Un, dos... encara no

D'antuvi, perdona'm per no posar remitent al sobre, volia assegurar-me que l'obriries. Tal vegada, quan te n'adones de qui sóc, no seguiràs llegint... o potser sí. Confiant que no m'abandones a la primera línia et felicitaré pel teu aniversari: moltes felicitats en els teus setanta anys! Com veus encara no m'he descomptat.

Mai m'he oblidat del teu aniversari, però aquesta sols és la tercera vegada que et felicite en persona, millor dit, en carta. Sabem que estem un poc antiquats perquè avui en dia ja queden pocs bolígrafs i fulls a les llars. Tot ha canviat molt ràpid. Les cartes han passat a la història, a l'igual que farem nosaltres d'ací poc temps. No és per desanimar-te, però a la nostra edat un ja es fa la idea que el dia final no tardarà. Nosaltres també passarem a la història com les cartes. Malgrat aquesta cursa de la nova tecnologia, he aconseguit aquests fulls que guardava en un calaix de la meua cambra, on estaven les teues cartes.

Quan tu i jo ens vam conèixer, d'això ja fa quasi mig segle, utilitzàvem els mòbils (altres que també s'han anat amb el temps!) Eren grossos i si te'ls posaves a la butxaca pareixies un pistoler de l'oest. Els nostres eren el mateix model. Era el que menys funcions tenia i el més econòmic també. Recorde el que vaig patir quan els meus pares em van dir que no tindria mòbil. Totes les meues amigues en tenien i jo em sentia exclosa del seu grup. Al final vaig aconseguir el meu propòsit, clar, després d'estar donant la vara un llarg temps. Aquest aparellet va servir de nexe en la nostra relació. Des del primer dia va estar present.

El record d'aquell matí no l'he oblidat mai. Va ser a l'avinguda Jaume I . Aleshores encara no era peatonal i hi havia una vorera estreta. Jo restava el més a prop que podia de la paret a que vinguera ma mare amb el cotxe. Plovia tant que fins i tot no es veia la façana dels edificis a l'altra banda de carrer. Olorava a asfalt xop, que em recordava a la terra mullada. El baix dels pantalons van enfosquir perquè cada cop que passava un cotxe m'esquitxava. Tu estaves a la vora de la figura del rei, amb un paraigua negre. Vas esperar a que acabara de parlar pel mòbil per acostar-te'n. Espontàniament em vas dir el teu nom. Jo em vaig quedar bocabadada, sense dir paraula. Un "quin és el teu nom?" va fer que reaccionara. Tu continuares parlant com si ens coneguérem de tota la vida. Li ho feies a totes les dones i joves que et trobaves? No sabia com reaccionar. Volia dir-te que em deixares en pau, però tampoc estaves fent res que m'estorvés. Em digueres que estaves passant un temps a casa d'un oncle per passar les vacances. També, que t'agradava molt "el mar". Aleshores va ser quan vaig saber que eres d'algun poble interior, perquè nosaltres ací, els que vivim a prop de la costa, diem "la mar".
Sols t'endinsaves fins on tocaves d'en peus, no sabies nedar, m'explicares i em vas fer riure. Ja, amb cara de satisfacció pel que havies aconseguit de mi -una rialla d'adolescent-, vas marxar tu i el teu paraigua negre.

Tots els dimarts i dijous eixia de l'acadèmia d'anglès, esperava junt al rei que ma mare vingués amb el cotxe i em portara de Castelló al meu poble. Però a partir d'aquell dia tu em vas fer més curta l'espera. Des que eixia fins que venien a arreplegar-me normalment passaven uns deu o quinze minuts, segons el trànsit. Jo vaig fer que aquest temps augmentara degut a què li deia al professor que havia d'eixir abans perquè havia d'agafar l'autobús. Cinc minuts més per estar junts, tu, jo i el rei. Jo crec que ens escoltava la conversa. Era una conversa plena de preguntes per la teua part, jo sols em limitava a respondre les teues curiositats, les teues inquietuds cap a mi. Ara, quan ho recorde, pense que vaig ser una poca-solta, una adolescent encara "nena" que no sabia dir ni un mot quan estaves davant meu. En canvi tu, amb una personalitat ja definida, parlaves amb seguretat, sabies el moment perfecte en el que havies de fer-me riure, fins i tot sabies el segon exacte en el que havies de marxar perquè no ens veiés ma mare.
Érem tan diferents! Jo era de pell bruna, amb els cabells llargs i arrissats i tu de pell clara, amb pigues que adornaven el teu nas i en caminet baixaven fins a les galtes. De cabells fins i ordenats, que per molt que bufara el vent ells sols tornaven a col·locar-se. I els teus ulls de mar s'enfonsaren dins la meua ànima, i encara els tinc dins. Per a mi eren els ulls més bonics que mai havia vist, amb una brillantor especial. Un dia em digueres que aquesta brillantor sols la tenies quan me miraves.

Cada cop necessitava més estar amb tu. Tant valia que parlares tu o jo, el que volia era sentir-te a prop, olorar la teua flaire dolça i no oblidar-me d'ella el que restava de dia. Senties tu el mateix? Potser jo adornava massa la nostra relació amb tant de romanticisme. A la teua edat resultaria un poc embafador, però a la meua, amb cinc anys menys, era la il·lusió del primer amor.

No van ser molts dies, no sé si arribaren a sis o set, i tu em vas dir que te'n tornaves al teu poble. Sabia que aquest dia arribaria, però va arribar massa prompte. No volia despertar del meu somni. Tot acabaria...

Un, dos...

L'acomiadament va ser molt senzill. Va ser l'estona més silenciosa, i a la vegada incòmoda, que vam passar. Ens vam donar els números de mòbil, tu me'l demanares primer. Per tranquil·litzar-me em digueres que aquella mateixa nit em cridaries i que aviat ens tornaríem a veure. Però les teues paraules no em van fer efecte, el neguit s'apoderava del meu cos i em produïa ganes de plorar, de plorar com una nena, al cap i a la fi això és el que era.
Em cridaries per la nit. A les set i mitja ja sentia pujar els nervis. Les vuit, vuit i vint, i vint-i-un, vint-i-dos... A quina hora començava la teua nit? Quan es feia fosc? Després de sopar? Quant havia d'esperar? Potser no trobaves el moment adequat. Si t'hagueres oblidat, no t'hauria perdonat. Per fi va sonar una musiqueta a les deu en punt. Va sonar un timbre breu, això volia dir que era un missatge. Vaig mirar la pantalla de mòbil: "1 mensaje nuevo recibido" (el meu mòbil no tenia l'opció del català, hi havia d'altres que sí que incloïen aquesta opció). Sols tenia cinc paraules, però tan ben triades que no em calia res més: "et trobe a faltar molt".

Cada nit, no ens oblidarem cap, ens escrivíem missatges. Sempre eren més d'un i de dos, de tres i de quatre. Els meus pares no s'explicaven com em gastava tants diners amb el mòbil. I és que en un missatge sols entraven unes cent seixanta lletres, molt poques per a tot el que havíem de dir-nos. Per això, de vegades no deixàvem espais entre paraula i paraula, així podíem escriure'n més. Els diners al mòbil em duraven una setmana, a la pròxima havia de recarregar la targeta. M'havia d'inventar falsos aniversaris d'amigues, material per les classes de l'institut... tot perquè els meus pares em donaren diners. Mai em van descobrir, i si ho feren, no em van dir res. Pensarien que sols era la moda i que tot passaria, m'encabotaria per una altra cosa i ho deixaria estar. Eren coses de la gent jove que s'acaben quan assentem el cap.

Un, dos... encara no.

Un dia com avui, llavors complies vint-i-dos anys, vas rebre una felicitació meua, de les que quan les obris fan musiqueta. Et va agradar tant que va ser el primer dia que em digueres que m'estimaves, el meu primer "t'estime". Els ulls se'm van aigualir i un somriure dolç va dibuixar-se a la meua cara. Al matí següent encara em durava, era un estat molt plàcid, ple de satisfacció. És, com diu la gent, com estar flotant.

Passàrem setembre a distància i en festes d'octubre et vaig demanar que vingueres, millor dit, t'ho vaig pregar. Quasi tres-cents quilòmetres, tal volta més, havies de fer per vindre. A més, el mateix dia hauries de tornar al teu poble, era impensable que et quedares a ma casa a dormir! Malgrat tantes dificultats, quan ja pensava que no vindries, va sonar el mòbil i em digueres que ja estaves a Castelló i que no sabies arribar al poble. Més o menys t'ho vaig explicar, però segur que arribares per la teua orientació més que per les meues indicacions. La segona trucada va ser per saber on quedàvem. Et vaig dir al costat del furgó de la banda de música. No ens trobàvem. Hi havia molta gent, sobretot aquell dia, perquè era dissabte. El mòbil va sonar una altra vegada: "On t'has ficat? Estic al costat de la furg... No et mogues! Ja et veig, ja et veig!!" Ja em veies i jo a tu no! Aleshores em vaig girar i vaig veure com venies cap a mi. Tant de temps esperant i venies a pas tranquil, sense córrer! Em vas besar les galtes i tot seguit et vaig presentar les meues amigues que havien vist tota l'escena des d'un racó.
Anàvem en colla. No sé si anar amb totes les meues amigues et feia sentir incomoditat, però jo encara no volia estar a soles amb tu, no encara. Potser pensaves que jo al teu costat pareixia una xiqueta i no una dona. En el seu temps no em vaig adonar, però ara crec que es notava molt la diferència d'edat, malgrat no ser exagerada.
Dels bous de carrer, al concert. La veritat és que no coneixíem al grup musical que tocava, però a nosaltres, tant ens valia. El que volíem era romandre a prop, que els nostres cossos estigueren a poca distància. A causa de l'elevat volum que feien cridar els altaveus vam haver d'acostar-nos per parlar. Gràcies a aquesta sordesa tu baixares el cap perquè jo et parlara a cau d'orella. Ens fèiem preguntes obligades com per exemple: Com ha anat el viatge? Cap problema per la carretera? T'agrada aquest grup? Els coneixies? Preguntes sense molt de sentit sols per omplir el temps, i tot perquè no ens decidíem a dir-nos que desitjàvem estar a soles, eixir d'aquell recinte entelat de blanc i fugir pels carrers solitaris i silenciosos.


Va ser més tard quan tots van canviar la marxa a un altre local i tu i jo vam anar sense acompanyants, ara sí, a passejar. Vaig haver de suggerir-t'ho, perquè tu no et vas atrevi
r. No sé ni com em vaig decidir. Potser perquè ja era hora de donar un pas endavant i no fugir del moment. Havies vingut per estar amb mi, sols amb mi. Per això deixàrem el grup de banda i caminàrem lluny d'ell. En veritat no em feia molta gràcia la sensació de saber que la nit, i la nostra relació, estiguera programada i la gent del voltant ho sapiguera. Jo no havia avisat les meues amigues que volia estar amb tu, però a poc a poc, una a una van anar desapareixent. Ho volien fer sense que jo m'assabentés i a causa d'una ovella despistada que es va desorientar del ramat, vaig saber tot el pla que havien preparat. Però de seguida la van recuperar fent-li senyals i ganyotes perquè tornara amb elles.

Tu no sabies per on anaves, jo et guiava. Les nostres mans entrellaçades encaixaven bé. Em donava seguretat que la teua mà gran, però suau (es notava que eres estudiant), abraçara la meua, tan inexperta. Vaig notar com al dit anul·lar tenies la marca dels que escrivíem i agafàvem fort el bolígraf.
Et deixaves guiar per aquells carrers obscurs, adormits, amb algun gat que s'espantava al nostre pas. Deies que el meu poble era molt gran a comparació del teu, aleshores la meua imaginació no incloïa la visió d'un altre poble més menut que aquest.
Ens vam asseure al brancal d'una casa. Tot era silenci. Em destorbava el soroll que feies quan respiraves, em posava més nerviosa del que ja estava. Començares a guiar tu, arribat a aquest punt jo sols sabia la teoria, a més, l'havia aprés a les pel·lícules i en aquell moment no sonava música romàntica. Ja em tenies i jo sabia el que faries, ho estava esperant. Vaig tancar els ulls i em vaig deixar dur. Tremolaves, i no era de fred. El meu cos estava quiet per fora, però per dins el cor no parava de bellugar-se, volia fugir a l'exterior. El primer que vaig sentir van ser els teus llavis calents i humits, una sensació nova per a mi, no era el mateix veure-ho que sentir-ho al teu cos. Un calfred va recórrer la meua esquena quan em posares la mà a la cintura. Jo vaig fer el mateix. La veritat és que no sé quant de temps va durar el meu primer bes, però jo ja tenia prou amb el que havia experimentat aquella nit. Volia tornar amb la colla que havíem deixat darrere. Ara ho lamente, però llavors era sols una nena. Encara així vaig entendre que volies quedar-te un poc més, tu i jo sense cap persona més. Però vaig dir-te que em volia anar, que ja era hora de tornar.


Volia fugir de la foscor, de l'immens silenci que envoltava les cases baixes. Per què tot callava? Tot allò era molt nou per a mi, i en certa manera em feia por. Trobar la llum de nou em faria tornar a la realitat, la realitat que sempre havia viscut. Volia desfer-me de la intimitat i d'aquell clima tan solitari que havíem creat. Potser tu pensaves que no necessitaven res més, que a soles estàvem millor, però jo aquella nit vaig sentir-me estranya, com si besés a una persona desconeguda. Va ser aleshores quan em sorgiren els dubtes. No vaig poder parar de pegar-li voltes a la nostra relació. Per això en el que restava de nit, o de matinada, no ens vam tornar a dirigir la paraula. Quan arribàrem on estaven les meues amigues ballant, ens vam separar i vam amollar-nos les mans com si tinguérem vergonya que ens veiessin. Crec que ho vam fer inconscientment, et vaig contagiar de la meua inseguretat. No sols no et vaig parlar, sinó que tampoc et vaig mirar. Sabia que et tenia al costat, però no volia que els nostres ulls es trobaren i descobrires el que estava pensant. Amb tot, d'alguna manera, aconseguires llegir-me l'enteniment i digueres que havies de marxar. I era veritat que s'havia fet tard, però estic segura que no va ser aquest el motiu pel que decidires marxar. Marxares i aquesta va ser l'última vegada que ens vam veure.

Un, dos... no és el moment.

Des d'aquella nit no vaig poder treure't del meu cap. Pensava que tornaries a escriure'm un missatge, però no ho vas fer. Per què? Ni tu ni jo ho sabem. Sols podíem intuir que en aquella estona que vam passar junts va sorgir el problema. Jo encara no sé quin va ser, sols sé que ens va separar. Tal volta va ser l'edat, ara no sols culpe la meua, sinó també la teua. Jo era més innocent i per això tenia por. Per altra banda tu tampoc no vas fer res per intentar solucionar la nostra relació, si és que en teníem.
Però jo mai et vaig oblidar. Ho vaig passar tan mal que fins i tot els meus pares em volien portar a un psicòleg, i ho feren. Però no calia anar a aquest psicòleg per saber que tenia depressió, la malaltia de moda. Es veia de lluny. No menjava, i quan ho feia, el menjar no em sabia a res, totalment insípid. Tampoc dormia, tenia por a la nit obscura i silenciosa i mai parava de pensar en tu. El mòbil no el podia veure i als meus pares els van prohibir que hi haguera un a casa. Tots pensaven que la meua depressió era causada per una addicció al mòbil, relacionats amb els xats, també de moda aleshores.


A poc a poc vaig anar revivint. Sense que ningú m'ajudés vaig pensar que si coneixia una altra persona que m'agradara tant com tu, potser em pujaria l'ànim. Però em vaig equivocar. Sempre acabava amb algú que es pareixia a tu, sobretot físicament. Per això ho vaig fer a la inversa, vaig buscar cabells foscos, negres i un poc més clars que els meus, però mai com els teus, i res de llisos i brillants, sinó prou despentinats i descuidats. Ulls durs, sense la teua tendresa i sense la teua mar blava. També era molt important que no tingueren pigues, ni una. Si trobava una possible piga ja no em servia. Com veus, tot un munt de manies inútils, que a la fi no em portaven enlloc. Però així, buscant i remenant em vaig passar mig any. Va ser el dia tres de setembre quan vaig tornar a enfonsar-me, el dia del teu aniversari, el dia que per primera vegada em digueres "t'estime". No volia alçar-me del llit, no volia veure el sol d'aquell horrorós dia. Volia perdre'm dins els llençols i no eixir-ne mai més. No podia suportar la idea que estigueres celebrant el teu aniversari sense mi, o pitjor encara, que l'estigueres festejant amb una altra noia. Aquell matí li vaig dir a ma mare que no em trobava bé, que no aniria a classe i me'l vaig passar plorant fins que no em van eixir més llàgrimes. Al dia següent vaig fer-te una trucada perduda, d'aquelles que ens fèiem els joves. Hi havia la possibilitat que em respongueres, però no va ser així, sinó que al primer to vaig sentir: "el número marcado no existe". Ara ja sí que t'havia perdut i no podria localitzar-te!
Amb el temps vaig anar fent-me forta i acceptant que mai et tornaria a veure. Fins i tot vaig aconseguir casar-me. Va ser amb un noi que també estudiava administració i direcció d'empreses com tu, però en res més es pareixia a tu. Al contrari de tu, l'home era callat i gens graciós. Li agradava tant dormir com a mi llegir, per això aquella època vaig llegir tants llibres. M'haguera agradat tindre fills, almenys hauria tingut algun motiu per viure, però va resultar que aquell home tenia els espermatozous més dormits que ell.
Tampoc vaig superar aquest trauma amb l'ajuda d'una altra persona, ja havia superat el fet d'estar a soles i de viure per mi mateixa, sense cap psicòleg.
Als cinquanta-cinc, aquell home (mai vaig fer-lo meu) va morir d'un atac al cor i no per "hiperactivitat". No em va costar gens ni mica superar aquest fet, perquè per a mi no formava part dels meus traumes. A més, vaig heretar tot el que ell tenia ja que no li quedava més família que jo.


I així he viscut tota aquesta vida que tu no has viscut amb mi. No sé si haguera sigut més feliç amb tu. Supose que sí, perquè per superar la meua vida no és molt difícil. Moltes voltes he imaginat com de feliç haguera sigut la meua vida al teu costat: mai m'haguera cansat de mirar fixament els teus ulls, ni que tu me mirares a mi amb la teua cara de pigues gracioses. Conèixer-nos tan bé que fins i tot un dia arribaríem a pensar el mateix. Dormir junts cada nit i dir-te pel matí que aquella nit havies roncat massa, però sense enfadar-nos. I si ens enfadàrem, faríem una bona reconciliació. Veure passar el temps, però no veure'l fugir, que no és el mateix. Envellir alhora i riure de les nostres arrugues (segur que a tu et quedarien millor que a mi) I parlar, parlar de tot, i parlar per parlar també si vols.
Però fa una setmana que em vaig assabentar que t'havies casat i, que a més, tenies tres fills i cinc néts. El pitjor no va ser aquesta notícia, el pitjor va ser saber que feia molt de temps que vas conèixer a la teua parella actual. Quan em vas conèixer, aquell dia baix del rei, ja coneixies a aquesta persona. Com t'atrevires a mantindre una relació amb mi? Sols volies una jove inexperta?
Tota la gent ens foradava per l'esquena amb l'esguard, però jo no feia cas. Tota la gent sabia que tenies parella, llevat de mi, clar. Ara ho comprenc tot i sé per què no vas tornar. Va ser perquè no em necessitaves, ja tenies algú que et plenava la vida, amb qui passaves les nits i els dies. Una persona amb més de seny que jo? Una persona més madura i amb experiència i no tan jove com jo. Potser t'agradaven amb més edat que tu.
Mentre vas estar amb mi vaig ser la dona, o nena, més feliç del món. Ho tenia tot perquè et tenia a tu, no com ara que no tinc res. Per no tindre no tinc ni el teu bon record, perquè vull esborrar-lo de la meua ment.
Un, dos... ja falta poc.

Per tot això t'he escrit aquesta carta. Dic per "tot" perquè vull incloure-hi els bons moments i els dolents, o tal volta per tu no són ni bons ni dolents i les meues paraules et siguen indiferents. Desitge que aquests fulls els hages llegit amb atenció, almenys, espere que tingues aquesta poca consideració amb mi i que si no t'interessava la meua vida (haguera pogut ser la teua també) potser ho has llegit per educació. Ara mateix no sé si en tens, d'educació. Quan et vaig conèixer vaig creure que sí. Vaig creure't tantes coses que segurament mai he arribat a conèixer-te. No sé qui eres, i de
tot cor, et dic que em sap molt de greu no haver aconseguit veure la teua personalitat. Però la culpa no és meua, aquí no.

Te tinc tan dins del meu cos, del meu cap, de les ninetes dels meus ulls i de l'ànima que sols he trobat una solució per fer-te fora. Ja he patit massa temps la teua absència. L'únic consol que em quedava era que tu estigueres passant-ho tan malament com jo, però ara que sé tota la veritat, ara que sé que em vas enganyar i que encara seguiria enganyada, ara sols puc dir-te adéu. I pensaràs que per què he escrit aquesta carta sols per acomiadar-me. Doncs perquè volia que sapigueres que tu vas ser l'única persona important a la meua vida, la persona que em donava vida i ara... ara... eres la persona que se l'emporta. Pensava que et feia falta, però com ja sé que no és així i tampoc ho ha sigut mai, vaig a llevar-me la vida. I no em sentiré culpable perquè no sols jo em lleve la vida, sinó que tu ja vas emportar-te-la ja fa molts anys. Per això no patiré, perquè ja he mort una vegada. No em necessites, i si no em necessites tu, ja no em necessita cap persona més. Per tant, per què viure? Estic ocupant el lloc d'un altre ésser que segurament farà més falta que jo. Li desitge que siga molt feliç, tan com jo ho hauria sigut amb tu.

Tinc seixanta-cinc anys. Crec que no he viscut prou, però en aquests darrers anys he envellit molt ràpidament, i en aquesta última setmana encara més.
Cap persona em trobarà a faltar. Per si un cas tu sí que ho feres, ho sent molt, però no crec que estigues patint tant com jo ho he patit. No crec que et regalime cap llàgrima per les teues galtes pigades. Tant com jo he plorat per tu! No et preocupes, d'ací poc acabaré la carta i amb ella també acabaré amb la meua vida.

Per la finestra no veig ni un cotxe i no és perquè no en passen, és perquè visc tan lluny del sòl que no puc diferenciar el cotxe d'una formiga... tan lluny com tu i jo hem viscut.
La carta arribarà quan ja siga morta. Li vaig dir a la veïna, que mai parle amb ella, que el dia tres de setembre a les vuit de la vesprada entrés a ma casa i agafara aquesta carta. D'ací no res, quan entre, em veurà morta. Cridarà alguna persona per emportar-me no sé a quin indret, i t'enviarà la carta. A la mitja hora ja la tindràs (aquesta rapidesa era impensable quan érem joves).

Tot ha d'acabar-se ja. No vull que entre la veïna i encara estiga "desperta".
Per finalitzar, sols dir-te que encara, en l'últim segon, continue estimant-te. Tampoc ara, quan tot es faça fosc, m'oblidaré de tu, de la meua estimada Marta.

De tot cor,
Júlia.

Un, dos... tres. Adéu.