Massa jove per ser gran (I)

Mentre escric això ploro. Ploro de ràbia, desesperació, impotència... en els últims mesos són alguns dels sentiments que més he notat. Sé que no puc fer res per tornar enrera i canviar-ho tot, encara que també sé que encara que ho intentés no serviria de res.
Em sento tan inútil... tractant d'arreglar-ho tot, mostrant la meva cara forta i despreocupada davant la gent, intentant fer veure que sóc d'aquelles persones que encara que els caigui un pes de dues mil tones a sobre es tornaran a aixecar sense dificultats, tan tranquil·les. Però en canvi, quan arribo a casa... tot se'm cau al damunt només posar-hi un peu, se m'oprimeix el pit, pujo a dalt, a la meva habitació, i em tanco allà plorant desconsoladament. En aquells moments es quan em sento sola, sola en un món gran... i tot això per què? A vegades perquè recordo temps anteriors, quan era petita, d'altres, no en treia cap motiu en concret. Això abans. Ara? Què faig ara? El mateix. O pitjor. Perquè ara ja està tot fet. Suposo...
Bé crec que m'hauria de presentar, o com a mínim, ja que us explico tot això, explicar-vos perquè escric així (o només intentar-ho, perquè sé que no podré). Doncs sí, com heu pogut comprovar sóc un pèl negativa, bastant negativa, molt negativa... i ja us dic ara que això ja em ve de lluny, perquè de pessimista ho he estat sempre.
Em dic Laia i sóc d'aquelles persones que s'ho callen tot, potser massa, i que després tot això els va coent per dins, se'ls hi fa un nus a la gola que va pujant i baixant, pujant i baixant... fins que arriba en algun lloc solitari (en el meu cas la meva habitació) i ho treu tot de cop. En canvi hi ha persones que si pateixen no els importa el lloc, ni el moment, ni l'hora, ni la gent que hi ha al seu voltant...i ho treuen tot allà al mig, fent que tothom es preocupi per elles. Jo, en canvi, callo perquè no m'agrada que la gent em vagi al darrera preguntant coses que potser tampoc els interessen massa, però que pregunten pel simple fet de voler quedar bé.
Normalment intento animar a aquestes persones que es mostren així, tan naturals al públic, perquè sé que en el meu cas potser a vegades també m'agradaria que algú es preocupés una mica per mi... tot i que els amics ja si preocupen, però sense poder-hi fer res. Ells m'ajuden en el que poden...
Bé, us explicaré tot el que va passar, des del principi dels temps.
Deu fer dos anys o així, vaig començar a veure que la relació entre els meus pares no anava per bon camí. I no sé perquè em sentia culpable, suposo que era perquè cada cop ho estàvem passant tots cada cop pitjor...i ells devien tenir com una mica de por per dir-me el que passava... però això no va ser tot.