Raigs de llum

La llavor del dia estira els raigs de llum a la tarda quan l’escalfor minva i la seva força es recull en un moviment més lent per sobreviure la nit. Com un adult que es reconeix —milers de llunes després i amb una innocència oblidada— en la mirada curiosa i serena d’un infant. En aquest retrobament amb l’ahir projectat a un altre hi ha comprensió i pau. Els núvols rojos naveguen distants, a vegades cobreixen el cel de gris enllaunat, però no acaben de colgar mai el món ni de privar-lo de llum. Així, en un anar fent invisible, les plantes creixen. I també creixem nosaltres —encara que constantment ens girem per veure el llast que hem deixat: no és el rastre, sinó les passes de l’ara el que ens hauria d’ocupar. Però de ben segur que encara necessitem anys i anys per adonar-nos-en. Com les llàgrimes que sovint ens ofeguen els ulls, malgrat la llum que brolla arreu per saciar-nos del dolor innecessari per seguir amb la vida i viure més i més, aquí i allà.