Descobriment

L’astronauta es va incorporar poc a poc i va sortir de la cambra de criogenització on havia estat “dormint” des que havia marxat de la Terra. Un cop superat el mareig que solia implicar sortir d’una d’aquestes cambres després de molts anys, l’astronauta es va dirigir a la sala de pilotatge i va consultar l’ordinador de la nau. Aquest indicava que el viatge havia durat vint-i-tres anys. L’astronauta va deixar-se caure en una cadira i va dedicar una estona a pensar-hi. Sabia perfectament que això passaria, que hibernaria durant tants anys que quan tornés a la Terra presentant el seu informe no coneixeria ningú i tota la seva vida començaria de nou. Creia que s’havia mentalitzat per això, però el cop moral va ser inevitable.

L’astronauta va acostar-se als comandaments de la nau. Va realitzar una inspecció dels sistemes i va dirigir la seva mirada a l’exterior. La nau es trobava a l’òrbita d’un planeta de dimensions similars a la Terra. Des de la nau es podien distingir masses d’aigua i grans continents. Pel costat esquerre de la mampara es veia una lluna que orbitava al voltant del planeta.

Aleshores va ser quan l’astronauta es va endur la major sorpresa de la seva expedició. A uns quants quilòmetres a la seva dreta es veia una altra cosa que orbitava: una nau o estació espacial, clarament artificial. L’astronauta s’havia mentalitzat sobre la possibilitat de trobar vida intel·ligent, però no pas una civilització que també posseís la tecnologia necessària per arribar a l’espai. Calia fer alguna cosa. No tenia ni idea de quina mena d’éssers podria trobar-se, però era millor amagar-se i actuar poc a poc.

Va començar a manipular els comandaments de la nau i va mirar d’acostar-se a la lluna. Potser podria col·locar la nau de manera que quedés oculta als ulls dels habitants del planeta. Si podien enlairar una nau segur que tindrien alguna mena d’aparell telescòpic que pogués descobrir-lo. Un cop la nau va quedar orbitant darrera la lluna, l’astronauta es va dirigir a la llançadora. Era arriscat, però havia de descobrir què passava a aquell planeta.

L’astronauta va entrar a la llançadora i va comprovar que hi tenia tot l’equip de supervivència i algunes provisions per si la seva estada a la superfície s’allargava. Fetes les comprovacions va desenganxar la llançadora de la resta de la nau i va iniciar el descens. Mentre maniobrava la nau no podia deixar de fer-se preguntes. Què era aquella mena de nau que havia vist? Quina mena d’éssers es trobaria?

La llançadora va entrar a l’atmosfera i la cabina va començar a tremolar de forma violenta. L’astronauta va mirar de concentrar-se amb totes les seves forces per no perdre el coneixement. Un cop va aconseguir estabilitzar la nau va buscar un lloc per aterrar. No sabia si els indígenes el podrien detectar mentre estigués volant, o quant trigarien a descobrir la seva nau darrera la lluna. Hauria de ser ràpid, prendre el major nombre de mostres possibles i fugir a un sistema proper per fer-ne l’anàlisi. Conscient d’aquesta manca de temps, l’astronauta va aterrar prop d’una concentració de vegetació, com una mena de bosc. Va apagar el motor per evitar sorolls i va cobrir la llançadora amb una mena d’arbusts abans d’internar-se entre la vegetació. Just aleshores va sentir el soroll duna nau petita que sobrevolava la zona. Amagat entre els arbres no podia veure-la bé, però va poder distingir com es movia en cercles i com marxava cap a l’oest un cop acabada la inspecció. Alleujat al veure que no l’havien descobert, va esperar uns minuts amagat i va ser aleshores quan va prendre consciència del món que l’envoltava. El paisatge que l’envoltava era totalment estrany, però d’alguna forma li resultava familiar. Podia reconèixer perfectament que es trobava en un bosc, encara que les plantes fossin d’un aspecte diferent a qualsevol planta que hagués vist a la Terra.

L’astronauta va tenir una idea. Va tornar a la llançadora cautelosament i va buscar un petit aparell per analitzar l’atmosfera i que li va confirmar les seves sospites. El planeta tenia característiques molt semblants a la Terra, i l’atmosfera era respirable per qualsevol ésser terrícola. L’astronauta va dubtar uns segons, però finalment es treure l’escafandre. Era arriscat al no tenir la certesa de que podria respirar còmodament per sobreviure en aquell ambient, però li permetria moure’s amb més agilitat i podria carregar més fàcilment una motxilla amb l’equip de supervivència. Va guardar l’escafandre a la llançadora i va marxar dirigint-se cap a l’oest.

El bosc no era molt dens, cosa que li permetia moure’s amb relativa facilitat. Després d’un parell d’hores el bosc es va acabar, donant pas a uns prats extensos. L’astronauta es va aturar i va agafar els binocles. A un parell de quilòmetres hi havia rastres de civilització. Semblava un petit nucli de població, i podia veure que la nau que li havia seguit la pista estava estacionada al costat de la localitat.

L’astronauta va seguir avançant, ajupit i buscant sempre els punts on hi havia arbusts i vegetació, fins que va arribar a tocar d’un dels edificis que formaven el complex. Es va acostar a una cantonada sense poder contenir l’excitació de descobrir una nova espècie alienígena. Quan va treure el cap per la cantonada es va endur una sorpresa major. Els habitants del planeta eren antropomorfs. No, de fet eren idèntics als humans de la Terra. Com podia ser? Potser aquell planeta havia adquirit unes condicions tan idèntiques a la Terra que algunes espècies havien viscut el mateix procés evolutiu.

L’astronauta podria haver tornat a la seva nau i mirar d’enviar un missatge a la Terra per informar de l’enorme descobriment que havia fet al planeta, però la curiositat va guanyar la prudència. Mirant d’actuar amb naturalitat, va avançar fins el carrer principal i es va barrejar entre els habitants. Semblava que ningú es fixava en la seva presència. Com a mínim així va ser fins que es va creuar la mirada amb un dels habitants que acte seguit es va quedar sorprès. L’astronauta va seguir caminant com si res, però més endavant es va girar i va comprovar que l’home seguia mirant mentre comentava nerviós alguna cosa amb un altre dels indígenes. L’astronauta va començar a accelerar el pas, però això va fer que topés amb un altre habitant.

- Ei! Ves amb compte!- va dir tot enrabiat.

Els indígenes parlaven el seu idioma. L’astronauta va començar a córrer i va girar una cantonada per mirar de desaparèixer. Mentre corria li van passar mil hipòtesis pel cap: havia tornat a la Terra? Havia viatjat a través del temps? O simplement la casualitat havia creat la mateixa espècie en dos planetes diferents? O potser l’ésser humà havia estat creat per alguna mena d’ésser que havia seguit el mateix patró per diferents planetes?

Tot allò va despistar l’astronauta, que va ensopegar amb una arrel que sobresortia del terra. Quan va aconseguir reincorporar-se tenia tots els indígenes al seu voltant. No tenia escapatòria. Una dona va avançar-se entre la multitud i va acostar-se a l’astronauta. Tenia els ulls oberts com taronges i en acostar-se es va dibuixar un somriure innocent als seus llavis.
- Realment és vostè- va dir- L’esperàvem, però crèiem que trigaria uns mesos més en arribar.

L’astronauta es va quedar mirant la dona uns segons, sense acabar d’entendre què estava passant. Aleshores l’astronauta va reconèixer aquella dona. Era membre de l’Agència Espacial que l’havia enviat a aquella expedició feia vint-i-tres anys. Estava una mica canviada, però això només feia que augmentar el misteri de la situació. L’astronauta va acabar preguntant com podia ser que haguessin arribat abans que la seva nau.

- Fa uns cinc anys vam aconseguir dissenyar una nova classe d’hiperimpulsor, capaç d’arribar a velocitats molt altes sense perill. En pocs mesos ja estaven instal·lats a les naus de colonització i vam poder fer el viatge des de la Terra en només sis mesos. - va estendre els braços, senyalant al seu voltant- I aquí estem.

L’astronauta no va poder amagar una amarga expressió de decepció.