Un racó per l'esperança Capitol VII El Terrible Jowai

CAPÍTOL VII: EL TERRIBLE JOWAI

Em va costar una mica acostumar-me a la claror, poc a poc vaig anar veien a on estava i qui hi havia al voltant. Estava en una immensa tenda de campanya, semblava del exèrcit, al mig hi havia una foguerada per mantenir l'escalfor i al voltant de la mateixa estaven assegudes i amuntegats tota classe de persones, nens, dones, homes de totes les edats i tots m'estaven mirant a mi, devien ser uns tres-cents. A pocs metres hi havia un home alt, dret, vestit amb uniforme de campanya, portava el turbant negre, amb els cabells arrissats que li sortien esparverats a vora de les orelles, els ulls eren negres com la nit, a la cara hi duia una barba també negre i molt arrissada, a la cintura hi portava a una banda una pistola que em semblava havia vist als oficials del exèrcit de Bangladesh, i en l'altre un punyal de campanya immens. Tenia el braços darrera l'esquena com un oficial quan vol passar revista a la tropa, als peus hi portava unes botes de militar molt lluents i llavors va ser quan es va acostar i em va parlar amb anglès…
Així, que tu ets un dels que van fer que el nostre petit escarment no tingués el ressò que hauríem volgut?
Per un moment em vaig sentir més tranquil, aquella gent eren els terroristes, no eren traficants de drogues o al menys no eren els traficants de drogues que havien posat la droga a la bossa d'en Otto, però ell va continuar parlant, mentre caminava al meu voltant.
Avui alguns dels teus companys ja han pagat amb la seva vida haver-se ficat a on no els demanaven i tu estàs aquí perquè el govern pagui també. En un principi volíem tornar-te fet a trossos i així escarmentar a tot el que ajudi al prostituït govern, però després hem pensat que ja que us han donat tanta importància, tanta propaganda i tu ets estranger, serà bo veure fins a quin punt es important per ells que tornis viu.
Llavors dirigint-se als demés va parlar…
Estimats, hem suportat molt de temps les guerres entre uns i els altres, entre nosaltres mateixos, entre famílies, entre comarques, i el benefici per qui ha sigut?, sempre pels mateixos, han canviat de cara o han deixat pas a altres com ells, però ja sabeu la resposta a qui ha pagat totes les culpes, el poble que segueix sent tan o més pobre que abans. Vam lluitar per separar-nos de l'Índia i tots vam perdre algú dels nostres, desprès vam pensar que tot s'havia acabat, que seriem un poble lliure, que s'hauria desterrat per fi les diferencies de classes, però ja sabeu que no ha sigut així i hem de recorre la frontera amenaçats pels uns i pels altres si volem aconseguir el que ens havíem proposat, tornar a ser un poble lliure!!!
Els crits de Jowai, Jowai van omplir la tenda i se sentien també des de l'exterior, ja que segurament hi hauria molta més gent i no havien pogut cabre dins i estaven fora.
Quan els crits d'alabança van parar, em va dirigir una mirada i amb un gest va fer que m'aixequessin i em fessin passar entre aquella gent que estava exaltada, rebent cops i insults de totes menes. Una vegada al exterior vaig quedar bocabadat ja que la gent que hi havia devia superar les sis-centes persones. Ell anava davant meu, i hi havien el que es podia dir guardes que feien que la gent no s'abalances a sobre meu. Als dos o tres-cents metres hi havia una tenda més petita i abans d'entrar en Jowai es va girar, mentre encara se sentien per tot arreu el crits lloant el seu nom i va aixecar la mà, tothom va callar i va parlar…
Heu de respectar aquest home, no vull que li feu cap mal !!!
Es va girar i vam entrar a la tenda. Hi havia un tronc d'un metre clavat al terra, casi a d'alt de tot estava rebaixat i un collar de ferro donava la volta al tronc i d'aquell collar penjaven tres o quatre cadenes i allà va ser a on en van encadenar.
Aquí es a on passaràs les pròximes hores i si tot va bé d'aquí a una setmana estaràs altre cop a Dacca, sinó ho sentiré per tu.
Va girar cua i em va deixar allà sense saber si dir alguna cosa, ja que no estava a les meves mans el meu destí.
Vaig mirar al meu voltant, la cadena em donava bastant marge de moviments, podia arribar a una espècie de jaç de palla, i al mateix temps també podia arribar a seure a una banqueta i al costat hi havia una petita taula a on hi havien deixat fruita i una gerra amb aigua. Fins aquell moment estava salvat, però, quan duraria? A on estaria? Havia vist que hi havien unes vint tendes de campanya i que el terra no estava gaire trepitjat, el que em feia pensar que eren nòmades, no podien estar gaires dies en el mateix lloc. Vaig menjar i beure el que vaig pogué i em vaig estirar al jaç, estava molt cansat, tot el cos em feia mal ja que la caiguda del elefant havia fet que colpegés al terra en més d'una ocasió, no em sentia preocupat excessivament i el son em va vèncer.
Al matí següent em van despertar tirant de la cadena, un dels terroristes em portava una tassa amb té i una espècie de coca bastant seca per cert, però havia menjat coses pitjors, després d'una estona van entrar en Jowai i un altre dels seus, portava una màquina de fer fotos i al altre mà un diari.
Ara et farem una foto, aquesta vegada sortiràs força bé, però a mida que ens facin esperar per cobrar el rescat, no en sortiràs tan ben parat.
Em van fer posar el diari a sota la barba perquè es pogués veure ben clar el dia i que jo estava bé fins aquell moment, van fer la foto i van sortir tot seguit. Em vaig quedar assegut a la banqueta tot sol amb els meus pensaments. I si no volien pagar el rescat? Era evident el final.
No va passar gaire estona quan van tornar a entrar, van desenganxar la cadena del tronc i em van obligar a seguir-los.
Al sortir em vaig quedar parat, només hi havia aquella de tenda totes les altres que havia vist el dia anterior havien desaparegut, ara podia veure a on estàvem encara que el paisatge no em recordava res conegut. Em vaig girar i vaig veure com en un obrir i tancar d'ulls desmuntaven la tenda i tan sols quedava el tronc pelat. Devien de ser uns deu homes armats fins a les dents amb cinc mules carregades de caixes i fardells fins d'alt, estàvem entre mig de dues muntanyes no gaire elevades, però a darrera d'elles s'aixecava un alta serralada, a pocs metres hi corria un rierol d'aigua clara que rodolava alegre entre les roques vessant la vall.
No em van deixar contemplar gaire la natura, una estrebada de la cadena em va recordar que estava presoner i que tenia que obeir. Vam començar a caminar cap a la serralada que s'aixecava imponent davant nostre, no em feia por caminar ja hi estava acostumat, però tampoc em van demanar si estava preparat per fer-ho.
Vam estar caminant tot el dia, tan sols vam parar per menjar i beure una mica, mentre caminava pensava en que els diferents caps s'haurien reunit en un lloc concret, per desprès escampar-se per les muntanyes i continuar castigant al govern de Bangladesh, per això no hi eren al matí, i si m'estaven buscant havien fet bé de desfer el campament.
Anàvem cap el nord i per la direcció que portàvem si seguíem caminant gaires dies tornaríem al Himàlaia, el sol ja s'amagava i mentre estava pensar això vaig veure que ens enfilàvem cap a unes roques i que uns altres homes sortien d'entre les pedres tot cridant el nom de Jowai, al girar el revolt de la muntanya vaig veure com les mules entraven en una cova, per aquell dia segurament era el final del camí.
Devia de ser un dels seus amagatalls, l'entrada era petita però un cop vaig ser a dins vaig contemplar una meravella de la natura, el sostre s'enlairava i semblava que acabes d'entrar a una església, em recordava la cova del Salnitre.
Estava molt ben condicionada, hi havia llum de llànties d'oli, el terra hi havien pells d'animals i petites fogueres. Vaig veure que allí hi havien uns deu homes més, uns cinc que van rebre a la comitiva i uns altres cinc que van sortir de la cova per saludar al gran Jowai.
Desprès de les abraçades i els petons de rigor, vaig veure com em miraven i em senyalaven, en Jowai va fer una senyal, em van portar al fons de la cova a on hi havia una anella i allí van tornar a lligar la cadena, havia viscut un dia més, esperava que el govern de Bangladesh l'interesses que seguis viu, sinó ho tenia clar.
Allí vaig passar-hi més o menys bé dos dies i a la matinada del tercer, em van agafar i em van portar a empentes a fora de la cova, dintre meu estava pensant que allò no pintava gens bé i així va ser. Un cop fora em van començar a donar cops de puny al estómac i a la cara fins que baix notar com la sang calenta em rodolava nas a vall entrant-me per la boca, notant el seu gust salobre, tenia les mans lligades darrera l'esquena i cada cop que em pegaven i queia no hi havia manera de pogué aturar el terra que com un altre puny em colpejava una i altre vegada. No va ser gaire estona però per mi va ser una eternitat, fins que van parar a la ordre de Jowai
Ja ni ha prou!! Va cridar amb veu de tro.
Em va mirar estranyat ja que no m'havia queixat, llavors em van fer posar dret i em van donar un altre diari, que vaig suposar que era d'aquell mateix dia, i em van fer una foto. Allò em va fer comprendre de que el govern no havia acceptat les seves condicions, o que es retardava massa en fer el que ells deien. Una vegada fet això em van tornar a dins de la cova i un dels carcellers em va curar les ferides…
Ho sentim molt però t'hem de presentar una mica maltractat sinó no ens faran cap mena de cas…
Allò no rutllava, si el govern no accedia, els meus dies estaven comptats.
Van passar dos dies i a mig dia del tercer vaig sentir cridar als guàrdies, pel que semblava portaven ferits, deurien haver trobat els soldats de la frontera, als pocs moments entraven dues lliteres i alguns altres anaven repenjats en els seus companys. La lluita hauria sigut cruenta, deurien ser cinc que encara es podien tenir en peu i dos de molt mal ferits.
Vaig sentir que un dels ferits greus era en Jowai i pels crits que feien vaig poder saber que el metge estava a dues hores de camí i que no ar
ribaria a temps per salvar-lo ja que la ferida era molt greu.
La meva obligació era salvar aquells homes, encara que després potser em tinguessin que matar i vaig volgué dir'ls-hi que jo era metge, però la primera reacció, no se si no em va sentir bé o no em vaig expressar correctament, va ser donar-me una puntada de peu i dir-me que callés i m'apartés. Altra cop em vaig aixecar, vaig dir que era metge i que els podria ajudar, i quan m'anava a donar un altre puntada de peu encara amb més odi, es va sentir la veu d'en Jowai dient que m'acostés.
Em van deslligar i portant-me tirant de la cadena em van posar al costat d'en Jowai. A primera vista la ferida era greu, una bala l'havia tocat molt a prop del cor i no sabia si havia sortit per l'altre banda, però sinó era així se l'hi havia de treure el més aviat possible. Em va fer una senyal i em vaig acostar, va ser ben explícit - Ja saps que si moro tu també moriràs - Jo li vaig fer saber que ja ho sabia, movent el cap, i ell va dir que em deixessin fer…
Vaig revisar les ferides de tots, la més important i urgent era la de Jowai, els altres podien aguantar un parells d'hores encara sense molt perill. Vaig mirar si la ferida tenia sortida i vaig veure que no, vaig demanar si tenien algun instrumental de metge i em van dir que no, tot el que es pogués fer era arriscat, però vaig demanar que em donessin el punyal més fi que tinguessin i que un altre de fulla ampla el posessin al foc. No tenien anestesia ni res que si sembles, però ja havia passat per operacions com aquelles al Tibet i vaig començar la meva sessió d'hipnotisme amb el Jowai. Ell em va demanar el que volia fer i li vaig explicar cosa que el va deixar més tranquil…
L'operació va durar un hora i mitja, en alguns moments vaig dubtar que se'n surtis ja que la bala estava molt a prop de cor, una mica més i l'hi hauria travessat l'aorta. Una vegada operat li vaig ordenar que dormis i que lluités per curar-se. Els seus homes van quedar bocabadats quan volien agafar-lo perquè no es mogués i els vaig dir que no calia, ja que no sentiria cap mal.
Una vegada acabat amb el Jowai, vaig estar tres hores més per curar aquells homes ferits, no eren tan importants les ferides però es tenien que curar bé sinó podien infectar-se. Una vegada curats vaig fer buscar per les rodalies tres o quatre classes de herbes que tot passants havia vist per desinfectar les ferides i al no saber quines eren em van acompanyar a buscar-les. Quan es va fer fosc tots estaven descansant i en un principi semblava que tot anava bé.
Tot passant el que m'havia donat la puntada de peu em va donar un copet a l'esquena i amb un moviment del cap em va fer saber que m'ho agraïa, ves a saber si seria ell el que em donaria el tret de gràcia quan els del govern no paguessin el rescat.
Els dies següents van ser molt complicats, en Jowai tenia febre alta i es debilitava per moments. Vaig demanar que em portessin una sèrie d'ingredients, vegetals, minerals i animals, per poder fer una cataplasma que li feria baixar la febre i no deixaria que es debilités més. Els demés homes estaven bé i les seves ferides es milloraven dintre de les limitacions del lloc a on estàvem.
Quan havien passat tres dies en Jowai es va despertar, em va mirar amb els seus ulls negres i tan sols va somriure. La febre l'hi havia baixat i semblava que la recuperació era possible, llavors vaig pogué respirar i descansar.
Van passar els dies i no sabia res del que havien dit els del Govern, en Jowai ja s'assentava per prendre alguns aliments líquids com sopes i aigua d'herbes que li feia perquè no tornes a recaure, sabia que els havia ajudat, però no estava en el cap d'en Jowai, i cada dia que ell es posava més bé, jo temia més per la meva sort, fins que va arribar el gran dia.

(Continuarà)