TUAREGS

Tuaregs

Havíem rodat tot el dia a través de pistes indestriables en la immensitat del Sahara. Arena i pedres, res més. Ni dunes, ni un bri de vegetació. Els únics exemples de vida que havíem vist: un parell de camions carregats de cabres que rodaven en la llunyania; una caravana de dromedaris on viatjaven alguns tuaregs i un esparver que volava en la mateixa direcció, cap a l’oest.
La nostra caravana estava formada por 3 tot terrenys equipats per travessar el Sahara des d’Alger fins a Gao, recórrer la riba del Níger i tornar al punt de partida, en menys de 2 mesos.
Darrera havien quedat els paisatges arbrats que, progressivament s’anaven convertint en grans extensions d’arena esquitxades d’acàcies de grans punxes que les cabres es menjaven sense cap emperò. Havíem passat per alguns oasis, petits cercles verds en la immensitat de l’arena, a on en acostar-nos descobríem homes, dones i infants que cuidaven petits hortets, es movien pels camps o es banyaven a la font. L’aigua corria pels solcs que vorejaven els sembrats i els aucells cantaven als arbres. Miracles d’aigua i vida com gotes verdes vessades sobre el daurat de l’arena.
En sortir-hi i tornar a les pistes, sovint indestriables de la resta del paisatge, tornàvem a ficar-nos en la immensitat, bellíssima, de l’arena i el cel, res més. Un neumàtic cada km ens indicava que seguíem en la direcció correcta.
Aquella horabaixa, el desert de pedra pla i interminable, com la mar, havia deixat pas a algunes dunes i a petites taques verdenques que s’entreveien en la llunyania. Era hora d’aturar i muntar el campament. El sol estava prop de l’horitzó i quedaven poques hores de llum. Com no havíem de decidir acampar sobre aquella taqueta verda que s’estenia cap a l’est? Quan deixàrem els cotxes i sortírem a córrer i ajeure’ns sobre l’herba, ens adonàrem amb horror que eren petits matolls amb esmolades espines. Haguérem d’oblidar el prat i muntar les tendes sobre l’arena, com sempre.
El sol es posà a l’horitzó, animant com cada horabaixa el nostre campament amb una exhibició de totes les tonalitats del roig. Havia lluna plena i comparegué de seguida, com una immensa bolla de foc, per l’est. Aquell moment era un espectacle diferent cada dia, com ho era, també cada dia, el desert. Com pot ningú considerar-lo monòton i avorrit?
Es va fer fosc i comparegueren tots els estels. Mirant-los no em vaig adonar que teníem visita. Un home amb el cap cobert pel gran turbant de color indi, un tuareg, acompanyat d’un nin, s’acostaven al campament.
- Salam aleikum! Els hem vist arribar però no poguérem arribar a temps d’advertir-los que no acampassin sobre la vegetació, encara que ja s’han adonat, eh? No s’acostin per res a aquelles plantes, són urticants. – ens digueren en un perfecte francès.
Ens demanaren si havia entre nosaltres algun metge perquè tenien una nina malalta. Jo, que sols era estudiant de medicina, vaig anar amb ells fins al seu campament, a una mitja hora de camí. Cap dels meus companys va gosar acompanyar-me. La nina tenia galteres, vaig explicar als seus pares, i només necessitava aspirines per baixar la febre. La mare, una jove bellíssima d’ulls verd fosc, em demanà si la malaltia era contagiosa. Vaig quedar conversant amb ells més de dues hores. Em demanaren per la política espanyola, pel president i pel rei. Qui de nosaltres sabria qui governa el seu país, fins i tot a quin pertanyen? Parlàrem sobre la seva forma de vida i sobre la meva. Molt del que els digué no els agradà gens. No es podien avenir que en terres fèrtils i amb aigua tenguéssim tants de problemes i em digueren que el desert, malgrat no ser un bon lloc per viure, sí que ho és perquè l’home conegui la seva ànima.
Aquella nit s’inoculà en mi l’interès pels habitants d’aquell continent que ja m’havia captivat amb els seus paisatges. En tornar al campament, amb un litre de llet de cabra com a regal, sabia que Àfrica i la seva gent em farien tornar-hi moltes vegades.