Un dia més.

El dia arrencava llums d'esperança a la ciutat, mentre el vell es sentia morir cada en raig de sol que superava l'horitzó. Amagava la cara sota la pell dels anys. Es negava a despertar i sortir del carreró.

Ja no tenia alcohol, i el cel li clamava dol per un dia més que passaria sol. Sortint de la caixa de cartró, vora l'abocador: una botella buida, seca, xuclada, i una nit d'esplendor passejant pels moments de gloria del passat, resten com una fulla caiguda més en la tardor del vell. Tardor ja en portes d'hivern, perquè el cel havia cremat la nit passada i, ara, les cendres cobrien les passes de qualsevol record del dia anterior, refredant qualsevol passió o pretensió.

I desperta el vell a contracor. Quants somnis perduts aquella nit frustren la innocència d'un dia nou, que, arrelat en un passat oblidat, no sobreviurà a un al·lè més d'alcohol.

Es ficà la ma a la butxaca buscant diners per comprar el seu tresor.

- On és, Deu, la teva pietat?- cridà al cel l'ancià al veure la ma buida.
- On és, que m'has fet despertar? On és? On és...

I la pregunta s'esvaeix, mentre el dia creix, i la pena desperta entre l'hora incerta, en que el vell es decideix a sortir al carrer a morir un dia més.

- On és, oh! Deu!, la teva pietat?- torna a cridà l'ancià.
- On és, que em fas buscar allò que em mata? I que vols que et doni a canvi? Quants anys he viscut? Si ja no recordo qui soc. He oblidat el meu pare i els meus germans. Perquè no puc oblidar-me a mi?

I la saliva li regalima per les barbes mentre una llàgrima només s'intueix en el record dels seus ulls, perquè ja n'ha plorat tantes temps enrere, que una més, seria un crit d'esperança que ja no vol tornar a patir.

- On erets quan vaig deixar... On? Quan va morir... on? quan... - preguntà a Deu.

Només volia sortir d'allà, tornar a dormir, tornar a somiar. Temps és temps i era temps quan va deixar de voler i de demanar. I, què vol un vell que no vol res: només dormir. Dormir per sempre més.

El mon girava inhumanament quan l'ancià obria els ulls per cridar al cel.

-On ets, Deu?

I Deu l'escoltà.

Minuts després passà per allà un jove que, veient l'aspecte de l'home, puix ni un sol dels seus crits havia anat més enllà dels seus llavis, va deixar anar un bitllet que faria despertar l'ancià i resar la mateixa oració uns dies més.

Deu, l'escoltà.