Un més

Bussejant en un riu d'asfalt, l'autobús de la línia 33 segueix la seva ruta, impacient, deixant a cantons nits i dies, edificis enormes que l'assetgen amb la mirada, deixant, de nit, bocins de llum d'oficines encara treballadores, de faroles inquietes. Mostrant als seus vidres, una imatge translúcida i totalment sincera de les mirades dels seus usuaris, que poden escollir, entre observar el seu rostre o el somriure dels vianants.

No té cap objectiu, cap lloc d'arribada. El trajecte s'acaba a les 8 del matí, quan el conductor acaba el seu torn i el cedeix, com si d'un llapis es tractés, a un altre conductor, per recomençar el trajecte.

El conductor, conversa de manera ingènua i escueta, amb l'avi de darrera.

L'avi, dormidament jubilat, retorna del seu hort. I el seu únic desig en la seua vida és agafar un tros de lluna, per poder dormir i somiar en el passat, per aixecar-se en un somriure feliç: disposat a viure una altre monòton dia, infeliç. El mateix avi mira sense cap por, l'adolescent del cantó: actuant d'innocència, però de total desig.

L'adolescent, mira el vidre fixant-se en cada detall de la roba que porta la gent, com entretenint-se i alhora somrient. Somriure que resulta que avui, per fi, ha pogut fer el seu primer petó. Somriure que s'esborrarà al cap de dos dies, al veure de primera mà, com el seu noi, petoneja i torna a petonejar, amb ànsia, a una amiga seva.

Darrera d'ella, un gairebé-home de 21 anys, torna d'un musical ple de noies vestides de manera provocativa, i de nois desitjant-ho tot. Mig marejat per l'alcohol, mira de reüll la noia del cantó, semivestida amb una faldilla curta que ensenya les seves cuixes, com pomes. El noi torna a mirar.

La noia, molesta, es sent observada, i en un intent d'autopujar-se l'estima es retrau a si mateixa que en aquest món hi ha masses cremats, depravats, miradors… desitjaria que tots aquests nois no existissin. El noi, simplement, es pregunta perquè no pot ésser estimat per una noia així. Un: un llac de confusió. L'altra: un mar de insolència.

Darrera d'ells, una parella de bolivians: s'estimen amb la mirada, qualsevol detall, qualsevol moment és una competició de pujar l'ego del altre, com un globus: bufant-hi petons, paraules d'amor i pocs retrets. L'únic moment del dia que es poden veure. Amb dos fills i un acostant-se a poc a poc: la dóna treballa de nits a una empresa sense nom i importància, l'home treballa de absolutament res, cerca i cerca, papers i feina en un camp de rebuig, intenta seguir endavant amb l'ànim pansit, i tocat.

L'autobús 33 no té res d'especial, ni un gram de peculiaritat, simplement un reflex de com és la vida en realitat: dura i difícil.

Però en tot moment, cada participant pot observar al seu trajecte, una persona rient al carrer, i la força d'aquesta petita rialla, desconeguda i enamoradissa ha d'ésser el motor de la vida per tirar endavant. Endavant. Per aconseguir els nostres propis moments de somriures i poder dir que aquest bus 33:

És un bus més.
Un més, sempre somrient.