Un altre camí

Des de l’àtic del seu gratacels, el Joan contempla New York. Ara té seixanta anys i ha aconseguit tot el que es proposava en la seva vida, o al menys li sembla que és així. S’ha casat dues vegades i divorciat altres tantes. Té dos fills que per manca d’amor paternal i de ser tan consentits com li podien donar els diners, ara no en sap res d’ells a menys que necessitin alguna cosa.
Assegut a la seva poltrona de comandament pot observar com el Sol s’amaga per l’horitzó. Per un moment quan l’últim raig del astre el colpeja i l’enlluerna recorda a on va començar tot.
Ell sortia amb la Bruna, una noia de Barcelona. Al acabar la carrera a ella li van oferir feina a una clínica de la ciutat i ell podia haver anat a una companyia d’inversions a pocs carrers d’on ella treballava, però una oferta de New York el va fer pensar molt en el futur. En van parlar molt, però els diners i la possibilitat de promocions el van fer decantar a marxar lluny de casa i també de la Bruna.
En un principi s’enviaven missatges i ell havia vingut a Barcelona per les vacances per estar amb ella, però la distància va anar refredant la seva relació fins a desaparèixer del tot. La seva ambició per el poder i els diners el va fer pujar espectacularment, a més de l’ajut que li va proporcionar casar-se amb una de les filles del principal accionista de la companyia.
Quan la seva relació va acabar i la seva dona és va divorciar d’ell, la relació amb la companyia és va deteriorar i és va trobar al carrer buscant la manera de seguir endavant. Va posar-se la manta al cap, va fundar la seva pròpia companyia d’inversions i la sort li va donar un cop a l’esquena fent que pugés com l’escuma.
Llavors va conèixer a la seva segona dona, una de les millors brokers de Wall Street. Semblava que la seva relació podia ser ferma, ja que es movien per el mateix, el poder i els diners. Amb ella va tenir els seus dos fills Henry i Max, però quan el poder d’ell va arribar a ser tan elevat, i la feina el portava amunt i avall sense parar a casa, la relació amb ella va caure en picat. Llavors van seguir els anys d’abúlia, els enganys, les discussions fins que al arribar els fills a la majoria d’edat, el matrimoni va esclatar com una bombolla.
Ara veient com les llums de la ciutat donen vida a la nit, pensa que hauria passat si s’hagués quedat a Barcelona amb la Bruna. Sense pensar-ho dues vegades truca al seu secretari perquè li prepari el jet per l’endemà. Vol veure que se’n ha fet de la Bruna, l’empresa li deu molts dies de les vacances, és hora de fer-los servir.
Aquesta nit no ha pogut quasi dormir recordant tots els moments que havia passat amb ella. Per un instant pensa que va ser un ruc al deixar-la escapar, ella si que era la seva companya de veritat, però tan sols ha estat un moment, encara pot més el seu neguit per l’estabilitat econòmica i sobre tot, el poder.
Al matí acompanyat del fidel Ernesto s’encamina amb el cotxe al aeroport. Les ombres dels edificis avui semblen més llargues, com si l’estiguessin dient adéu. Els sorolls del carrer, que no hi donava importància l’atabalen. Alguna cosa ha passat que es trobi així, potser el record de la Bruna l’ha sacsejat de valent, però tot és tan lluny, segur que ella es va casar i ara té una vida tranquil·la i complerta, no com ell que està sol. La pot imaginar rient amb els seus i segur que els seus fills l’adoren, perquè els estima de debò.
Quan entra en el seu avió i contempla els somriures de les hostesses, li agradaria saber que pensen d’ell, segur que res de bo. Això té ser ric, mai saps si els somriures són de veritat. Molts coneguts i pocs amics, en el fons potser cap, ja que els que ho podrien ser els has anat perdent pel camí.
Mentre viatja, el seu secretari Ernesto ha fet indagacions sobre la Bruna. Ja sap a on viu, a on treballa. Encara que sembli estrany viu en la mateixa casa de quan era soltera i treballa a la mateixa clínica, encara que ara és cap d’investigació d’oncologia. Aquella noieta amb tanta empenta en el fons també ha aconseguit el seu propòsit. L’hi han passat altres informacions que potser no són tan bones. És va casar i té una filla que també és doctora igual que la seva mare. El seu home fa un any que es va morir d’un atac de cor. Això fa que per un segon dubti que sigui un bon moment per anar-la a veure.
Quan aterra al Prat i surt del avió té la sensació de tornar a casa. No és perquè ell no viatgés mil vegades a Barcelona per negocis, però d’hotel en hotel i de reunió en reunió, mai havia pogut passejar i tornar a olorar l’aroma de la seva ciutat.
Mentre el porten en cotxe fins l’Hotel, fa que donin un tom per a on viu la Bruna. Vells records l’omplen quan veu la seva casa, somriu recordant el seu primer petó a la porta de l’entrada. Un petó dolç, d’adolescent enamorat i recorda com si fos ara mateix, com ella es va posar vermella i ell la va acaronar per després veure com pujava les escales que la portarien lluny d’ell, encara que fos fins l’endemà.
Són les set de la tarda i al arribar al Hotel i prendre possessió de la seva suite, li diu al Ernesto que el deixa lliure fins a l’hora de sopar. Vol anar a donar un tomb pel barri antic fins arribar al moll de la fusta i olorar el mar. Encara que l’Ernesto l’aconsella que no hi vagi sol, com sempre no li fa cas.
La passejada fins al moll de la fusta el fa renéixer records i sensacions que feia temps havia perdut. Els carrerons al voltant de la Catedral, les velles botigues i les noves amb els colors llampants. Mil intensos olors que el fan sentir viu, i quan arriba al moll es retroba amb la intensa olor de mar que havia perdut ofegada per els aires condicionats, ambientadors, fums de cotxes i perfums de d’homes i dones que l’envoltaven nit i dia.
S’asseu a una terrassa d’un bar que dona al port i gaudeix d’una bona cervesa. Mira la gent que passa amunt i avall i que semblen despreocupats, com si en aquell moment hi hagués una aturada en el temps i el demà fos llunyà, molt llunyà.
Quan el Sol s’amaga, s’aixeca per tornar al Hotel. Comença a pujar per les Rambles, però aquest garbuix de gent el fa estar incòmode i s’endinsa pels carrerons que el tornaran a portar a prop de la Catedral. Quan fa una estona que camina s’apropen dos individus i el fan entrar a un portal tot amenaçant-lo amb una ganivet. En Joan intenta escapar-se i un del individus li clava el gabinet en un dels costats fent-lo caure al terra. Quan tot li sembla perdut una estrebada fa que un del homes caigui enrere tot sent colpejat per una ombra que acaba d’entrar al portal. L’altra es vol defendre però una puntada de peu al entrecuix el fa colpejar contra la paret tot escapant-se cames ajudeu-me seguit pel seu company. Quan l’ombra s’apropa al Joan pot veure que és l’Ernesto que com bon professional, i amb bon criteri, no l’ha deixat de seguir a distància.
Poc després una ambulància el porta al Hospital. Mentre van pel camí, tan sols pensa que si es mort mai podrà veure-la altre cop. Quan el sedant fa efecte i la foscor arriba creu haver perdut la seva oportunitat. Però el que ell no ho sap, és que per casualitat, a on el porten és la mateixa Clínica a on treballa la Bruna. Un cop ha entrat a urgències poden comprovar que la ferida és lleu i tan sols haurà d’estar un parell de dies ingressat.
Mentre està en la foscor que l’hi ha produït el sedant, el Joan somia que ell està en les profunditats d’un infern paorós, a on uns gran sacs de diners s’abalancen a sobre d’ell intentant xafar-lo. Intenta amb totes les seves forces aguantar aquell pes fins que amb un dolor increïble el sac li passa per sobre. Per un moment se sent alleugerat però un altre sac ràpidament se li apropa rodolant. Però aquest cop les monedes que hi ha a dins del sacs es converteixen en dagues que al intentar aguantar-les el tallen els braços. Quan està a punt de ser arrasat per aquelles gavinetes, una llum ho omple tot i de sobte apareix la Bruna que li allarga la mà. Ell l’agafa i tot s’omple d’una llum blavosa....tot just quan es desperta a l’habitació de la Clínica.
Al seu costat assegut al sofà de l’acompanyant és troba l’Ernesto...
- Per fi s’ha despertat. Em pensava que dormiria una setmana sencera.
- Quan he estat dormint?
- Un dia sencer. La ferida no és gaire profunda i potser demà el deixaran anar al Hotel.
- Has estat tu el que m’ha salvat, no?
- No el podia deixar anar sol, per això el vaig seguir. Llàstima que encara arribés una mica tard. Em sap greu.
- Si haguessis estat obedient en aquest moment crec que ja no estaria aquí. Contesta el Joan amb un gest de dolor.
- Ara no és moment per parlar, el sedant segurament ha deixat de fer efecte. Trucaré a la infermera perquè n’hi doni un altra. És molt important que descansi.
Poc després i degut al calmant torna a dormir. Aquesta vegada somia que va per al costat de la platja. Les onades li mullen els peus suaument, el Sol l’acarona la pell i un fi oratge colpeja càlid el seu rostre. Lluny d’on és i a la vora de la mar pot entreveure una noia que ve cap a ell. Una fina boirina no el deixa veure la seva cara, però a mida que es va apropant li sembla que és ella, la Bruna. Ella, de cop, es posa a corre, i ell fa el mateix. La distància sembla no escorçar-se mai i com més corre cap a ella, sembla que estigui més lluny encara.
Fa un gran esforç i quan sembla que estan a punt de tocar-se, la sorra l’engoleix caient en un pou profund i negre...
Se sobte obre els ulls i veu que es troba altre cop a l’habitació. Mira cap al sofà del acompanyant i no hi ha ningú, però al mirar cap a la porta...Allí està ella, la Bruna vestida amb la seva bata blanca de metgessa i amb un somriure a la cara.
- Benvingut Joan!
- Però com és que estàs aquí?
- És a on treballo. Ha estat per casualitat que he mirat la llista d’ingressos i he vist el teu cognom. No m’ho podia creure, el Joan després de tant de temps. Li explica mentre s’apropa al costat del llit.
Se la mira ràpidament per veure que el temps l’ha tractat molt bé. Té la cara tan fina com la tenia quan era jove. El seu somriure il·lumina l’habitació i quan li agafa la mà i li fa un petó, pot recordar el perfum de la seva pell.
- Què ha estat de la teva vida? Demana ella.
- Una turmenta de viatges, hotels, avions i desenganys. I tu, veig que estàs encara en una Clínica de Barcelona.
- M’han donat el que necessitava, perquè vull més? Veig que la teva visita a Barcelona no ha sortit com havies pensat. Una mica més amunt i el ganivet hauria tocat un òrgan important.
- Ja veus, com sempre he anat pel camí més difícil. No podia ser normal. No m’hauria pensat mai que ens retrobaríem en l’habitació d’un Hospital.
- Jo tampoc, després de tants anys i mira per a on. Hauríem de posar-nos al dia, segurament demà et deixaran marxar al Hotel. El dilluns començo unes petites vacances, si vols podríem quedar i anar algun lloc, així m’explicaries una mica la teva vida tan atrafegada.
- Realment, té de dir la veritat, he agafat unes vacances per tornar a Barcelona i veure’t. M’he adonat de que la meva vida estava buida i volia tornar a retrobar-me amb tu, no m’ha sortit com jo hauria volgut, però aquí estàs, sembla que el destí ens torni a unir. Si et sembla bé em deixes el teu telèfon i el dilluns et truco i quedem. També tu m’has d’explicar moltes coses. Segurament la teva vida ha estat molt més plena que la meva.
- D’acord, però ara has de descansar. Li diu la Bruna mentre li dona un altre petó a la galta, l’acarona els cabells i surt per la porta tot dient adéu després d’haver escrit el seu telèfon en un paper.
Els dies següents el Joan està a la seva habitació del Hotel sempre ajudat pel Ernesto. Tan sols pensa en el dilluns, potser tindrà un altra oportunitat i no serà tan estúpid de desaprofitar-la