Un conte de pirates

En Barbaroja es va incorporar poc a poc després de recuperar el coneixement. Un projectil havia impactat a la santabàrbara i havia fet explotar les municions del seu vaixell. El so de l’explosió havia estat increïblement fort, i encara li xiulaven les orelles. Se les va fregar amb les mans per mirar de treure’s aquell xiulet persistent. Va ser aleshores quan es va adonar que la seva mà esquerra estava intacta. Havia perdut tres dits en una batalla contra una fragata francesa, feia cinc anys, però ara tornaven a ser al seu lloc, responent als seus moviments. Immediatament, el pirata va mirar la seva cama dreta. No hi havia aquell pal de fusta que s’havia hagut de posar després de perdre la cama en un assalt a una fortalesa espanyola, sinó que tornava a tenir carn, ossos i pell, i fins i tot uns pantalons que lluïen com si els acabés d’estrenar.

Allò només podia tenir una explicació. Havia mort per l’explosió del seu vaixell, i havia anat a parar a l’inframon. Però, sorprenentment, no es sentia afligit per la seva sort. Tornava a notar-se enèrgic, com si hagués renascut amb forces renovades. “Aquesta batalla d’avui l’has perdut” va pensar “però això no vol dir que hagi de ser el final de la teva carrera”.

En Barbaroja va mirar al seu voltant i va veure un riu d’aigües fosques, amb una barca esperant a la riba, i una figura embolicada en una túnica fosca aguantant-ne el timó. Aquell havia de ser Caront, el barquer encarregat de traslladar les ànimes a l’Hades, la terra dels morts, creuant el riu Estigi.

El pirata es va acostar a la barca, però tenia els seus propis plans. Si aconseguia convèncer el barquer que s’unís a la seva tripulació tindria un vaixell nou, uns mars nous per explorar, i el navegant que més bé els coneixia al seu costat. No es podia imaginar una forma millor de tornar a començar.