El retorn del passat

El retorn del passat

En sentir les notícies de la ràdio aquell mati, na Palmira sabé que el seu passat acabava de tornar per enfonsar-la també a ella al gran forat negre. En realitat el passat sempre m’ha acompanyat, pensà, disposta a esperar que a la fí l’atrapàs amb els seus tentacles freds i viscosos.

S’havia casat molt jove, massa fins i tot pels estàndards de quasi quaranta anys enrere. Amb desset estava farta de soportar un pare que arribava gat tres de cada quatre nits, de sentir les bregues i els gemecs d’una mare sotmesa i submisa al seu home i d’encarregar-se dels germans, de la casa i dels animals. Quan li parlaren d’aquell home de més de trenta anys que havia tornat d’Alemanya amb doblers per instal•lar-se definitivament al seu poble i que estava cercant dona per casar-se no dubtà a proposar-se com a candidata. En les primeres cites va veure un home amable, més refinat del que era normal per la seva contrada, alt i ben plantat al que sols li trobà el defecte de ser massa vell per ella. Però com que cap jove l’havia festejada ni havia tingut temps de pensar-hi mai, trobà que ja li estava bé un home amb doblers, net i educat que malgrat tengués alguns anys de més la treuria de la seva vida de minyona sense sou. En sis mesos es casaren i la dugué a viure al poble del costat a on havia comprat casa i terres que entre tots dos començaren a cultivar.
Ara no deixa de pensar en ell, en la casa, les terres, el bosc i la llacuna que a cinc-cents metres de ca seva marcaven ja el final del poble. Hi visquè adonant-se de cada vegada més que sortir de ca els pares no havia estat la lliberació que esperava. Cinc fills i quinze anys més tard, sola amb els infants d’entre un i 14 anys, partí cap a Barcelona amb l’esperança de trobar una feina amb la que pogués ocupar-se d’ells.
Després de més d’un any sense que s’hagués sabut res de l’home de na Palmira, ningú al poble tengué res a dir de la seva decisió de deixar la casa i les terres que, malgrat la seva determinació de tenir-ne cura sense l’home, necessitaven per mantenir-se i mantenir-los a ella i als nins, molt més dels esforços que tots plegats podien dedicar-hi. Intentà vendre-ho tot però va ser impossible. El propietari havia desaparegut però no havia constància ni de mort ni de renúncia a les seves propietats. “Si no hi ha cos, no és mort i tu no ets vídua ni pots heretar”, li havia dit el jutge de pau. El propietari de les terres del costat s’oferí a cultivar-les i a mantenir la casa per un lloguer insignificant que li havia servit a na Palmira per pagar el d’un pis minúscul a Barcelona.
Al poble havia estat un rebombori la desaparició de l’home, que partí a treballar al camp i no tornà a ca seva ni aquella nit, ni la següent, ni cap altra. Els pares de na Palmira havien mort feia uns anys, les dues germanes havien emigrat, una a la ciutat a fer de minyona, l’altre seguint un home a Alemanya i el germà petit a una fàbrica de Barcelona, així que feia temps que no anava al seu poble. Tampoc es deixava veure gaire pel nucli urbà del d’on ara vivia. Ni ella, ni l’home, sols els nins que anaven cada dia a l’escola. Malgrat el poc contacte que la seva família tenia amb els veïnats, na Palmira els demanà ajut per a la recerca del marit. No, res no havia fet preveure una fugida voluntària. “Sortí de casa el matí molt prest, jo li havia preparat el dinar que s’enduguè, els nins encara dormien, sí, com cada dia. Com havia de partir i deixar-nos aquí sols?” es lamentava entre sanglots. Però no tornà mai més.
A Barcelona na Palmira va adobar una mica la seva vida, de filla, esposa i mare, va arribar a ser sols mare i treballadora. Netejà cases, cosí a uns grans magatzems i ja amb els fills grans i independents obrí un taller de costura que arribà a tenir vàries empleades.
Ara, mentres berena, na Palmira que sempre havia procurat mirar cap endavant encara que mai s’havia oblidat dels anys d’humiliacions i dolor que havia soportat amb aquell marit tan educat amb els externs, tan ben plantat i tan gran propietari, de terres i voluntats: la seva i les dels seus fills; ara, na Palmira pensa en aquella nit.
Havien sopat, els nins dormien i tornaren els insults i els cops, sense crits, ell no cridava mai. Sempre volgué pensar que havia estat en legítima defensa, però no, ara sap que no, va ser en legítima ofensa, perquè feia molt de temps que la humiliava, que la maltractava i ja no pogué pus. Tengué tota la nit per fer-lo arribar fins a la llacuna, per assegurar-se que el cos no suraria i per llevar qualsevol rastre d’aquell trajecte. Al matí donà la veu d’alarma i desprès de uns dies de recerca, tant els veïnats com la policia conclogueren que potser havia estat una desaparició voluntària: ves a saber que havia deixat a Alemanya!
Ara que na Palmira sap que les obres de constucció d’un complexe residencial al bosc del seu poble han obligat a dissecar la llacuna a on han trobat, entre deixalles de tot tipus, les restes que se suposa podrien ser les d’un home desaparegut fa més de vint-i-cinc anys, no s’empanedeix de res. Sols espera.
“Passin, els estava esperant”, dirà uns dies més tard als policies que truquen a la seva porta.
“Ah, veig que ja l’han avisada, sí, hem pogut comprovar que eren les restes del seu home. La densa vegetació dels fons de la llacuna l’atrapà sense remei. No quedaven restes de la seva roba, però la policia de la seva província tenia totes les dades físiques del seu home. Les peces d’or de la dentadura han estat definitives. A la fí podrà tancar el dol. Ara ja és vídua legalment. La cridarà el notari perquè vosté i els seus fills hauran de fer-se càrrec de l’herència”