Orx

No podia creure’m el que els meus ulls estaven presenciant: un nen d’uns deu anys, inconscient, amb la roba esparracada i massa llardós per ser fill de la nostre vila subjectant entre les seves petites mans l’Amulet Perdut d’Orx.
Aquella pedra de la mida d’un ou de gallina, amb certs poders sobrenaturals, composta per cinquanta tipus de minerals era una de les més preuades relíquies del Sector I.
Els més ancians de la regió narren que fa uns 3.000 anys de la seva existència. Expliquen que la última vegada que es va extraviar va ser durant la Batalla del Silenci, on només va quedar un dels combatents en peu. Aquell guerrer es deia Orx.

Diuen que va ser la lluita més espectacular de tots els temps: tempesta, el cel il•luminat per llamps constantment, trons aterridors, dues muntanyes, enmig una vall extensa i tres clans. Dos d’ells preparats per assetjar la Ciutat Sagrada, i el tercer defensant-la des de l’interior de les seves muralles. Un escenari immillorable per predir un ball de sang.
Els guerrers van lluitar cos a cos amb les seves respectives armes al llarg de trenta-set sols, sense descansar. Baixes, moltes baixes, com era d’esperar, però encara en quedaven molts en tots els exèrcits. La batalla encara podia durar bastants sols. A trenc d’alba del trenta vuitè sol van sortir en combat els poderosos bruixots de cada clan. Només un escanyolit guerrer va notar l’escalfor de l’astre.
Aquest jove ja no portava el seu particular amulet després de la brutal ona expansiva d’energia concentrada que va deixar en silenci aquell paratge banyat de roig enganxifós.

La llegenda assegura que Orx va trobar l’amulet en una clariana de bosc, a prop de la seva cabana, mentre intentava trobar tòfones junt amb el seu fidel amic Hans. Aquell sol no estaven tenint massa sort ja que només en trobaven de la més baixa qualitat, i poques. Quan l’ocàs es feia palès, el noi va decidir donar-se per vençut aquella jornada i va desistir en la seva cerca.
Va ésser en el camí de tornada quan el Hans es va posar a córrer com un llampec i va desaparèixer. Al cap d’un instant el noi va escoltar un lladruc incessant. L’Orx va córrer tant que quan va arribar a l’indret on estava el seu amic tot excitat gairebé es desmaia. Estava exhaust, no s’ho podia creure, “Massa vida sedentària últimament”, va pensar. “He de veure món, he de complir els somnis de la meva infància i anar a absolutament tots els Sectors”. Després d’aquesta petita reflexió estant ajagut en la terra humida va recordar que el seu fidel company podia estar en perill perquè va lladrar d’una manera impròpia per ser ell. Va enfocar la vista cap al soroll i la poca claror que quedava. Va observar el seu gos movent la cua molt ràpid i la terra remoguda on aquest estava. El jove es va incorporar i va guaitar amb deteniment el que hi havia entre la terra remoguda. Eren trufes de les més exquisides. De cop va alçar el seu amic i va començar a saltar d’alegria, no s’ho podia creure. Després d’aquest moment d’èxtasi van remoure més la terra de la clariana i van trobar més tòfones. Hi havia tantes que podrien menjar durant trenta sols i encara li sobrarien per vendre als encants.
Mentre estava recollint la suculent troballa es va aturar en una tòfona més perfecta que la resta, més opaca que la resta, però a la vegada desprenia llum pròpia. Allò no era una trufa. L’Orx acabava de trobar un objecte molt més valuós que totes les tòfones del Sector 1, i ell ho va saber en aquell precís instant. La relíquia era l’Amulet de Fidean, que des d’aquell moment es va convertir en l’Amulet d’Orx. Se’l va penjar al coll amb un cordill fi que casualment tenia a la butxaca i ja no se’l va treure per res.

Deu anys després del fortuït descobriment, quan el sol del trenta vuitè dia de la Batalla del Silenci irradiava amb més intensitat, el jove es trobava de nou estès a la terra humida, però aquesta vegada la humitat era provocada per la sang dels seus companys i enemics. L’Amulet que mai s’havia tret del coll havia desaparegut, només en quedava el cordill fi. Però no s’havia esfumat en va, l’havia protegit d’una mort segura.

Corre entre els habitants que El que va sobreviure al Silenci va vagar per les muntanyes i la vall al llarg de tres sols i tres llunes. En la foscor il•luminada pels estels de la tercera lluna, entretant que les observava, es va produir un fet celestial. Els astres es van alinear en la forma de l’Amulet que havia perdut feia tres sols i es van precipitar veloçment en direcció al noi, que va perdre el coneixement a l’acte.
Va despertar amb la càlida llum del sol acariciant-li suaument el seu rostre i invitant-lo a gaudir del nou jorn. Es va alçar, encara endormiscat, i va notar un cert pes que li penjava del coll. Va resseguir el cordill amb els dits lentament i al final, al mig del seu tors, va advertí una espècie de penjoll on abans portava l’Amulet. Es va fregar els ulls i va estudiar detingudament la curiosa joia. Aquesta estava formada per tres cercles d’or distribuïts de tal manera que formaven un triangle. Hi havia un quart cercle, més treballat, que estava lleugerament més elevat que els altres, enmig, sostenint-los, unint-los. No era una simple circumferència, era una mena de serp o drac devorant-se la cua. Diuen que El que va sobreviure al Silenci es va quedar immòbil mirant l’animal en el seu conjunt i llavors va entendre. Va romandre despert al llarg de set sols. No va dormir fins que va complir el seu propòsit, o més ben dit, fins que va completar la seva visió.

Es va reunir amb els membres que es van quedar refugiats en les profunditats de les ciutats dels tres clans, els va explicar el resultat de la batalla i també els va exposar la revelació que va tenir. Primer, els anomenats savis tribals es van mostrar força escèptics, però després de discutir masses hores amb cadascun d’ells van acceptar la seva petició, no sense abans negociar certs requisits.
En menys de seixanta sols els tres clans es van ajuntar i van conviure en la Ciutat Sagrada. Els tres cercles s’havien unit per no tornar a dividir-se.

La llegenda no relata molt més sobre l’amulet ni el penjoll, ni del significat de l’animal central. Es diu que la concentració d’energia que es va desprendre a la Batalla del Silenci va ser tant potent que el va polvoritzar. Ara sé que simplement es va esvair per caure en mans d’un nen mil dos-cents anys després.

Hi havia quelcom en aquell nen que m’inquietava. Va ser llavors quan em vaig fixar que se li perfilava una silueta estranya sota la samarreta esparracada. Curosament li tragué la peça de roba, la meva reputació com a guaridor era immillorable, sense que es despertés. Llavors la vaig veure, la mateixa joia que estava recordant uns segons abans. De fet era diferent com la definia la història, només conservava la serp drac devorant-se la cua.
Uns instants després el noi es va despertar i desvetllant-se després d’un sonor badall va dir:
- Què descansat em trobo! No dormia tan bé des que vaig unir els tres clans!