fem el que volem, encara que destruïm la natura", desprès d'una estona ja estàvem envoltats de cotxes, gent, taxis bicicleta, algun que altre elefant, les vaques campant lliures per tot arreu, i sobre tot la pol·lució. En Raypur havia estat més d'una vegada allí i sort en vaig tenir perquè estic segur que si hi arribo anar tot sol, hauria sigut engolit per la gran ciutat.
Us pensareu que anar a cavall per una gran ciutat seria estrany aquí, però allí no era res del altre món, n'hi havia de totes menes, races i colors, i us dic el mateix dels cavallers que hi anaven al damunt. En Raypur em va portar per carrerons que cada cop eren més estrets fins arribar a un pati interior en mig d'un pilots de cases en un estat deplorable. En una d'elles hi havia una gran porta i d'ella va sortir un home vell amb els cabells blancs com la neu i amb la cara marcada per mil arrugues. Ens va saludar i en Raypur li va demanar si tenia lloc pels cavalls i per nosaltres per passar en principi només aquella nit, i si ens podia donar alguna cosa per menjar, ja que eren les quatre de la tarda i el estómac ja ens rondinava.
Mentre Raypur discutia el preu, jo mirava al voltant, les cases més altes tenien dos pisos i les baixes estaven fetes de fusta i adob, no hi havia cap carrer asfaltat i el fang esquitxava les parets. Al patí interior uns marrecs jugaven descalços amb la terra i el fang, mentre els mocs els queien nas avall. Sempre havia sentit aquella dita que deia "No es més feliç el que més té, sinó el que menys necessita" i amb els meus viatges vaig veure que tenia tota la raó, aquells nanos saltaven, corrien, reien, s'esquitxaven amb el fang, anaven descalços, però es veia en les seves mirades que eren feliços, i si un es feliç perquè necessita res més.
En Raypur em va fer una senyal i em va treure de les meves cabòries, jo el vaig seguir i vam entrar a la quadra amb els cavalls, quan vam ser a dins el vell va desaparèixer per unes petites escales i nosaltres vam desensellar els cavalls, els vam raspallar i els vam donar herba perquè poguessin menjar. Vam agafar els trastets i vam pujar per les escales a dins de la casa.
Desprès de donar-nos menjar, cosa que el cos ens va agrair, ens va conduir a una cambra gran a on hi havien cinc o sis jaços que estaven fets de una espècie de matalàs estret omplert amb palla, sobre una fusta perquè no toqués al terra, no tenia potes tan sols hi havia un cobrellit de llana donat que estàvem a la època freda i més aviat havíem de dormir casi vestits o sigui amb austeritat total.
En Raypur em va dir que ell estava molt cansat i com que l'Oficina de Correus no obria fins al endemà intentaria dormir tot el que pogués, cosa que a mi no em va semblar gens malament donat que estava rebentat.
Vaig posar-me la bossa a on portava els escrits del Otto i tot el demés com si fos un coixí, no sabia que podia passar i millor tenir-ho el més a prop possible. Ens vam treure la roba més gruixuda i totes les armes i les vam deixar al nostre costat, la temperatura era agradable doncs al mig de la cambra hi havia una estufa de llenya que donava una mica de calor. Va ser estirar-me i ja vaig sentir el bufets d'en Raypur, però no en vaig poder comptar deu que jo també m'havia dormit.
No sabia quantes hores havia descansat, però el sol va entrar per la finestra i em va donar els bons dies amb un petó calorós, vaig mirar al voltant i en Raypur ja no hi era, però hi havien tres persones més dormint. Vaig veure que en Raypur ja s'havia vestit i tan sols havia deixat les pistoles i els punyals, el fusells no hi eren, es estrany que no m'hagi cridat, vaig pensar, però quan vaig a anar a vestir-me em vaig adonar que no tenia la roba. Per un moment no vaig saber que fer, no es que fes molt de fred però sense la jaqueta gruixuda m'hauria gelat, vaig rebolcar-me una mica pel jaç tot rascant-me, donat que no estava molt net que diguem i les senyores puces m'havien aclivellat durant la nit i ja començava a maleir en Raypur, quan va entrar. El vaig mirar dos cops donat que anava vestit diferent, semblava més de ciutat, havia deixat les seves vestimentes de muntanyenc per unes altres més adients a on estàvem. Em va somriure i amb veu baixa, donat que les altres encara estàvem dormint em va dir - Et pensaves que havia marxat amb la teva roba eh! - I no estava desencaminat, en un principi es el que havia pensat.
Portava una bossa i d'ella em va treure una vestimenta nova per mi. Em va dir que si havíem d'anar a l'Oficina de Correus no podíem aixecar sospites, no sabia si el govern de Bangladesh hauria enviat espies a les principals ciutats dels voltants, donat que sabien que si havíem d'enviar alguna cosa ho hauríem de
fer a traves de Correus, via marítima o aèria. Em va explicar que havia venut els cavalls, els vestits i els fusells, que totes aquestes coses anàvem molt buscades, sobre tot pels rebels, i a canvi li havien donat una moto amb els papers en regla, nous vestits i bastants diners. Vaig comprendre ràpidament que tenia tota la raó de desfer-se del que portàvem, així no ens podrien seguir la pista.
Em va explicar llavors que ens dirigiríem al centre de la ciutat i aniríem a Correus per poder enviar per fi, els escrits d'en Otto. Em semblava que si els podia enviar em trauria un gran pes de sobre, doncs ara tenia que patir pels escrits i per poder sortir en vida de tots aquells esdeveniments.
Vam pagar l'estança i vam baixar al carrer, allí hi vaig veure una moto, valguem Deu quina moto! N'havia vist de millors a la deixalleria. Les rodes estaven gastades, del seient li sortien les entranyes, tan sols esperava que funcionés correctament, cosa que Raypur em va assegurar. Em va dir que no era bo fer-se veure amb un cotxe o una moto bona, casi totes les persones que es movien per la ciutat portaven cotxes i motos velles, les noves tan sols eren per les persones riques i aquest no era el nostre cas, ni ens convenia que ho sigues.
Amb un gest de conformitat vaig pujar a la moto. Poques vegades havia anat de copilot i desprès de la experiència que m'esperava no crec que hi vagi mai més. Mare de Déu Senyor, tan sols al engegar ja em va semblar que em deixava alguna cosa. Com que ell conduïa, em va tocar portar tots els trastos a mi. No es que en portéssim molts però les dues bosses, una a cada espatlla, pesaven de debò.
Com que anàvem per carrerons molt estrets, tenia la sensació que en qualsevol moment rascaria amb les bosses alguna paret o m'enduria per davant alguna persona o cosa. Per fi desprès de mil i una peripècia, esquivant els bassals per no quedar ven empotinats, vam sortir al carrer principal, al menys estava asfaltat, però les peripècies no van acabar aquí, en Raypur va tenir d'esquivar, i jo amb ell, de tot. Preferència a la dreta, ja! Et podien sortir de qualsevol lloc, bicicletes, motos, taxis bicicleta, camions, autobusos, elefants, vaques, nens, dones, homes, i perquè no també, encara que sembli estrany, un guàrdia urbà. Que hi feia allí, doncs, tocar el xiulet com un desesperat. El món no pot anar be de cap manera, sinó sabem anar pel carrer, com sabrem parlar de una cosa que es tan evident, com es la PAU. Moltes vegades he pensat que sembla que l'home no se'n adoni que tots anem en un mateix compartiment del tren que es diu Terra. Una frenada bestial em va fer anar per terra, traient-me dels meus pensaments i quedant a tan sols un metre d'una formosa vaca que em va mirar i va continuar com si res hagués passat. En Raypur em va ajudar a pujar altre cop a la moto i desprès d'un revolt vaig poder veure l'edifici de Correus. Semblava estrany que un edifici com aquell estigués en mig d'aquella "marabunda".
Era d'estil Victorià, es notava en tota l'Índia el toc anglès. Encara que el manteniment de la façana donava molt que desitjar. En Raypur va anar directament cap a l'escala, travessant el carrer i esquivant al menys dues bicicletes i un camió. El sotrac de la vorera em va fer casi tornar a caure a terra i per fi va parar la moto al costat de l'escala que ens duria a poder enviar els escrits d'en Otto.
Al baixar en Raypur em va mirar i em va dir "Fas mala cara, que no t'ha agradat el viatge? " i li vaig contestar "Sort que no he esmorzat res, sinó portaries l'esquena maca" Anem! Em va dir mentre reia ostentosament.
Li vaig donar la seva bossa i vam pujar l'escala. La gent anava i venia amb un guirigall de llengües, que em va fer parar per un moment tot mirant i escoltant els que anaven passant. Quants dialectes i idiomes hi hauria en un país tan gran com l'índia? Tindrien els mateixos problemes que a Espanya? No vaig poder acabar de pensar gaire, donat que en Raypur va tornar enrera i em va agafar del braç, "Anem home!!"
Be, ja érem a dins. L'interior del edifici era bestial, immens, hi havien columnes que aguantaven unes cúpules amb vitralls de tots colors, que no representaven res en concret. En Raypur em va dir que no fes el badoc, que estava donat la nota i la gent em començava a mirar. Aquella manera d'observar les coses, segons ell, tan sols les feien els turistes.
Ens vam posar al mig de la gran sala i vam començar a mirar la immensitat de taquilles que hi havien a tot el voltant, Agartala era la capital d'una província i es notava la seva importància. En Raypur va senyalar cap un lloc i vaig poder veure que a sobre la taquilla deia "Air Mail" i cap allà ens vam dirigir. Deuríem estar a uns trenta metres i a mida que m'anava acostant sentia que la bossa em pesava menys.
Hi havia una cua de unes quatre persones i ens vam posar al darrera del últim. Semblava que no tenien gaire presa en atendre a la gent, ja que per sobre els caps podia veure l'empleat parlant i rient amb un altre company. No va passar gaire estona, quan van arribar dos homes vestits amb estil muntanyenc i es van posar també a la cua, en Raypur i jo ens vam mirar i no vam dir res però destacaven pels seus vestits en mig de tota la gent, per un moment vaig pensar sinó serien homes enviats pel govern de Bangladesh? , però vaig veure que portaven també un paquet i em va tranquil·litzar una mica, però no del tot, i tan en Raypur com jo els espiàvem de reüll .
Quan va semblar que l'empleat ja havia esgotat tots els seus arguments, es va posar a treballar. No amb l'alegria que m'hauria agradat, ja que el paquet amb els escrits em cremava a les mans, però al menys veia que el neguit estava a punt d'acabar-se.
A la fi ens va tocar a nosaltres. Volíem enviar els escrits per avió a Holanda, ja que havia trobat en la cartera d'en Otto una targeta del seu editor, i ens havia salvat d'enviar primer els escrits a casa meva i desprès quan tornés a casa, haver-los de fer seguir a la Editorial.
Ja havíem fets tots els tràmits i vam donar els escrits ven embolicats perquè no es fessin mal be. Quan vam acabar de pagar i estàvem a punt de marxar tot satisfets de la feina ben feta, vam sentir uns moviments estranys i uns crits al nostre darrera. Ens vam girar i els dos homes que havien vingut més tard estaven a terra amb dos bassals de sang al seu costat. Encara vam poder veure a tres homes que sortien esperitats del edifici amb les bosses i el paquet dels que en aquell moment estaven a terra mal ferits. Els havien assassinat perquè s'havien pensat que érem nosaltres!
Ràpidament vaig mirar d'auxiliar-los. Portaven dues ferides de arma blanca a l'esquena a l'alçada del cor. Els dos homes eren morts, els que els havien apunyalat havien fet be la seva feina.
En Raypur va dir a l'empleat de correus que avises a la policia, en poca estona la sala es va omplir de cents de persones que volien veure l'espectacle. Nosaltres vam donar una última ullada al paquet i vam veure que l'empleat l'havia posar a la saca de correu aeri, i sense fer gaire soroll vam sortir del edifici en el moment que arribaven tres cotxes de la policia amb les llums i les sirenes a tot drap.
La nostre feina havia acabat bé ara havíem de travessar la frontera i anar a Chattagam.
La moto va tronar altre cop mentre esquivàvem els policies i la gent que anava cap a l'Oficina de Correus per veure que havia passat, vam deixar enrera la plaça de Correus i ens vam endinsar a la gran avinguda que segurament ens portaria a les afores de la ciutat en direcció a la frontera.

(Continuarà el pròxim capítol)