Un nou món per Aina (capitol 1, I part)

CAPÍTOL 1

A l'estiu, Barcelona es vesteix de groc i la ciutat s'adorm mentre els turistes hi arriben amb els seus cotxes de matrícula estrangera i els ciutadans fugen esperitats cap a mar o muntanya. Però al setembre, tothom torna i tot i que els estrangers encara no se n'han anat la ciutat s'estressa tota sola i els barris que abans eren tranquils bullen de gent que es mou carrers amunt i carrers avall. El setembre es convertia en un infern, pensà Aina. La calor encara s'apoderava dels cossos descoberts per la roba de teles primes i esquifides i els seus cabells, vermells, bullien sota el sol. Els ulls verds de la noia miraren, un cop més, al camp. Els braços encreuats sobre els genolls, la barbeta repenjada. Estava avorrida i enrabiada. El pitjor que pot fer-li un noi a la seva xicota és dur-la a les grades d'un camp de bàsquet i fer-li suportar els seus entrenaments tres cops per setmana. Des de que l'havien agafat pel regional que estava així, sempre jugant, competint. I l'Aleix, amb ell, per tal d'animar la festa. Ja no era com a l'estiu, ja no. Mai més seria així. L'àrbitre va fer anar el xiulet: fi del partit. Els jugadors es van donar la mà i van dirigir-se cap a l'edifici on es trobaven les dutxes. Un cop més, havia guanyat l'equip d'en Pere i l'Aleix, poques vegades perdien. I això era potser el que més la fastiguejava. Les altres noies que de vegades venien a veure els seus xicots sempre somreien i cridaven el nom del seu equip animant-los amb els braços i les mans i fins i tot algun cop amb alguna coreografia, semblaven alegrar-se si l'equip al que havien animat guanyava. Mai s'havia fet amb elles, el perquè, no el sabia. No era una persona a la que li costés gaire fer-se amb la gent, al contrari deien que era molt oberta, potser fins i tot massa. Però ella no se n'alegrava pas. No, no podia, era incapaç. De vegades es considerava egoista per pensar aquelles coses però, es deia, si en Pere guanyava significava que jugarien una altra vegada, i una altra i així fins que s'acabés la temporada. I després més entrenaments per a la pròxima. Era un cercle viciós del que ni ella en sabia sortir i això que ni tan sols havia començat. Ho havia decidit, en Pere li havia demanat que el vingués a veure però ella ja ho havia decidit. En Pere se li acostà, s'havia canviat de roba, sabia del cert que a l'Aina li feia fàstic la suor, fos de qui fos, tant li era si era seva o del veí del cinquè. Va acostar-se-li per fer-li un petó però el que s'havia de convertir en un bes de pel·lícula va acabar sent un petó d'aquells freds, curts, que no diuen res i que es fan enganxosos als llavis.
-Hem de parlar -li va dir ella
-És clar, quan tu vulguis, però abans deixa'm anar a fer una cocacola amb els de l'equip. Vine tu, si vols.
-Només serà un moment, no trigaré, després podràs anar-te'n a fer una cocacola o un whisky, si et dóna la gana. És només una pregunta.
-Molt bé, digues. -en Pere estava picat per l'esquerp petó amb el que l'havia rebut la seva noia.
-Tu...
-Si?
-Si et donés a escollir entre el bàsquet o jo, què diries? -Aina estava espantada, temia la reacció d'en Pere.
-Dona... no ho sé. Ara, així...
-Què?
-Així...
-Així, si, així t'ho pregunto. El bàsquet o jo, Pere, què és més important?
Hi ha moments en la vida en els que, per collons, estries malament i aquest n'era un. En Pere se'n va adonar just després, quan l'Aina ja es fonia en la distància, lenta, passiva. L'havia perduda. Reia, però l'havia perduda. En Miquel reia sense parar i tenia un riure dels que s'encomanaven. Tothom reia, i ell també. L'Aleix el mirava desconcertat. Les llàgrimes d'Aina no eren falses, aquell cop no, i l'Al ho sabia. També sabia que Aina havia deixat un paper en una pel·lícula espanyola que l'hagués obligada a passar-se l'estiu a Astúries. Era un paper secundari però no curt i l'hagués ajudada a obrir-se camí en el món del cinema. L'Aina volia això i no pas una altra cosa, però hi havia renunciat, per ell, i l'Aleix ho sabia i no entenia res. Podia imaginar-s'ho, no ho havia sentit, però podia imaginar-s'ho. De segur que se n'havia adonat i després li fumaria les quaranta amb l'excusa de que per això servien els amics. Els amics no servien per fotre't la canya, els amics servien per...
-Ei, tio! -el va cridar en David
-Ah, què? -va preguntar en Pere despistat
Se sentia idiota enmig de tantes rialles i felicitat estúpida.
-Fem unes virres?
Alcohol... whisky... per què tot li recordava a ella?
-No, en Pere no pot beure, diguéssim que ja va prou begut... - l'Aleix el mirava, enfurit. Prop d'ell, li va xiuxiuejar- d'enteniment!
-Al, escolta no és a tu a qui...
-Ei, maricons! Veniu o què? -el Nacho els cridava.
-L'odio... et juro que un dia... -digué en Pere d'entre-dents
-Aquesta no és la qüestió si no una altra, una que comença per la lletra A, d'Àrbitre, Anunci, Astúries, Ai...
-Em sé l'abecedari, Aleix!
-No et sulfuris, només anava a dir el nom de ma mare, Aïda, en què pensaves tu?
-Ets un cabró, no t'ho han dit mai?
-Tu, quan saps que tinc la raó i que l'has ca-ga-da!
-Al, deixa el tema...
-Però, què t'has tornat boig? O sigui has deixat la Nuchi per...
-Vols callar d'una puta vegada?
I aquell cop si, aquell cop l'Aleix va callar.