Un racó per l'esperança Capítol V La sorpresa

Un relat de: AVERROIS

L'embranzida del tren em va fer despertar, al estar les finestres tapades havia dormit mes de dotze hores, em vaig aixecar, el costat i el braç em va fer recordar el macat que estava. Em vaig vestir i a poc a poc em vaig dirigir cap a la porta del vagó, les lliteres estaven buides, a on haurien anat els altres?, la resposta la vaig trobar darrera la porta, ja que mirant el paisatge es trobava el Silhat, ja es hora que et despertis! Em va dir tot somrient, llavors li vaig demanar que havia passat ja que estava tan cansat que segur que m'havia perdut moltes coses. Ell em va explicar que els soldats s'havien fet càrrec de tot i els van dir que ja no ens necessitaven i que ens portarien al hospital de Dacca per fer-nos un reconeixement, ja que tots estàvem ferits. Ens donarien roba neta i ens deixarien uns dies de repòs en el mateix hospital. També em va dir que les autoritats estaven molt contentes amb la nostre intervenció i que segurament seriem recompensats. No sabia com ni de quina manera, però els seus ulls parlaven amb orgull. Desprès li vaig demanar on eren els altres i em va senyalar el vagó del costat. Estan esmorzant, no vols acompanyar-los?
Vaig entrar al altre vagó darrera del Silhat i tots els demés que estaven en les taules es van girar i van començar a aplaudir, no entenia perquè ja que havia sigut un més entre ells en l'hospital que vàrem condicionar com vam pogué. Em van fer seure i em van servir el té i unes pastes, mentre em miraven tot rient, i estranyat els vaig dir perquè em rebien així, que havia passat mentre dormia que em tractessin d'aquella manera, llavors el Silhat com a cap i organitzador d'aquella expedició improvisada, va parlar i em va dir que ja sabien tots el que havia fet, cosa que em va sobtar i vaig demanar, que era el que havia fet?, i em va dir que el maquinista havia explicat com gràcies a mi no havia explotat la caldera i la catàstrofe no havia sigut encara pitjor, dient que ells haurien fet el mateix, i donant-me cops a l'esquena tots somrients em van fer que mengés, mentre explicava com havia anat la proesa, e intercalant preguntes, de on venia, a on anava, com em deia, perquè anava vestit com un hindú etc. etc.
El viatge fins a Dacca va ser allò més distret, doncs uns i altres explicaven tot el que havia passat sota la seva perspectiva, sort en vaig tenir que la majoria parlaven el anglès o un dialecte que els entenia força bé i els seixanta i escaig quilometrés que ens separaven de la capital van passar molt ràpids. El tren era molt llarg deurien d'haver uns quinze vagons, quasi tots portaven els ferits que no era tan urgent dur-los al hospital, a davant hi anaven dues màquines per pogué arrossegar-los a tots fent que la marxa sigues lenta.
A les deu i mitja del matí vam arribar a l'estació central de Dacca, al principi vaig pensar que havia passat alguna cosa doncs hi havia gent als costats de la via tot cridant i nosaltres els dèiem adéu mentre entràvem al andana a on per sorpresa nostre estava de gom a gom de gent fent voleiar cintes de tots els colors i cridant alguna cosa que els meus companys em van traduir tot emocionats "visca els herois".
Moltes persones cridaven i altres cantaven mentre s'anaven acostant al vagó a mida que el tren s'aturava. La nostra intenció en aquell moment va ser de anar al vagó dormitori i recollir el equipatge, inclòs el del Otto, però va ser impossible ja que en una porta i l'altre van aparèixer soldats que van bloquejar una de les portes perquè no entrés ningú i a l'altre van fer un petit passadís per deixar entrar a un militar que deuria ser al menys un general, ja que portava estrelles i condecoracions per parar un tren i a llavors ens va dir:
"Benvinguts, seguiu-me i no us preocupeu pels equipatges que us els portaran tots al Hospital a on sereu reconeguts i a on podreu descansar uns dies fins que estigueu a punt pel gran homenatge…"
I així o vàrem fer, el passadís fet pels soldats va semblar una serp movent-se com si volgués escapar, la gent al veure'ns sortir els empenyia volent arribar fins a nosaltres i ells els aguantaven com podien.
El camí que portava des de el vagó fins a la sortida de l'estació a on ens esperava un autobús escoltat per un reguitzell de policies, va ser emocionant, la gent ens tirava flors i cantaven al nostre pas "visca els herois" les quinze persones que intentàvem arribar vam tarda deu minuts en pogué aconseguir-ho.
Els carrers estaven replets igual de gent que a l'estació i em recordava quan els astronautes van fer aquell passeig pels carrers de Washington al tornar del primer viatge a la lluna, la marxa va ser lenta, envoltats de policies i soldats que intentaven que la gent no arribes fins a nosaltres, encara que més d'un ho va aconseguir, tan sols per tocar-nos i donar-nos una flor. Com una pluja queien les flors i ens envoltaven de mil aromes i colors.
L'hospital estava envoltat de soldats i policies amb barreres perquè la gent no pogués passar i tan sols van deixar entrar l'autobús. Vàrem baixar escoltats pels soldats i la pluja de flors ens va cobrir mentre entràvem a la recepció i ens van posar cada ú en una habitació i per la finestra vaig veure com de mica en mica la gent se'n anava tot cantant.
Uns minuts després van entrar unes infermeres i el metge, em van fer dutxar, afaitar-me, em van donar una bata i llavors em van fer un reconeixement, em van canviar les venes del braç i l'embenat de compressiu i em van dir que em fiques a dins el llit i descanses ja que desprès em portarien a fer unes radiografies per veure com estaven les meves costelles.
Va passar poca estona, van trucar a la porta, van entrar dos soldats i em van deixar el farcell amb les meves coses i la bossa del Otto, tot fent una reverencia. Vaig pensar que com havien sabut de qui era cada cosa, però segur que ho van regirar tot i van trobar els passaports a dins de les bosses. No tenia gaires ganes de estar al llit, havia dormit molt i el que no tenia era son, em vaig mirar la bossa del Otto i la curiositat va pogué amb mi. Vaig baixar del llit, vaig agafat la bossa, hi havia un banc als peus del llit, em vaig assentar mentre l'obria i mirava en el seu interior per veure si trobava els manuscrits del Otto. No hi havia molta roba, uns parell de mudes, dues camises, uns pantalons texans i unes sabatilles d'esport embolicades en paper de diari, i una mena de dietari bastant gros a on hi vaig trobar el seu passaport, uns cinc-cents dòlars, em va semblar estrany que els soldats, si van obrir el dietari no es quedessin amb els diners, encara que desprès vaig saber que si els haguessin agafat i els haguessin descobert, els haurien afusellat. Poca cosa més vaig pogué trobar a part de unes quantes targetes, algunes amb el nom, adreça i telèfon del Otto i d'altres de gent de Dacca, i altres pobles de la Índia i Bangla Desh.
Al fons de la bossa per fi hi vaig trobar també embolicada en paper de diari una carpeta i a dins tots els escrits del Otto. Feia una mica de fred a aquella habitació al anar tan sols amb una bata i vaig pensar en ficar-me al llit i així pogué llegir els seus reportatges, però al aixecar-me les sabatilles que estaven al costat del banc em van caure a terra i vaig veure que de una de les sabatilles sortia una bossa amb una substància blanca, la vaig agafar, semblava farina i vaig saber ràpidament el que era, vaig mirar l'altre sabatilla i dintre hi havia un altre bossa igual, hi deuria haver un quilo entre les dues bosses, vaig recordar el que feien a les pel·lícules, que tastaven si era cocaïna, però la veritat es que vaig pensar que perquè ho hauria de fer sinó sabia quin gust tenia. Vaig començar a suar al pensar que ens aquests països portar droga suposa un delicte que pot estar penat amb la mort.
El més sensat era no dir res i llançar la cocaïna o lo que fos al lavabo i així no tindria problemes, em vaig aixecar per fer-ho però vaig sentir que algú s'acostava a la porta, vaig ficar les bosses altre cop a les sabatilles i les vaig posar sota el llit, no vaig tenir temps de res més ja que el metge va entrar i em va dir que l'acompanyes a fer les radiografies. Al veure que no tenia calçat, em va dir que ja em donarien unes sabatilles per estar al hospital però que mentrestant em poses les que tenia a sota el llit. Vaig sentir una escalfor que em pujava cap a la cara i vaig contestat que no eren meves i que no m'anaven bé, i si podria aconseguir-me unes altres per pogué acompanyar-lo, a lo que ell va accedir em va demanar el numero que feia i va sortir un moment per tornar amb unes sabatilles. Me les vaig posar i el vaig acompanyar, mentre mirava de reüll quan sortia de l'habitació les que estaven sota el llit.
Mentre em feien les radiografies, no parava de pensar en aquelles sabatilles que tenia sota el llit i que podia anar alguna persona i trobar la droga. Mig hora després tornava a entrar a l'habitació i la meva sorpresa va ser que hi havia la dona de la neteja i a sota el llit no hi havien les sabatilles. Vaig mirar per tot arreu mentre saludava a la dona i al final li vaig preguntar per les sabatilles. Va contestar que les havia deixat al lavabo i a poc a poc mentre parlava amb ella vaig entrar al lavabo i vaig tancar la porta, allà estaven, tenia que llençar la droga el més de pressa possible, vaig obrir les bosses, vaig llençar la droga i vaig tirar de la cadena. La pols blanca es va barrejar amb l'aigua i va marxar pel forat, vaig fregar la tassa del lavabo i vaig respirar fondo, carai amb l'Otto!!
Al sortir del lavabo vaig veure que la senyora de la neteja ja havia marxat. A sobre el llit estava el paquet amb els escrits del Otto, el vaig agafar i em vaig posar al llit. Vaig treure el paper de diari, els folis estaven ben posats dins d'una carpeta de color blau, els vaig treure de dins i em vaig disposar a llegir…
Era la una del migdia i portava llegits tan sols uns folis quan em van portar el dinar, la veritat es que no tenia molta gana, ja que en el tren m'havia atipat de debò, però em
van obligar, tenia ganes de llegir els escrits del Otto i no em deixaven, esperava que després tingués temps de sobres, però no va ser així. El metge em va venir a fer un reconeixement i em va explicar el que havia vist a les radiografies, dues costelles trencades i poca cosa més, per el que la meva recuperació seria ràpida. Desprès em va dir que em deixava descansar fins l'endemà que tindríem tanda d'anàlisis. Vaig pensar que semblava que ens preparessin per anar a un viatge per l'espai, però era d'agrair tants miraments, ja que ens tenien que deixar com nous pel que ens vindria desprès.
Eren les dues i esperava que fins l'hora de sopar em deixessin llegir en pau.
Les experiències d'en Otto eren formidables, feia descripcions de tota la frontera entre els quatre països més enigmàtics del món, La Xina, Bhután, L'Índia i Bangladesh, de la religiositat de les seves gents, de tots es ritus que es celebraven en el Ganges. També descrivia la pobresa, la discriminació de algunes classes socials, l'estat ens que estaven algunes dones, casi en grau de esclavització. També descrivia amb tota mena de detalls les lluites en la frontera entre l'Índia i Bangladesh de les que ja tenia alguna marca en el meu cos.
Les hores em van passar molt de pressa, aquelles sensacions tenien que donar-se a conèixer al món, no sabia com podria fer arribar a la seva editorial aquell manuscrit, però ho intentaria. El que no entenia era que tenia que veure aquell home amb la droga, també ho investigaria.
Després de sopar em disposava a acabar de llegir el manuscrit quan per la porta va aparèixer en Silhat, acompanyat de Barisal, Gaya dos companys de fatigues i també les dues metgesses Bihar i Aijat, portava molta marxa i tot rient va treure una ampolla de whisky, - hem de celebrar que estem vius - va dir en Silhat, però el soroll, els cants i els crits van fer que la infermera de guàrdia ens cridés l'atenció i fes que tornessin tots a les seves habitacions. Tot somiant amb les histories d'en Otto em vaig adormir.
No havien passat ni dues hores quan vaig sentir un soroll a l'habitació i al intentar obrir la llum per veure que passava, una llum molt intensa d'una llanterna em va encegar i vaig rebre un fort cop al cap que em va deixar inconscient.
El cap em feia mal, encara era fosc i al encendre la llum de la tauleta de nit vaig veure que tota l'habitació estava trasbalsada, m'havien escorcollat tot el que portava i sobre tot la bossa d'en Otto, els que m'havien fet una visita aquella nit, si que sabien que hi havia droga i a on es trobava, però qui eren?
Vaig trucar el timbre de les infermeres i als pocs moments estaven a l'habitació tot quedant sorpreses del trasbals que hi havia. Els vaig explicar el que havia passat i als pocs minuts m'estava interrogant un inspector de policia, la veritat es que no sabia que fer, si li explicava que havia trobat heroïna i que l'havia llençat al lavabo, com reaccionaria? Fent un cor esforç li vaig explicar l'historia i el perquè de que no ho digués a ningú. El policia que estava assentar a davant meu, em va mirar amb una cara entre incredulitat i compassió i em va tranquil·litzar al dir-me que havia fet molt bé, però que l'havia d'haver avisat, ja que estava en perill, aquella petita fortuna en heroïna faria bellugar a molta gent a fi hi efecte de saber a on era, i si sabien que l'havia llençat canonades avall, la meva vida no valia res.
Un nus em va estrènyer la gola, si havien aconseguit entrar a la meva habitació en un hospital rodejats de policia, de que serien capaços quan estigués fora. El policia em va dir que em tindrien vigilat tot el temps possible a la espera de que els criminals fessin un pas en fals.
Els dies van passar ràpids a la espera de que fóssim homenatjats per les autoritats de torn. Les meves costelles i les ferides dels altres companys estaven casi curades i el gran dia s'atansava.

(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

931 Comentaris

349353 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!