Un dia inoblidable

Sona el despertador. Sona el despertador de nou. No pot ser, avui no em toca treballar, ahir no em vaig posar l'alarma abans de dormir, quin fet més curiós. Entre obro els ulls per localitzar l'aparell eixordador i veig un full amb lletres borroses ocultant-lo. Em refrego els ulls i llegeixo l'escrit. De reüll, me n'adono que ella no està, que estrany. Junt amb la carta hi ha una T-10 per estrenar. En acabar la lectura em vesteixo ràpidament i surto per la porta a corre-cuita i vaig directe a l'estació del metro que tinc més a prop, que és Vall d'Hebron.
“La primera destinació del teu viatge especial serà Hospital de Bellvitge. Abans, però, un treballador de la nostra parada et donarà un petit obsequi.”
Efectivament abans de validar la tarja em ve el cap d'estació i em donar una foto on surto jo somrient i amb la cama enguixada, me l'havia trencat esquiant feia uns quants anys.
L'home em diu que ja sé on he d'anar. Suposo que em toca anar a la planta de l'Hospital de Bellvitge on m'havia passat uns quants dies. Quan estic marxant li dono les gràcies i li pregunto com m'ha reconegut i ell em diu que em miri la jaqueta. Tenia un full enganxat on posava el meu nom ben gran. Vaja, ha pensat en tot.
Quan arribo després del llarg trajecte fins a l'última estació de la línia vermella ja és mig matí. Entro a l'hospital i pujo a la planta i em retrobo amb algunes infermeres que em van cuidar quan estava ingressat i petem la xerrada una estona. Després em diuen que vagi a la meva antiga habitació. Entro, no hi ha ningú, però a sobre el llit hi ha una altra foto. Ens la vam fer el dia de tornada d'aquelles vacances tan perfectes. Surto de l'habitació i m'acomiado. He d'anar a Sants Estació.
Vaig corrents pel metro tot emocionat saludant i animant als músics dels passadissos. Arribo exhaust i no sé què fer. És tant gran que no sé a qui acudir. Al cap d'una estona se m'acudeix anar al lloc exacte de la foto. Miro pels voltants i veig que un vigilant de seguretat em fa senyals que m'acosti cap a ell. Mentre vaig cap allà me n'adono que és el mateix que ens va fer la foto aquella. Increïble. Ens saludem, ens diem quatre coses i, com no, m'entrega una altra fotografia. Era de la primera vegada que ens vam conèixer, intercanviant cromos de dibuixos. Quins records. Com l'havia aconseguit? Ens diem adéu i segueixo la ruta.
Arribo a l'estació de Sant Antoni i passejo per allà fins que una dona gran m'atura i m'explica que ella sempre està pel mercat des de fa molts anys venent diverses coses i se'n recorda de mi que venia sovint fa temps. I em lliura una nota que em diu: “Tens gana? Ja saps on anar llavors”. Li agraeixo a la senyora i començo a pensar on podria ser. Després d'una llarga estona recordant tots els llocs significatius ho tinc bastant clar. Ha de ser allà, segur. Em disposo anar cap a l'estació de la Barceloneta quan veig que hi ha persones que em comencen a felicitar i tenen fulls amb la meva cara. És clar, avui és el meu aniversari! Me n'havia oblidat completament! És la millor. Durant el trajecte fins a la parada faig un somriure d'orella a orella i la gent segueix felicitant-me. Quan estic pujant les escales de la sortida sento un rebombori inusual. Arribo a dalt i em trobo a tots els meus amics i familiars felicitant-me amb entusiasme. I al mig de tot està amb un somrís. M'abalanço sobre ella i entremig de l'apassionat petó li xiuxiuejo: “T'estimo”.