Un llimac a les bledes

Un rucrucruc prové de les bledes acabades de collir. La ment s’enfila amb pensades que mosseguen les bones idees. S’ha passat el vespre donant voltes sobre el mateix. Que si no li fa cas, que si se sent enganyada, que n’està farta i el vol engegar a passeig. Ara tanca fort els ulls per no plorar, ara deixa caure les cames del sofà i ofega uns sanglots. Després es lamenta que la joventut li passa entre misèries. Com si a la vida ningú més hagués de passar proves, com si ningú més hagués de fer l’esforç de treure fins al darrer alè per agafar-se bé el que es presenta en el dia a dia.
Quan renta les fulles veu un llimac petit que n’ha foradat un parell. Obre més l’aixeta i el posa sota el raig. Veu com l’animal cau a la pica i la força de l’aigua el fa desaparèixer. Potser no és ell. Potser no és el món. Potser només són els pensaments que li neguitegen la verdor de viure serenament. I què, si no li fa cas? I si no és el que ella ha cavil·lat? Què té? Què li pertoca viure? Això. El llimac que s’escorre per l’aigüera, les bledes humides a les seves mans, l’aigua al foc i la quietud de la cuina nocturna. La prudència de rentar les verdures ajuda a esbandir-ne el que les malmet i ens pot fer mal. I llavors es diu —com una puntada que trava dues circumstàncies— que també hem d’esbandir la ment dels seus rosegadors.