Un racó per l'esperança Capitol VI La Traïció

CAPÍTOL VI: LA TRAÏCIÓ

El matí em va despertar la infermera perquè anés a esmorzar al menjador del hospital a on ens trobaríem tot els components del rescat del tren, el gran dia ja havia arribat, era l'esperat homenatge als herois.
L'esmorzar va ser fabulós hi havia de tot i ho vam aprofitar, ja que no va quedar res. Al acabar semblàvem que estiguéssim embarassats. Després ens van dir que en l'habitació ens havien deixat un vestit fet especialment per aquesta ocasió. Vam anar cap a l'habitació i allí estava, però la meva sorpresa va ser quan vaig veure que era un vestit de cerimònia típic de Bangladesh. Me'l vaig començar a mirar i la veritat es que era molt maco, però allò seria difícil que em quedés be.
A sota la cadira m'havien deixat unes babutxes de color vermell amb brodats d'or que més que posar-me-les als peus donava ganes de posar-les en una vitrina, després uns pantalons de fil molt frescos, sense bragueta i acabats amb una espècie de puny amb uns cordons que es tenien que lligar al turmell perquè així el pantalon quedés bombejat, per dir-ho més fàcilment el típic pantaló dels sultans quan surten a les pel·lícules. Pel cos tan sols una mena de camisa de dormir, no tan llarga i que m'arribava per sobre el genoll, després vaig veure la faixa vermella i daurada fent joc amb les babutxes, una mica estrident - vaig pensar - i que faltava més doncs una cosa que no hauria pensat mai, el turbant, i com me'l posaria? Tenia experiència amb algunes classes de vestits estranys, però encara no m'havia posat mai un turbant.
La tela era del mateix color i textura que la faixa i vaig pensar que no hauria de ser tan difícil aquella operació que els habitants d'aquelles contrades feien tan fàcilment. Ja em veig davant del mirall, turbant amunt i turbant avall, una vegada semblava una tovallola després de dutxar-te, l'altre una ensaïmada de Mallorca, i altres no semblava res més que un tros de roba mal posada a sobre el meu cap. A la que semblava que havia trobat el secret se'm desfeia i tornar a començar, mig hora sense cap resultat fins que al final vaig pensar amb el Silhat, ell sabria com em tenia que posar aquella cosa i si realment era necessari posar-me-la.
Em vaig dirigir cap a la seva habitació, quan estava punt d'entrar vaig veure que la porta estava mig oberta i al anar a picar per demanar permís, vaig sentir que parlava per telèfon…

No, et dic que no ho té a la seva habitació, ja ho vaig comprovar l'altre nit i res de res, la bossa del maleït Otto estava buida… Es impossible, ell no ha sortit del hospital i quan a vingut la policia no els hi ha dit res de la heroïna, la deu haver guardat en un altre lloc… Si ja ho ser que m'estic jugant la vida, però la trobaré no et preocupis, després del homenatge quan tot s'hagi acabat i es recuperi la normalitat, llavors sabrem a on l'amagat i hi haurà un altre cadàver al Ganges…
D'aquesta manera vaig saber que era en Silhat el que havia entrat a la habitació l'altre nit i era ell que qui havia amagat l'heroïna a la bossa d'en Otto, i que faria ara?… Però Vaig tingué que corre a amagar-me a la meva habitació ja que vaig sentir que havia acabat de parlar i s'acostava cap a la porta. Una mica més de pressa i m'enxampa corrent pel passadís, ara estava a la meva cambra i em vaig posar les mans al cap per rumiar mentre em queia el turbant, no podia pensar amb claredat, sinó deia res el més segur es que passes el que havia dit i em trobessin flotant al Ganges, quan pogués ho diria a la policia, no vaig tenir gaire temps per pensar ja que de sobte van trucar a la porta, era en Silhat.
Que noi veig que no te'n surts amb el turbant, no tinguis cap temor que jo te'l posaré…
I allí estava el home que hores després em voldria matar, posant-me el turbant, em semblava que seria una mica difícil poder parlar amb la policia, ja que en Silhat no crec que deixes de controlar-me ni un sol moment.
L'hora s'acostava i tots els que havíem participat en el salvament estàvem a la sala de conferencies del hospital a l'espera de que ens vinguessin a buscar. Ja feia estona que la gent s'amuntegava per tota l'avinguda, la televisió havia donat gran publicitat a l'acte i des de les habitacions havíem pogut veure com instal·laven grans pancartes per tot arreu cridant a la gent a reunir-se per honrar-nos.
En el Tibet m'havien ensenyat a controlar les emocions, però el meu esperit estava una mica revoltat, no per la por a morir, sinó per la manera i el perquè de tot plegat, no podia deixar impune el fet que aquell Silhat i ves a saber qui més estaven traficant amb drogues i desprès de la meva mort seguirien fent el mateix, prostituint els joves, destrossant la innocència de tantes i tantes persones.
Sabia que no hem faria res per ara, ja que després de la desfilada, de les felicitacions i condecoracions pertinents, el govern ens havia regalat una estada d'una setmana al millor hotel de Chittagong (Chattagam). Això em donava primer l'alegria d'arribar a on jo volia arribar i després també em donava un marge de temps, ja que durant aquells dies estaríem del tot vigilats, ja que als terroristes no els hauria fet molta gràcia que nosaltres ens alcéssim com herois i deixéssim en un segon terme la importància d'aquell atemptat, segur que voldrien també sortir a les noticies en primer terme.
No van tardar gaire en arribar els guardes de seguretat que ens acompanyarien per a tot arreu a on anéssim, al menys ens tocaven a cinc per barba i rodejats de tan "armari" vam anant sortint del Hospital.
La gent s'amuntegava per poder-nos tocar i els soldats que estaven fent pas els empenyien amb les escopetes sense gaires contemplacions. El tros de l'entrada del Hospital fins a l'Avinguda va ser maratoniá, al fons veiem un grans elefants que ens esperaven per portar-nos i la música de la banda presidencial sonava estrident per tots els altaveus. No havia pujat mai a un elefant, a cada un d'ells havíem de pujar dos de nosaltres i les seves respectives escortes. I allà davant tenia el que m'hauria de dur, estava assegut i unes escales em van fer pujar fins a una espècie de torreta a on ens vam aposentar de mica en mica en Silhat, com no, jo i els guàrdies de seguretat, en total dotze persones. En Silhat em va dir que m'agafes fort ja que quan l'elefant es posa dret fa balancejar tot el que porta sobre. I així va ser, primer endavant i desprès cap enrera i va semblar que tot estava controlat, però no seria així i més tard me'n adonaria.
Des d'alt del elefant podia veure tota la gent com cridava, tirant flors de tots els colors possibles d'imaginar, l'espectacle era fabulós, encara que la música m'hi sobrava. El nostre elefant estava en la meitat de la comitiva, ja que érem setze, havien portat vuit elefants, i nosaltres estàvem el que feia quatre. El camí que havíem de fer tan sols duraria uns deu minuts, ja que hauríem d'anar per tota l'avinguda fins arribar al Palau, a on el President ens esperava a la Gran sala del Tron per donar-nos la medalla al valor, el que suposava una pensió per tota la vida i la manutenció a càrrec del Estat. Per els altres era un gran que, ja que era viure de renda, encara que no molt grossa, però en aquell país suficient per no passar calamitats, per mi era tant sols simbòlic, ja que no creia que tardés en marxar d'aquell lloc, si en Silhat em deixava.
Estàvem a sobre aquella bèstia immensa saludant a dreta i esquerra, amb els guàrdies de seguretat, que intentaven veure si algú des de algun lloc ens podia disparar, encara que les teulades estaven plenes de soldats i era difícil. Quan de cop es va sentir una gran explosió, que ens va fer caure d'esquena i al mateix temps l'elefant es va com embogir i es va llançar a una carrera per l'avinguda, mentre nosaltres uns amuntegats sobre els altres, intentàvem posar-nos drets sense pogué aconseguir-ho. Tot trontollava com si aquella caseta a sobre d'aquell animal en qualsevol moment tingues que caure. Sentíem els crits d'espant de la gent, que en un principi em vaig imaginar trepitjada per l'embogida carrera d'aquells animals, ja que si el nostre s'havia posat d'aquella manera, els altres estarien en la mateixa situació. Els segons em van semblar interminables fins que ens vam poder posar drets i veure a la gent que esparverada fugia pels carrers del voltant de l'avinguda i tan sols estava deixant als elefants que els seus conductors estaven intentant sense gaire èxit tornar-los a controlar.
El nostre s'estava acostant perillosament a la vorera i em la seva alçada vaig veure ven clar que tocaríem a un dels balcons del primer pis d'un edifici, em vaig agafar a un dels pilars que aguantaven el sostre de la caseta a on anàvem, al mateix temps que sentia la forta embranzida i el soroll de fusta al trencar-se mentre anàvem caient cap el terra. Tot va ser com a camera lenta, els guàrdies i en Silhat van sortir volant entre mig de crits, mentre que jo m'aferrava al pilar esperant que l'estructura de fusta em parés una mica el cop. La meva mirada va quedar fixada al animal que sense cap mena d'esforç va continuar i després abans de tocar el terra, de reüll vaig veure com el elefant que ens havia seguit a la comitiva s'acostava amb la trompa aixecada com una locomotora sense govern.
El cop va ser tremend, però vaig tenir la sort que el pilar a on estava agafat piqués per la punta a terra el que va fer que em llancés rodolant a uns deu metres amortint el cop. Em vaig aixecar amb dolor a una de les cames al mateix temps que veia com l'altre elefant aixafava al Silhat i a un parell de guàrdies de seguretat sense que hi pogués fer res. No es mereixen una mort tan terrible, ni tan sols en Silhat que no hauria dubtat gens en matar-me si ja hagués aconseguit la droga.
Els elefants es van perdre de vista al final l'avinguda deixant al seu pas un espectacle dantesc. La gent tornava a l'avinguda per intentar ajudar als ferits que per a tot arreu estaven estesos cridant de dolor. Les ambulàncies amb les seves sirenes i le
s seves llums de color taronja amortien els crits dels ferits i el crits de les dones, homes, pares, mares o fills que estaven al costat del seus demanant ajut. Em vaig intentar aixecar per veure si podia ajudar però em feia mal la cama i a llavors van venir dues persones vestides de soldats i em ajudar a aixecar-me i quan va ser la meva sorpresa al veure que un d'ells em posava una pistola al costat i em deia que si feia qualsevol gest d'escapar em matarien allí mateix. Havien anat ràpids els socis del Silhat que al veure'l morir no van esperar més i em van segrestar per saber de primera mà a on era la droga, vaig pensar.
Em van portar per un carreró estret i em van fer entrar a una casa molt humil a on m'esperaven dues persones més, sense dir-me res em van donar unes robes i em van dir que em canviés. El vestit tan llampant que portava es veia d'un hora lluny i amb ells els interessava passar desapercebuts. El meu cap no parava de donar voltes, si aquells eren els amics d'en Silhat estava perdut, però el que em va estranyar va ser que no em demanessin res.
Una vegada vestit vam tornar a sortir, pels carrerons de terra i vam arribar a una plaça a on hi havia un camió, em van fer pujar al darrera amb els dos que anaven vestits de soldats i a llavors un dels em va tapar els ulls. Vaig sentir que el camió engegava i vaig pensar que si em tenien que matar no ho farien al camió, encara que no em tranquil·litzava molt, pensava que estava viu i que havia sortit del foc d'en Silhat per caure a les brases de no sabia qui.
Les carreteres d'aquell país no eren molt bones i anava d'una banda a l'altre donant-me cops al cap amb la caixa del camió. Pel que vaig entendre anàvem al altre banda de la frontera amb Birmània, llavors vaig veure que aquells homes no eren del grup del Silhat, no m'havien preguntat per la droga, sabien que no la portava a sobre, així qui eren?
El viatge va durar tres hores i cada cop que paraven el camió, tenia un sobresalt pensant si ja havia arribat la meva hora, però no va ser així. De cop es van aturar altre cop i em van fer baixar. He de dir que les mans em suaven, sabia que estava preparat i que no tenia cap por a morir, però si que em feia recança no saber com seria de ràpida la meva mort. Em van agafar pels braços, em van fer caminar uns quants metres fins que em va fer seure. Sentia el soroll de gent com parlaven, un xiuxiueig del que no podia entendre res, tot d'un cop tothom va callar i vaig sentir que algú s'acostava, la saliva no em passava per la gola, i llavors em van treure la vena dels ulls…

(Continuarà)