Un racó per l'esperança Capitol IX La Caravana

Un relat de: AVERROIS

CAPÍTOL IX: LA CARAVANA

Al matí següent, desprès de rentar-me en la font de aigua més que fresca que baixava per la muntanya i de prendre un exquisit té, en Jowai em va presentar als homes que m'acompanyarien en el viatge. Un era rabassut i corpulent, portava barba i li penjava al braç un fusell i un matxet grandiós, es feia dir Khulna, l'altra era més alt que jo, prim i amb cara de pocs amics, portava un altre fusell i una pistola a la cintura, es feia dir Khasi. Llavors en Jowai es va atansar a mi i em va donar un fusell i una pistola. Jo li vaig dir que no els necessitava, però em va fer veure que una escolta sense armes hauria donar mala espina. També em va explicar que ens havien fet visats per pogué anar entre les dues fronteres, a fi i efecte de que si per alguna raó la carretera o el poble a on anàvem estava a una banda o l'altre de país no tinguéssim problemes. Ens van aconseguir al mateix temps una espècie de llicencia d'armes, que encara que no era necessari, ens podria treure d'algun embolic si ens paraven gent d'algun exercit, tan si eren de Bangladesh com si eren de la Índia, ja que hauríem de travessar d'una banda a l'altre de la frontera.
Els demés companys es van acomiadar de nosaltres i en Jowai em va donar una encaixada de mà tot dient: "Ja sé que la nostra manera de lluitar per la llibertat no es del teu gust, però hauries d'estar aquí amb nosaltres i ho entendries".
Jo li vaig contestar: "Intenteu d'altres maneres, sé que es molt més difícil, però també sé que si us ho proposeu-ho o podreu aconseguir Jowai".
"Que els Deus t'acompanyin Joan i si pots resa per mi."
Tres cavalls ens esperaven a prop de la cova, i amb un gest de la mà em vaig acomiadar, mentre baixava muntanya avall a l'encontre de la caravana que havia de passar a uns dos quilòmetres d'allí.
No vam tardar gaire en arribar a la carretera de muntanya per on hauria de passar la caravana. Mentre ens esperàvem em vaig anar fixant com anava vestit. En Jowai m'havia donat un clàssic vestit de pagerol, a sota del tot portava uns calçotets llargs que al mateix temps també eren mitjons i una samarreta de llana que escalfava molt. A sobre uns pantalons bombatxos fins al turmell i unes botes del exercit de mitja canya a on si amagaven part dels pantalons. Al cos hi portava una camisa que m'arribava fins més avall del cul i que no la deixava anar amunt un cinturó de mig pam d'ample a on hi portava la pistola. Com que les muntanyes si pelava un de fred, portava una mena de jec de llana molt gruixut i penjat en bandolera, el fusell. A cada costat del cavall hi portava penjades unes alforges, a la de la dreta ven embolicats estaven els escrits d'en Otto i a l'esquerra unes mudes i alguna cosa de menjar. El meu aspecte físic havia canviat bastant des de l'atemptat, ja que el meu cabell havia crescut, encara que no portava una gran cabellera. També al estar presoner no m'havia afaitat i portava mitja barba i bigoti. En Jowai em va dir si me la volia treure, però em va semblar que passaria més desapercebut si me la deixava. Vaig comprovar que no m'assemblava gens amb el monjo budista que havia deixat Lassa.
Van passar uns deu minuts i vàrem sentir de lluny el soroll dels motors del camions que anaven pujant per la carretera, segons em va dir en Khulna venien de un poblet que es deia Kailashahar, de la part fronterera pertanyent a la Índia i en els minuts que ens vàrem esperar perquè arribessin, tan en Khulna com en Khasi em van anar explicant, traient-se les paraules de la boca un a l'altre, com aquella caravana de camions feia el recorregut de Silchar a la banda de l'Índia fins a Chattagam a la banda de Bangladesh passant per tots els pobles i ciutats frontereres i fent mercat. Quan arribaven a Chattagam, carregaven altre cop la caravana amb les coses que els havien demanat pels pobles de camí i tornaven a fet el recorregut però a la inversa.
Em van explicar que aquesta caravana l'anomenaven "La caravana de l'esperança" ja que aquella gent no tant sols feien de comerciants, sinó que portaven noticies, cartes, paquets dels amics, parents i familiars que al saber que arribaven els hi donaven perquè a canvi, per suposat, d'un pagament encara que no gaire abundant, els poguessin lliurar als familiars que tenien en altres poblets del seu recorregut. En Khulna em va dir que ara anaven en camions, ja que havien arreglat una mica les carreteres i era més còmode per fer el mercat, però que abans des de temps immemorials, caravanes com aquesta havien transitat portant les mercaderies en mules per el que ara era una frontera, però abans no existia i els poblets d'una banda i l'altre estàvem agermanats, i res els impediria seguir comerciant. Jo li vaig preguntar perquè nosaltres anàvem a dalt de cavall i no en els camions, i em va contestar que com que érem una mena de guàrdia de seguretat, ens anava més bé ser independents per anar fent ullades per davant i darrera de la caravana i no tenir sorpreses.
Una vegada van arribar a on érem, vam saludar al que manava la caravana i ell ens va presentar a la resta dels caps de família. En Khasi em va dir que tots eren parents, d'aquesta manera tot quedava a casa. També vaig veure que no érem els únics que vetllaven per la seguretat de la caravana, ja m'havia semblat que tres homes no eren gaire garantia per la integritat de persones i bens. En total érem uns vint homes a d'alt de cavall i armats fins les dents, per portar a bon port, mai tan ben dit, a uns quinze camions mig desmarxats per unes carreteres de muntanya, si se'n podia dir carreteres, més aviat diria que eren camins de carro.
Els vaig preguntar quan tardaríem en arribar a Chattagam i ells amb una rialla i rascant-se el cap em van dir que no ho sabien pas, ja que depenia de moltes coses. El camí era poc transitat per camions i sempre es trobaven amb esllavissades, i es podia dir que quan passaven, eren ells els que mantenien en una mica de bon estat la carretera, o sigui que es podien tirar tres dies per arreglar un tros de camí.
Comptant que hauríem de recorre uns tres-cents quilometres fins al nostre destí, vaig pensar que de res serviria posar-me nerviós, el paisatge era meravellós, les muntanyes eren molt verdes i els rierols anaven travessant el camí de tant en tant amb el seu cant melodiós, que tan sols podia escoltar quan em quedava una mica ressagat, ja que el soroll dels motors dels camions feien mil ecos per cada una de les valls per on passàvem. De tant en tan veiem alguns ocells que encuriosits donaven unes voltes per damunt nostre, però que no s'acostaven perquè segur que haurien acabat a l'olla.
Quan portàvem força estona i el Sol estava molt alt, vaig demanar al Khulna quan pararíem a menjar, ell em va dir que tindríem que menjar alguna cosa sobre el cavall, doncs no es parava fins que arribéssim al primer poble que es deia Balla que estava a uns quaranta quilometres, que al pas de tortuga d'aquells camions tardaríem tres o quatre hores per arribar. Tres o quatre hores? Si, si, quan feia uns minuts que havíem parlar, al tombar un revolt de la muntanya ja vaig veure un gran arbre travessat al mig del camí, les arrels l'aguantaven perquè no caigués, però quines arrels! La més petita era com el cos d'un home.
Van parar la caravana i els crits d'uns i els altres, manant , semblava un orgue de gats, encara que tinc que reconèixer que tots sabien la seva feina. Al veure que treien destrals i serres, vaig fer l'acció de baixar a ajudar, però en Khasi em va dir que no baixés, que la nostra feia era vigilar que aquell arbre no fora una emboscada per robar la caravana. Per això uns quants de nosaltres ens vam endinsar dintre del bosc per reconèixer la zona. Els arbres eren molt alts i el sota bosc ens deixava passar bé entre ells. Uns van anar al altre banda del arbre per vigilar una mica més avall del camí i els altres ens vam quedar al bosc a l'espera de que acabessin la feina i poguéssim tornar a emprendre la marxa. Tot estava tranquil, no semblava que hagués sigut una emboscada. En Khasi em va dir que haurien de ser molts i ben armats si ens volien atacar, ja que la caravana anava ben defensada, però els bandolers de les muntanyes havien aconseguit alguna vegada el seu propòsit amb tretes i emboscades diverses.
Vam estar donant voltes pel bosc, amunt i avall unes dues hores, fins que vam sentir com el gran arbre lliscava muntanya avall queien al fons del barranc amb un gran terrabastall acompanayt amb els crits d'alegria de tots els de la caravana. Una vegada va passar això em va semblar que ja estava tot arreglat, però no va ser així, l'arbre s'havia emportat un tros de camí, i una hora desprès de treure terra i pedres d'un lloc i posar-los a un altre, va estar acabada la feina. Vaig tenir sort que a Lhasa m'havia fet un fart d'anar a d'alt d'animals de tota mena, que sinó les meves parts de darrera haurien patit molt, tot i així ja començaven a estar adolorides desprès de cinc hores.
Tres hores desprès de treure dos arbres més del camí, de arreglar un dels camions que se l'hi havia rebentat una roda, i alguna peripècia més, vam arribar a Balla, un poblet just al costat de la frontera amb la Índia. Els camions es van dirigir a una gran esplanada a un dels costats del poble, seguits dels marrecs ja ens estaven esperant i els de la caravana els tiraven uns quants caramels i regalèssia, mentre el "nanos" cantaven cançons. Llavors van posar els camions formant un cercle. En Khasi em va explicar que la part del camió que donava a dins el cercle l'obrien i allí la gent del poble compraven, canviaven i a vegades també venien productes del camp, que els de la caravana compraven si els interessava.
Els que anàvem a d'alt de cavall ens vam dirigir cap una gran quadra a on als nostres cavalls els esperava menjar i un sostre.
Una vegada vam treure les selles i vam raspallar als animals perquè poguessin menjar tranquils en Khulna i en Khasi em van dir que els del poble tenien preparada una gran festa, però que abans
l'escolta, o sigui nosaltres, ens havíem de jugar els torn de guàrdia, ja que sempre hi haurien cinc homes de vigilància. Com es de suposar la primera guàrdia era la més emprenyadora, ja que tots els altres se'n anirien a menjar i ells estarien sucant el pa amb l'olor, que per cert ja començava a fer-se sentir.
Els meus budells remugaven d'impaciència i sense saber com es faria el sorteig em vaig acostar a on estaven tots els homes fent una rotllana. El més veterà de tots tenia als seus peus un reguitzell de pedres de colors, pel que vaig comptar per sobre eren vint com nosaltres i també em vaig fixar que n'hi havia quatre grups de cinc pedres de diferents colors, en Tungi, que així es deia, en va posar una de cada color en una bossa de pell. En Khasi em va explicar ràpidament que la primera pedra que tragués un nen que escollirien entre els vint o trenta que estaven saltant i cridant perquè els elegissin, seria el color dels de la primera guàrdia, desprès en trauria un altre que seria la segona i així fins treure les quatre. Primera part del sorteig, doncs ja tindríem com anirien els torns, desprès posaria totes les pedres dins la bossa i cadascú de nosaltres aniria traient una pedra que ens col·locaria a un dels grups de cinc, així ja tindríem en quin torn aniríem i amb qui el faríem, prehistòric però eficient, vaig pensar.
Quan em va tocar a mi vaig treure la que em feia fer la guàrdia en el segon torn, quina sort! Vaig pensar, no sé si hauria aguantat dues hores més sense menjar-me un bon plat del que sigués.
Mentre el cap de la caravana distribuïa els guàrdies pels llocs a on ell creia que es tenia que vigilar, els demés ens vàrem encaminar cap un gran estable a on, segons els meus amics, ens donarien un bon menjar. Després vaig saber que també els havien portat una mica de menjar als guàrdies, perquè no defallissin.
Quan vaig entrar al estable vaig pogué veure dues taules molt llargues de fusta i per seure uns bancs de cap a cap, també de fusta. Sobre les taules hi havia de tot, els meus ulls vaig tenir la sensació que em sortien de les òrbites. Tothom es va quedar quiet, no sé que esperàvem, fins que per una porta a la banda contraria de on havíem entrat van aparèixer els que deurien ser els caps del poble i les seves dones, en total serien un quinze. Van saludar al cap de la caravana i els seus familiars, es veia que feia temps que es coneixien, desprès ens van saludar a nosaltres un a un i al final es van asseure. Al instant com boigs vam buscar un lloc si podia ser a prop de una bona plata de carn. Per beure hi havien unes grans gerres de té fresc. Crec que feia temps que no endrapava com aquell dia, no sabia el que menjava però tot ho trobava bo, si la meva mare m'hagués vist s'hauria fet un fart de riure, "Ets un tiquismiquis fill" em deia quan treia una mica de pebrot de l'arròs, i ara tan m'era verdura, com arròs, com carn o peix, tot estava bé. El meu pare sempre deia que "val més bona gana que bon menjar" i crec que l'havia endevinat de ple.
De mica en mica ens vam anar coneixent amb els demés "cavallers". Alguns venien de Dacca, altres de Chattagam, altres de pobles de la Índia, fins i tot n'hi havia un de Calcuta. Quan els vaig dir que jo venia de Catalunya, em van mirar sense saber a on era això, un em va dir, "que estava a prop de la frontera amb Bhután", llavors vaig pensar que potser coneixien més el nom d'Espanya, però el resultat va ser el mateix. Vaig intentar-ho amb Barcelona i dos d'ells van saber que hi havien hagut unes Olimpíades, i van dir als demés que aquell país estava a l'altre banda de món, cosa que els va deixar bocabadats. Molts d'ells no s'havien mogut mai d'aquelles terres i el que havia viatjat més havia anar a la Índia. Al saber d'on era va fer que volguessin parlar a mi i que els expliqués coses del meu viatge. Vam seure fent rotllana i els vaig començar a narrar els meus viatges fins que el cap de la caravana ens va cridar per fer la segona ronda de vigilància. Al marxar tots em miraven estranyats, fins i tot en Khulna i en Khasi em van donar uns copets a l'esquena tot somrient i movent el cap.
La guàrdia de dues hores va ser entretinguda, l'indret a on m'havia tocat donava a una gran vall per on hi lliscava tranquil un riu, uns dels afluents del Brahmaputra que desprès s'ajunta amb el Ganges, el Jamuna i d'altres més petits formant el delta del Ganges, que té una aparença molt semblant al delta del riu Nil.
Estava admirant tot aquella meravella, quan vaig sentir que em venien a rellevar de la guàrdia. Quan vaig tornar a on hi havien el camions de la caravana, ja vaig veure que la gent del poble estaven intentant mercadejar, hi havia gent de totes classes i de totes les edats, quan vaig estar dintre del cercle dels camions em va semblar com les imatges que havia vist alguna vegada de quan comencen les rebaixes al "Corte Ingles", tothom estava remenant, regatejant, comprant, venent, allò era de boixos, i amb el xivarri que hi havia no entenc com podien entendres. Com que mai m'agrada't la aglomeració de gent, vaig fer "mutis pel foro" i me'n vaig anar a veure com era el poble de Balla.
El poble no era petit, em va dir un dels meus companys que deuria tenir uns quatre mil habitants, les cases eren baixes, les de les famílies més importants, tenien un primer pis, que els aïllava de la humitat del terra. Les pluges eren nombroses durant tot l'any i ja no us dic res quan arribava el monsó. Vaig veure que perquè no tingués tanta repercussió aixecaven les cases sobre columnes de mig metre de alt i així l'aigua passava per sota sense produir tants danys, d'altres amb més medis feien unes canalitzacions al voltant de la casa perquè l'aigua passés per tot el voltant sense picar a les parets que eren de fusta o d'adob, per tenir una idea, feien servir el mateix sistema que quan plantes una tenda de campanya i fas a tot el voltant uns canals perquè si plou no se t'emporti la tenda i no t'entri l'aigua a dins.
Algunes cases tenien porxos de fusta alçats de terra a on estaven gran part del dia, però casi tots treballaven en el camp en plantacions de jute, que es un dels primers productes d'exportació del país.
La gent tenia la pell fosca però amb un to tirant a verd oliva, bé això es el meu parer, no es podia fer comparacions amb la foscor del nord d'Àfrica més morenos que negres, ni molt menys amb la foscor de pell dels països del Àfrica Central amb molt més tonalitats de negre. El que em tenia ja feia temps intrigat era la gran diferencia de pells de un Bhután, Nepal, sud de la Xina amb la gent de la Índia. Com més viatjo més em fascina la diversitat del ser humà en aquest planeta. Fins i tot m'he preguntat alguna vegada si realment som de la mateixa espècie tots.
Mentre anava pensant amb beneiteries com aquesta, un nen em va tibar de la màniga. Jo me'l vaig mirar i vaig veure que era un dels nens que estaven saltant i cantant quan vam arribar al poble. Em va dir que m'havia reconegut i que els de casa seva em volien invitar a un té, li vaig dir si a casa seva estava molt lluny i em va senyalar la casa del costat. Vaig pensar que per fer un té no passaria res, a demés en tenia ganes.
El vaig acompanyar cap a casa seva i al porxo van sortir a rebre'ns els seus pares, vam pujar per quatre esglaons de fusta i vaig saludar a la seva família, el nen els va explicar que era de la caravana, però a demés, cosa que em va estranyar que sabes, els va dir que era estranger d'un poble al altre banda de món que es deia Barcelona. Després vaig pensar que ens hauria sentit quan estava relatant les meves peripècies amb els demés companys. Em va presentar als seus pares i els em van pregar que m'assagés al porxo en unes banquetes de fusta bastant baixes, que estaven al voltant de una taula rodona també de fusta. Una vegada em vaig haver assegut ells també van seure i als pocs segons va sortir la seva filla amb una safata a on portava el té i els petits gots. Deuria quedar amb la boca mig oberta donat que la seva filla que es deia Chitra, que era una bellesa, al mirar-me va somriure, cosa que em va fer adonar que l'estava observant com un babau i em va fer tornar altre cop aquest món.
Mentre preníem el té i m'explicaven coses de Bangladesh, no feia altre cosa que mirar a aquella noia que tenia davant meu. Portava un sari de color blau amb uns acabats amb granate i or, el sari li tapava un tros del cap, però deixava veure el seu cabell negra com la nit, la seva pell era brillant i els seus ulls eren blaus com el cel, cosa que feia encara més contrast en el seu rostre. Les mans eren llargues com les d'una pianista i portava les ungles tallades a ran, ja que les feines del camp no deixaven que les noies no les poguessin dur gaire llargues. Portava dos o tres braçalets a cada avantbraç i a les orelles un parell d'arracades que li penjaven fins tocar-li el coll. No sé si sempre anava vestida així o al saber que venia s'havia posat alguna cosa especial, en fi, que sigui com sigui el conjunt era realment digne d'admirar.
Una vegada vam haver pres el té, tan uns com els altres van volgué saber coses de on era, el país, com vivíem, com era la gent i mil coses més, una vegada els vaig haver explicat moltes coses de mi i del meu país, el cap de la família va donar permís a la Chitra perquè m'ensenyés el poble. Els vaig donar les gràcies, els vaig dir que era un honor que m'ensenyés el poble i l'un al costat de l'altre vam passejar pel poble mentre m'explicava les coses més importants, els edificis com el temple, que segons la llegenda havia sigut construït per un Déu en una sola nit, cosa que em va fer recordar l'historia del Pont del Diable a Martorell i d'altres histories que explicaven la construcció en una sola nit d'algun monument.
Em va explicar que ells no eren d'aquell poble sinó que eren de Khowai , un poblet a uns cinc quilòmetres d'allí, però a l'altre banda de la frontera. Que van tenir que fugit donat que la seva casta va ser perseguida per la casta dominant al po
ble, i que ells van ser els únics que es van poder escapar, els demés van ser empresonats o assassinats. "Tot el que teníem va quedar enrera aquella nit i els meus pares creuen que mai més podrem tornar al nostre poble", em va dir amb cara de tristor.
Després li vaig demanar que m'expliqués coses d'ella. Em va dir que va anar tan sols cinc anys a la escola perquè era obligatori, després es va passar la seva vida, ara tan sols tenia divuit anys, en els camps de jute per aconseguir un miserable sou, ja que les dones els hi donaven la meitat de diners que els homes. Em va dir que el seu germà petit treballant la meitat d'hores que ella guanyava el mateix. Ella sabia que si se'n anava del poble i es prostituïa guanyaria cent vegades més que aquella misèria, però també sabia que després no podria tornar enrera. Li vaig dir que perquè no anava a la capital, allí hi havien més oportunitats. Però em va contestar que moltes ho havien intentat i havien acabat malament. També hi havia una altre solució, casar-se i tenir fills, cosa que ja feia temps el seu pare li estava exigint i que no tardaria gaire en aconseguir-ho sinó podia escapar. Ella sabia que sinó es naixia home en aquesta societat era com si haguessis nascut esclau.
El temps va passar ràpid al seu costat, com més me la mirava i més l'escoltava més m'agradava, em recordava a la Jalna, però encara era més dolça, era intel·ligent, tenia les idees clares, encara que es difícil tenir-les en uns països a on la dona tan sols serveix per treballar i tenir fills. També em recordava a l'Anna que va ser potser el meu primer veritable amor i que em va dir que m'esperaria sempre. Tan lluny de casa la Chitra en poca estona amb va fer experimentar amuntegats, molts sentiments que em recordaven a les dones de la meva vida.
Quan vam arribar al final del poble, vam pujar a un turó i des de d'alt vam poder veure d'on era ella, Khowai, al altre banda de la frontera. Vam estar en silenci uns minuts i desprès vam tornar al poble, jo sabia que l'endemà marxaríem i potser no la tornaria a veure mai més, al pensar-ho vaig sentir que la necessitava i al acomiadar-nos li vaig dir que no fes cap bestiesa, que abans de dos anys l'aniria a buscar i la trauria d'allí.
Durant les guàrdies i el sopar vaig estar com absent, m'hauria volgut emportar aquella dona, però hauria sigut massa perillós, tenia que fer moltes coses encara fins arribar a casa i no la podia arrossegar per mig món.
Els crits dels de la caravana em van fer aixecar de sobte del jaç, vam ensellar els cavalls i vam continuar la nostre peregrinació. Quan estàvem casi a les afores del poble vaig veure que la Chitra estava al costat d'un arbre mirant com marxàvem, jo la vaig saludar amb la mà i ella també o va fer. Com esperitat vaig sortir al galop cap a on ella era, mentre en Khasi em cridava a on anava. Quan vaig arribar al seu costat, vaig baixar i la vaig abraçar donant-li un petó, li vaig acaronar la cara i li vaig dir mentre tornava a pujar al cavall "Esperem tornaré".
La frontera estava a dos quilometres del poble, en Khulna em va dir que el pas fronterer era de tràmit, ja que tan sols hi havien dos guàrdies de cada país i normalment eren uns de Balla, els altres de Khowai i feia tant temps que la caravana passava per allí que no els havien parat casi mai.
L'indret per on havíem de passar hi havia una cabana de fusta en la que hi deurien cabre uns deu soldats com a màxim, es podia veure el fum com sortia de la xemeneia i envoltava la bandera que tenia els colors ven confosos. Al costat de la cabana hi havia com una barrera de fusta i arç de tanques que barrava el pas. Un reixat de filferro d'uns dos metres d'alçada marcava durant un quilòmetre a cada costat la línia que seguia la frontera, i després desapareixia ja que el país no podia fer front a col·locar un reixat de filferro de cents i cents de quilometres que delimitaven la frontera amb l'Índia. Al altre cantó a uns deu metres una cabana de l'altre hi havia el mateix.
A mida que ens anàvem acostant vam veure que hi havia un moviment estrany, en Khasi em va dir en veu baixa que en la part de la frontera de Bangladesh li semblava que hi havia massa gent, doncs podíem comptar sis homes i els que hi deurien haver en la cabana de fusta.
Nosaltres tres ens vam quedar a la part de darrera per veure que passava. Al arribar el cap de la caravana va parlar amb el que manava escamot, i pel que vam veure no li va fer gaire gràcia el que li va dir, doncs amb els gests que feia es veia bastant contrariat. En Khasi em va dir que no ens havíem de posar nerviosos, que alguna vegada, encara que poques, venia algun peix gros que els fumia una bona allisada i desprès feien "passar pel aro" a tothom uns quants dies.
A mida que ens anàvem acostant veiem que ho escorcollaven tot i que hi havien masses soldats, ja n'havia comptat vint, i això no em feia gens de gràcia. Vaig mirar al Khulna i al Khasi, les seves cares també expressaven la seva preocupació. Quant faltaven tan sols cent metres, vam sentir que venia un genet al galop. Al arribar a prop nostre en Khulna ens va dir que era en Raypur un altre dels homes d'en Jowai. Es va acostar a nosaltres i ens va dir tot suat i amb signes d'haver cavalcat moltes hores, que l'enviava en Jowai perquè un dels seus companys l'havien fet presoner i havia explicat desprès de haver-lo torturat, que ens disposàvem a enviar els escrits d'en Otto i que segurament travessaríem la frontera, la sort era que ell no sabia per on la travessaríem, ni que anàvem en una caravana.
No vam esperar gaire, ja que en Khasi ens va dir que fugíssim d'allí abans que ens rodegessin. Tots a una vam foragitar els nostres cavalls i vam sortir esperitats de la caravana. Al veure això vam sentir que els soldats ens cridaven l'alto i poc desprès vam escoltar els primers trets.
Al voltant de la frontera tot era pla, i tan sols a uns dos-cents metres hi havia un turó que ens pogués donar una mica de resguard. En Khulna i en Khasi anaven davant i tan sols en Raypur anava al meu darrera. Vaig mirar enrera i vaig veure que un parell de camions lleugers del exercit s'havien posat en marxa i ens estaven perseguint. Les bales xiulaven molt a prop i ja ens faltava poc per arribar al turó quan vaig veure que ferien en Khulna en el braç. Als pocs moments estaven descavalcant al costat del turó a on hi havien uns quants arbres. Els camions venien de presa, nosaltres vam lligar els cavalls a on no els poguessin tocar, i ens vam estirar al terra tot disparant els fusells. En Raypur va treure de les alforges un "llança - granades " es va posar al nostre costat, va apuntar al camió que portava una metralleta i va disparar tocant-lo en el costat, cosa que va fer que es tombés llançant per terra tots els soldats que portava. L'altre al veure això es va aturar i el que manava va fer que els soldats saltessin i es dispersessin. Desprès en Khasi li va demanar al Raypur si havia portat alguna cosa més en les seves alforges i li va contestar que tan sols unes quantes granades i una metralladora. Khasi li va dir que l'hi portés i arrossegant-se en Raypur va anar fins el cavall i ho va portar. Els soldats seguien disparant i no podíem treure gaire el cap, la situació no era molt favorable ja que segurament haurien trucat al quarter general i no tardarien en envia‘ls-hi reforços si teníem sort, però si enviaven ajut aeri seria la nostre fi. Preocupats ens miràvem els uns al altres mentre anàvem disparant perquè no s'acostessin. Llavors va parlar en Raypur, "En Jowai li vam jurar que et defensaríem a tu i als escrits amb les nostres vides i em va triar a mi perquè us anés a trobar ja que conec tota la part de la frontera com si sigues a casa meva, en Khulna i en Khasi ens donaran el temps suficient perquè puguem escapar i amagar-nos" Jo li vaig contestar que passaria amb ells, si els agafaven vius els torturarien i sinó haurien perdut les seves vides. En Khulna em va dir mentre disparava que quan va acceptar la missió estava ja disposat a donar la seva vida i que creia que parlava també pel Khasi, que mirant-nos feia que si amb el cap, "no tardeu més, marxeu, no sé quan els podrem aguantar. Joan agafa els diners que en Jowai ens va donar per poder enviar els escrits i altres despeses, té també una carta per un amic de Chattagam perquè et pugi embarcar en algun vaixell, ara deixeu-nos les granades i una part de la vostra munició i que els deus us acompanyin, no tardeu més, aneu-se'n". En Raypur i jo vam fer el que havia dit, i al marxar els vaig mirar tan sols un moment i amb un moviment del cap i amb un somriure ens van acomiadar.
Vam agafar els cavalls i vam sortir al galop mentre sentíem les bales que xiulaven sobre els nostres caps. Vam estar cavalcant uns vint minuts sense parar, mentre anàvem sentint cada cop més lluny els soroll dels trets que ressonaven per tota la vall. Poc desprès vam sentir el soroll de les granades al explotar, això volia dir que els tenien molt a prop, en Raypur em va portar cap el bosc i no vam tardar gaire en travessar la frontera. Uns minuts més tard vam deixar de sentir el soroll dels trets, tot s'havia acabat. Vaig sentir ràbia per les vides perdudes d'en Khulna i en Khasi, "qui deuria inventar aquesta merda de món" vaig dir en veu alta i en català, en Raypur sorprès em va mirar sense dir res.

(Continuarà)






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370465 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!