Un Nadal sense tu

Com podia imaginar-me que tot allò acabaria d'aquella manera? Però si jo... Què havia passat? Em sentia culpable... i tothom em deia que no tenia la culpa de res. Bé, no ho sé...
Els meus pares es van separar fa poc, i ara, havia de suportar tot el show sobre amb qui em tocava i amb qui no. Es veu que als papers de la separació ho posava ben clar, no? Doncs perquè havíem de discutir tant? Sempre, sempre que estava amb algun dels dos, pam! Ja la teníem liada. I lo més bo de tot plegat (per ells, és clar, per mi de bo no tenia res de res) és que ells no es dirigien la paraula. Jo, una noia de 14 anys, feia d'intermediària. Molt lògic no és, però... per una banda hi havia ma mare i me àvia. Ma mare mai parlava malament d'ell, senzillament es dedicava a recordar-me tot el mal que li havia i tot el mal que em feia a mi. En canvi me àvia... quin mal de cap agafava quan parlava amb ella! Tot eren crítiques! I n'estava ben farta, però havia de callar, ja se sap, a la gent gran se la de respectar...
El meu pare fent de víctima, el que em faltava... criticant, també, però no gaire. Ell es dedicava a fer el paperet davant de la gent. A acompanyar-me als llocs, a fer veure que es preocupava per mi, a dir mentides sobre el que deia ma mare i jo li havia explicat... lo típic, no? I jo allà al mig, sense poder fer res, callant i aguantant, sense discutir. Fins que clar, un dia explotes. I què has de fer sinó? Està sempre callada? Passo... doncs el meu pare va dir que havien canviat plans per aquestes festes de Nadal i que si volia veure el dia de Nadal tota la família (per part seva) doncs havia de anar a dinar, cosa que mai s'havia fet ja que sempre anàvem a sopar... si no anava a dinar, a sopar estaria sola. Doncs vaig decidir que res, que si no anava amb tota la família que res, que semblava un moble de fusta, sempre aguantant, que no diu res i que el pots moure i treure quan vulguis. Que sóc persona, jo!
Doncs així he acabat. Sense veure a la meva família des de el dia del meu aniversari, des del setembre. Durant aquest temps he anat a França i he tingut un altre cosí, que per cert encara no l'he vist, ni amb foto. Em sento molt malament, però clar, es veu que aquí ningú té la culpa de res i tothom de tot... Què i farem, per Cap d'Any aniré a veure mon cosí, encara que hagi d'anar amb bicicleta. Ell sí que no té la culpa de res. Un Nadal sense el meu cosí Biel, el seu primer Nadal...