Un racó per l'esperança Capitol VIII La Confessió

CAPÍTOL VIII: LA CONFESSIÓ

Deurien ser les deu del matí i un dels soldats va arribar a d'alt de cavall tot esparverat, va baixar i dirigint-se cap a Jowai el va saludar i li va donar un tub de cartró, ell em va mirar i va obrir-lo, van ser uns minuts eterns, no em feia por morir, però sinó em mataven, millor; encara tenia moltes coses que fer, vaig pensar. Mentre anava llegint anava movent el cap amb senyal de desaprovació i els seus llavis s'estiraven i s'arrosaven, fins que amb un gest de ràbia, va llençar l'escrit i el tub de cartró contra la paret. No calia que em digués res, sabia la resposta del Govern i allò era la fi.
Es va girar cap a mi i em va dir "sembla que el govern que vas ajudar no vol saber res de tu, diuen que ja han dit als medis de comunicació que els malvats terroristes t'han executat". La conclusió era evident, si uns ja havien dit que estava mort, els altres no els costava res que fos veritat.
Durant uns minuts va estar rumiant, posant-se la mà a la barba i després mirant-me a mi, en quina mena de mort pensava…
De cop va cridar a un dels seus homes i li va dir alguna cosa a cau d'orella durant uns dos minuts. Em suaven les mans i unes gotes de suor rodolaven pel meu front, no era que la temperatura de la cova sigues de ple estiu, sinó de la angoixa del no saber que em passaria.
Una vegada acabat de parlar em va senyalar i va dir "fes el que t'he dit"
ell es va dirigir cap a mi i va ser el cop que m'he sentir més a prop de morir, es va parar davant meu i em va dir "despullat!"
Perquè? Vaig contestar, si m'heu de matar, mateu-me! Però al menys amb dignitat.
Qui t'ha dit que et volem matar, fes el que et dic!
No sabia que volien fer, però ho vaig fer.
El home de Jowai que es deia Barisal una vegada vaig estar despullat em va començar a inspeccionar, em va mirar la ferida del costat, que m'havia fet en el descarrilament del tren i alguna ferida més que tenia, em va dir que li donés una medalla que portava que m'havia donat la meva mare i que per una banda hi havia un dofí i l'altre una sirena. Els vaig dir que em matessin si volien però no els hi donaria per ser un regal de la meva mare. En Barisal va mirar en Jowai i ell amb un gest va donar a entendre que me la deixés. Una vegada inspeccionat em va dir que em tornés a vestir i desprès de parlar altre cop amb el Jowai va marxar i vaig sentir que agafava un cavall.
En Jowai va demanar que el posessin a la llitera, que volia descansar i el silenci es va fer de nou a la cova, jo també em vaig estirar i vaig intentar dormir i relaxar-me.
El dia següent vaig tornar a sentir el cavall que s'atansava, als pocs moments va entrar el mateix individu del dia anterior, em va mirar i es va dirigir cap al Jowai. Del sarró que portava va treure una bossa de cuir i d'un altre més petit va treure el que semblava una diari. En Jowai el va mirar i va somriure mentre agafava la bossa de cuir i mirava el seu interior, hi va ficar la ma i va treure, davant la meva incredulitat el cap d'un home. Els meus ulls es va engrandir al veure allò, aquell home deuria haver mor feia estona ja que no regalimava sang, tenia la boca oberta i els ulls desorbitats, vaig mirar en Jowai i amb la mirada li vaig preguntar perquè? Ell va demanar al seu home que l'ajudes a aixecar-se, i sense deixar aquell macabre trofeu es va dirigir cap a mi, i acostant-me el cap a mig metre de la meva cara em va dir: "Aquest home t'ha salvat la vida". Jo vaig fer cara de no entendre res i ell va fer el gest al esbirro de que li portes el diari, una vegada li va haver donat me'l va llençar a terra mentre posava el cap altre cop a la bossa.
Jo vaig agafar el diari el vaig obrir i em vaig quedar aterrit quan em vaig veure a primera plana a una foto en una cantonada de la pagina i a en la resta de la pagina la imatge d'un cos mig mutilat, decapitat, vestit amb la roba que jo portava a la desfilada i amb uns grans titulars que deien: "Heroi es executat brutalment pels terroristes".
Però sabran d'alguna manera que no soc jo, li vaig dir.
Potser si que ho sabran, però penseu bé, el que hem fet satisfarà a tothom, nosaltres quedem com uns sers horribles i mantenim la nostra fama de cruels, ells poden seguir assegurant que han fet el que han pogut, però com es natural nosaltres no tenim pietat, ells son els bons de la pel·lícula i per fi tu has salvat la teva vida, excel·lent! no creus?
Tots menys aquest home, vaig dir senyalant el sac a on hi havia el cap.
No creguis, era un dels agents d'informació del govern, era el causant d'una infinitat de morts per tortures, decapitacions i altres morts per mètodes que ell s'inventava, l'anomenaven " El botxí".
Els meus homes i jo mateix havíem intentat matar-lo moltes vegades i va ser el dia en que em van portar ferit quan vam donar caça a una patrulla a on ell hi era, no cal que et digui que no va quedar ningú viu, només vam deixar en vida al "Botxí".
Es va formar un judici a un campament improvisat i desprès de deu dies en els que van anar passant tots els que d'una manera o altre havia destrossat la vida i d'altres que explicaven les tortures rebudes per aquell homes, va ser comdemnat a mort per decapitació. Abans de fer-se efectiva la sentencia, ell encara va tenir el coratge de dirigir-se a la gent dient: "No sabeu el que he gaudit mentre torturava els vostres fills, els vostres pares, a alguns de vosaltres i mentre violava a les vostres filles i les vostres dones" Vam tenir que lluitar contra la gent perquè el volien destrossar, no volia que això succeís doncs ja havia pres la decisió de fer servir el seu cos en contes del teu i no volia que els esquarteressin, cosa que ens va costar molt d'aconseguir, ja que desprès de la decapitació, la gent volia que els hi donéssim el cos per tallar-lo en mil trossos i donar-lo als porcs.
Potser si que l'hauré de donar les gràcies perquè ha mort en el meu lloc, però totes les morts del tren, no creus que vosaltres sou tan criminals com ell? Hi havia molta gent innocent que va morir per la vostra culpa.
Joan, no saps de la historia ni la meitat… però ara te l'explicaré. La veritat es que segurament et costarà molt creurem però pensa que no tinc perquè dir-te cap mentida.
El dia en que va haver-hi l'atemptat, vam sortir molt de matí i ens vam amagar al costat de la via per esperar que passés l'últim tren abans que el vostre. Una vegada va passar, ens vam posar mans a la feina, vam tallar tres grans arbres i els vam deixar caure sobre la via, el tren hauria de parar per força sinó volia descarrilar, per això vam col·locar el parany en una recta de la línia a on tindrien temps suficient per aturar-lo. Nosaltres tan sols volíem que s'aturés per després fer-lo descarrilar, però sense gent a dins. Era tan sols una advertència per posar la por al cos dels governants i donar la sensació de que en qualsevol moment podríem consumar un acte terrorista de grans conseqüències.
No va ser així com ho vaig veure jo, li vaig contestar.
Tu ho vas veure millor que nosaltres, donat que com t'he dit estàvem a uns tres quilometres de on va succeir l'atemptat, i va ser l'explosió el que ens va fer veure que algú havia fet explotar la via.
Però sinó veu ser vosaltres, a qui li podia interessar que el tren descarrilés?
Ara diràs que vull donar les culpes al demés, però en un principi no vam entendre res, no sabíem de cap més grup terrorista que l'interesses aquella acció. Però de mica en mica ens vam assabentar de coses que una vegada ven lligades donaven la solució a tot. Vols que segueixi?
No sé si creure't del tot, però no tens perquè mentir-me, per favor segueix. (Li vaig demanar que seguis, perquè aquella historia començava a posar-se interessant)
Be, mitjançant espies i contactes que tenim per tot el territori vam anar investigant el qui, el com, el perquè. Ara et diré un nom i crec que sabràs qui es, Otto Texel!
Es clar que sé qui es, era el meu company de viatge que es va morir en l'atemptat (li vaig contestar amb fermesa).
Doncs ara veuràs com tot està calculat a la mil·lèsima. Es veu que tot va començar quan en Otto Texel, que com ja saps era un conegut escriptor holandès, es va interessar per els efectes de la pobresa, les drogues i fins i tot el tràfic de nens i noies en les zones frontereres entre la Índia i Bangladesh. Ja feia uns quants anys que estava recopilant informació del que realment passava en aquesta part de món. Havia aconseguit que les tribus d'aquesta regió confiessin en ell, fins i tot havia parlat més d'un cop amb mi i amb els meus homes, increïble eh!, així era en Otto i si el vas conèixer una mica vas poder comprovar que no s'espantava per res. Fa poc temps vaig parlar amb ell l'última vegada i em va dir que ja havia pogut completar tota la investigació i que aniria a Chattagam per tornar a la Haia i publicar el llibre que explicaria tot el que el govern estava fent i deixava que altres fessin.
Em va deixar llegir el seu escrit i em vaig emocionar. La veritat sortiria a la llum després de tants anys de repressió i de sofriments, però el vaig avisar de que corria perill, havia deixat llegir el llibre a més persones i ell no sabia realment el complicat mecanisme de les forces de seguretat, ells tenien ulls a molts llocs que semblaria impossible que poguessin estar. Aquell llibre no podia sortir a la llum, jo tenia por per la seva vida i li vaig dir que ens deixes acompanyar-lo, però ell es va negar. Tot i així tres dels meus homes el van escoltar sense que ell ho sabes, si algú li volia fer mal l'aturaríem, però no m'esperava aquella demostració de força. Els meus tres homes van morir, el mateix que en Otto, però ningú sap i m'imagino que tu tampoc, on es el cos d'en Otto.
La meva cara deuria expressar el que sentia, tot el que m'estava explicant en Jowai semblava tenir una lògica perversa, cents de persones havien mort perquè en Otto no publiqués el seu llibre.
En Jowai va callar per uns moments i em mirava mentre jo estava repassant mentalment tot el que havia succe
ït aquell dia, per això va desaparèixer el cos d'en Otto, vaig pensar, no sortiria en lloc, ningú sabria que havia estat en aquell vagó de tren i per suposat no podria publicar la seva obra.
Que estàs pensat Joan? Em va dir en Jowai.
En que hi ha una cosa que els va fallar, el manuscrit no el van trobar i el tenia jo en el meu poder a l'Hospital, però ara ves a saber a on estarà.
Vaig mirar en Jowai i la seva cara va anar canviant ràpidament fins llançar una riallada molt estrident, que va ressonar a tota la cova. Deuria veure la meva cara de no entendre res, doncs mentre encara estava somrient d'orella a orella, m'intentava explicar no se que de la bossa i jo no entenia res. Quan es va calmar una mica vaig pogué saber d'un cop el que em volia dir.
Ha sigut un miracle Joan, fa tres dies que vaig enviar dos homes perquè intentessin trobar totes les teves coses i que les portessin aquí.
Llavors es va adreçar a un dels seus homes fent-li una senyal i d'un racó de la cova em van portar dues bosses, una la meva i l'altre la d'en Otto.
Vam mirar per sobre i tan sols hi havia roba bruta, mira si estan encara els escrits d'en Otto, em va dir en Jowai.
Com embogit vaig remenar la bossa i al fons de tot vaig trobar el que buscava, estaven allí. Vaig agafar la carpeta i la vaig donar en Jowai. Ell com si es tractés d'una relíquia, la va posar sobre la taula, lentament la va obrir i va començar a fullejar els escrits. Mentre anava llegint, anava fent que sí amb el cap…
Això es el que vaig llegir l'altre vegada, hem d'aconseguir que arribi al seu editor i es publiqui, potser així veurà el mon la realitat.
Jo ho portaré fins a Chattagam si soc lliure d'anar-hi, vaig contestar.
Ets totalment lliure, fins i tot t'he fet fer un nou passaport, ja que amb el teu nom series reconegut al instant, l'antic segurament encara el tens a la teva bossa, guarda'l fins que estiguis fora d'aquest país, ja sabia que no et voldries quedar amb nosaltres molt temps.
Vaig quedar d'acord amb ell de que el dia següent acompanyat de dos dels seus homes ens integraríem a una caravana de camions de mercaders que anaven vorejant la frontera, venent de poble en poble i que el seu destí era Chattagam a on hi havia un gran mercat una vegada al mes, tan sols tardaríem una setmana a arribar. Feríem d'escoltes a la caravana perquè no els passes res de mal i al mateix temps passaríem desapercebuts.
Vam estar el que restava de dia explicant tots plegats les petites histories que cadascú havia passat, semblava impossible que aquella gent encara que semblessin tan freds i amb cara de pocs amics, poguessin explicar aquelles histories de pares, fills, famílies que feia setmanes que no havien pogut veure. Hauria tingut que estar amb ells molts mesos i estudiar realment l'historia d'aquell jove país per comprendre el que sentien. Mai m'han agradat les persones que es pensen que amb la violència es pot aconseguir tot. És la paraula una de les coses que ens diferencia dels animals i parlant la gent s'entén, o això tan sols es una dita que no porta enlloc?
Ja eren les deu de la nit, desprès de sopar i de prendre un bon té, ens vàrem anar a dormir, a les sis del matí hauríem de posar-nos en marxa, un altre cop tornava a l'aventura que no sabia a on amb duria.

(Continuarà)