Els xiprers i el coixí

En un lloc envoltat per la llarga i alta ombra dels xiprers,

Estimada neta,

El coixí no deixa dormir.

Sentint el plor lent del cor de la teua mare, difunta fa 2 setmanes, t'escric aquesta carta amb una fe cega, esperant que valoris el perquè de la veritat. Entendràs perquè t'hem estimat més que ningú, cuidant cadascun dels detalls de la teva vida perquè no deixis de dibuixar un somriure en tot moment.

El pas del temps, en tu, s'ha aguantat i s'ha fermat en un únic pilar: la teva mare. El teu pare: un desconegut, o un conegut que mai n'has tingut cap coneixença. Et sorprendrà que jo, el teu avi, et parli d'aquest tema: però hi tinc molt a veure. Des de que tens ús de raó has demanat, pregat, lloat una resposta clara i concisa sobre el teu dubte patriarcal. La teva mare, sempre t'has respòs que ella, i únicament ella era el teu pare, i mare alhora. Fins i tot, amb l'arribada de la majoria d'edat. I amb el teu cor bategant amb més força que mai. Has preguntat insistentment qui és? D'on vens? i en el fons, qui ets. Hem denegat la resposta. En plural.

Aquestes paraules et sorprendran, però ara que la teva mare és difunta, hauries de saber la veritat, tota la veritat.

Ens varem prometre amb la teva estimadíssima mare, que no t'ho faríem saber mai. No volíem que el passat, com si d'un corb rodejant-te, et corqués el teu cor ple de vida: El teu pare és mort, va morir fa temps. Es deia Jordi Serra, segur que molts cops n'has sentit a parlar per tiets o la teva àvia. Els Serra eren els nobles del poble, amb masovers i la casa més gran, sempre s'avenien i intentaven no fer ostentació del seu poder, en la mesura del possible. La teva mare, filla única, va entrar en l'adolescència com una flor, la més bónica i delicada de totes, i no són paraules d'avi, eren paraules en boca de tothom: que els era difícil no girar-se per contemplar el seu somriure.

El mitjà dels Serra, casat amb dos filles, des de el primer dia que la va veure, va fixar-se l'objectiu que no seria una simple visió hel·lenística. Com si d'un capritx es tractés, i amb un innombrable conjunt d'excuses, s'acostava a ella. Amb les mil i un promeses de deixar la dona, d'anar a viure junts, de tindre una vida perfecte la teva mare es va enamorar perdudament. Al cap de dos mesos ja estava en cinta.

Vaig anar a trobar en Jordi. El vaig veure arreglant l'auto al jardí. Començant un intercanvi de paraules banals, vaig preguntar si ell era el pare de la criatura, em va respondre que si però que no se'n pensava fer càrrec, que l'havia d'entendre: que tenia la vida arreglada amb la seva gran casa, dona, i filles. Que la culpa era de la meva filla, per la seva insistència.

Mort, d'un tret: jo, el teu avi, vaig matar el teu pare. La família és el primer que és te que cuidar.

Des d'aquell dia, la meva consciència sobrevola cada nit, cada nit el coixí em recorda que vaig eliminar la vida d'una persona, i no puc, de cap manera descansar. Ara que el passat és el passat, t'explico la veritat. Espero que no m'ho tinguis en compte i si m'ho tens, m'entenguis.

En aquests moments estic de camí la comissaria, amb el revòlver que vaig utilitzar fa 22 anys per cometre el crim, i un dubte ronda el meu cap. Si morir en aquest mateix moment, o morir en una presó els següents 20 anys.

Una abraçada, amb amor:
El teu avi

Aquesta carta va caure, enllagrimada, sobre la tomba d'en Jordi Serra, i a pocs metres, jeia ja enterrat l'avi.