Cercador
La bolla de colors
Un relat de: clarifort- Compartir:
La bolla de colors
Després d’una recerca infructuosa per tot allà a on va pensar que es podria haver quedat amagada, calaixos, munts de papers, arxivadors, la paperera i fins i tot la seva cartera a on estava ben segur que no l’havia ficada, però per si de cas, decidí esperar a la dona de la neteja per demanar-l´hi. Una hora desprès aparegué una dona jove amb bata blava que entrà arrossegant els peus a la vegada que el carretó, també blau, amb els estris de neteja.
- Una cosa com una bolla de colorins?- li respongué també amb una pregunta que ell trobà bastant desconsiderada.
Sí, allò que ell no havia aconseguit trobar es podia dir que era una bolla, però no una bolla qualsevol i molt menys de colorins. Era un objecte decoratiu sense cap més funció que esser admirat, tant per la seva transparència com per la seva lluentor que s’intensificava a mesura que descendia la llum ambiental. De nit il•luminava amb llum tènue al temps que intensa i amb totes les tonalitats de l’espectre lumínic, que tant s’alternaven com lluïen al mateix temps. I com que ell era conscient de la raresa de tals característiques i com que al seu petit apartament la seva luminiscència havia acabat per no deixar-lo dormir, un dia decidí dur-se-la al despatx.
No feia ni un mes que na Lia, la seva amiga georgiana, li havia regalat desprès d’aquella nit memorable, la primera vegada que la va visitar. Havien fet l’amor al seu petit apartament i quan ell va fer algun comentari sobre la luminiscència d’aquell objecte de vidre esfèric que tenia a la part més alta de la llibreria de la petita sala a on berenaven, se la regalà.
- Prefereixo que la tenguis tu, és un record del meu país.
A l’interior de la petita bolla de vidre es veia la catedral de Tiblisi il•luminada per aquell estrany llum que la convertia en un edifici extraordinari en la seva senzillesa d’església medieval. En moure-la per donar-se-la tot aquell extraordinari paisatge de llum es va inundar amb petits flocs de neu. Na Lia l’embolicà i se la donà amb la recomanació de posar-la a un lloc elevat i no tocar-la mai perquè era un objecte molt delicat. Així que se la va dur, la va col•locar primer a caseva i desprès al seu despatx sense atrevir-se gairebé mai a moure-la malgrat el que més li havia agradat era veure com queia la neu.
- Sí, una bolla de vidre amb una església a dintre- contestà amb to aspre a la pregunta de na Carme, la dona de la bata blava.
- Es va rompre- li respongué la dona displicentment sense suposar que aquell oficinista, en la seva opinió tan estirat, s’enfadaria tant en sentir-la- clar que la vaig tirar ¿què volia que fes?... clar que estava en la part alta de la seva prestatgeria, però què vol, que no li llevi la pols, o què?
Com que va veure que no havia res a fer, li va dir a la dona que una altra vegada que rompi alguna cosa “sense-voler” fes el favor de deixar les restes del desastre damunt la seva taula, i què, per si no se n’adonava, el que havia fet era un “de-sas-tre”
No sabia com dir-li a na Lia i va optar per no fer-ho mentres la seva relació amorosa avançava sense que ho fes gaire el coneixement que ell tenia de la vida privada de la seva estimada rossa georgiana. Fins que tot es va espanyar com havia passat amb la bolla, quan na Lia li demanà a on la tenia i ell l’hi va explicar sense poder imaginar la seva reacció. El va mirar fixament mentre la seva cara es contreia en una ganyota que tant podia ser de ràbia com de dolor al temps que tornava blanca i tot el seu cos s’agitava amb un tremolor que es feu de cada vegada més incontrolable mentres anava diguent “no pot ser, no pot ser” fins que va rompre a plorar sense que ell, amb els seus intents de calmar-la, no aconseguís més que afegir un esclat d’ira incontrolable que va acabar expulsant-lo del seu llit, del seu apartament i de la seva vida.
Quan, una setmana més tard, preocupat per que na Lia no contestàs mai el telèfon, s’acostà al seu apartament i el trobà precintat per la policia, les veïnes li explicaren que na Lia havia partit una nit, la mateixa de la seva desmesurada reacció davant la pèrduda de la bolla de vidre i que després l’apartament havia estat assaltat i la policia l’havia precintat sense que elles sapiguessin res més. I això mateix li passà a ell, mai va saber-ne res més, mentres seguí amb la seva vida fosca d’oficinista anyorant el cos càlid de na Lia i amb el destorb produït per un robatori al seu pis que el deixà tot regirat sense que ni tan sols se’n duguessin els 200 euros que guardava dins un calaix.
Na Lia, mentres tant, fugí espaordida el més lluny possible de la banda de georgians que l’havien ajudat a arribar fins Espanya, que li havien proporcionat una feina com a secretària en l’empresa de transports que donava cobertura legal a les seves activitats del•lictives i que l’havien deixat en custòdia la maldita bolla que ara li reclamaven i per la que estava ben segura que hauria de pagar amb la seva vida. Desprès que els georgians no aconseguiren trobar-la a Espanya optaren per fer-lo a Geòrgia a on la seva família va ser torturada sense que, com que no ho sabien, poguessin informar sobre el parador de la seva filla i germana.
Passaren uns anys, ell seguia treballant al mateix despatx de la mateixa multinacional que seguia tenint el mateix equip de dones de neteja, entre elles na Carme que, malgrat haver passat un càncer que l’havia tenguda de baixa bastants dies, avui havia duit a la feina l’àlbum de fotos de la primera comunió de la seva filla i l’estava mostrant a un grupet de secretàries. Mogut per la curiositat ell s’hi acostà i quasi se li tallà la respiració quan veié la primera foto. En ella, ben col•locada al centre de l’aparador del que se suposava era el menjador familiar, darrera una nina abillada tota de blanc i envoltada pels seus pares, na Carme i un home gras i gros, que somreien satisfets, es trobava la seva bolla. Aquella que sabia que era, sense saber el perquè, la causant de la pèrduda de na Lia. Però aquella bolla, i això ell no ho sabia, era responsable també que na Lia no poguès tornar més al seu país, que la seva família l’haguès donat per morta i que ella estàs intentant aconseguir una nova vida a Panamà. Tampoc sabia, mentres passava a veure la segona foto de la filla de na Carme amb els seus germans, que la maleïda bolla que lluia darrera ells era la responsable que na Carme estàs patint una greu malaltia o dels petits bonys que havien aparegut al coll del seu marit sense que encara ningú els donàs importància. Ni que gràcies al petit robatori de na Carme ell se n’havia lliurat de tot allò, ni que si aquelles fotos arribassin a mans de la banda dels georgians na Carme tendria un greu problema, com ho tendria ell si la hi reclamava, cosa que estava dubtant si havia de fer o no, mentres pensava que ara mateix la seva contemplació li produïa més basarda que goig.
Després d’una recerca infructuosa per tot allà a on va pensar que es podria haver quedat amagada, calaixos, munts de papers, arxivadors, la paperera i fins i tot la seva cartera a on estava ben segur que no l’havia ficada, però per si de cas, decidí esperar a la dona de la neteja per demanar-l´hi. Una hora desprès aparegué una dona jove amb bata blava que entrà arrossegant els peus a la vegada que el carretó, també blau, amb els estris de neteja.
- Una cosa com una bolla de colorins?- li respongué també amb una pregunta que ell trobà bastant desconsiderada.
Sí, allò que ell no havia aconseguit trobar es podia dir que era una bolla, però no una bolla qualsevol i molt menys de colorins. Era un objecte decoratiu sense cap més funció que esser admirat, tant per la seva transparència com per la seva lluentor que s’intensificava a mesura que descendia la llum ambiental. De nit il•luminava amb llum tènue al temps que intensa i amb totes les tonalitats de l’espectre lumínic, que tant s’alternaven com lluïen al mateix temps. I com que ell era conscient de la raresa de tals característiques i com que al seu petit apartament la seva luminiscència havia acabat per no deixar-lo dormir, un dia decidí dur-se-la al despatx.
No feia ni un mes que na Lia, la seva amiga georgiana, li havia regalat desprès d’aquella nit memorable, la primera vegada que la va visitar. Havien fet l’amor al seu petit apartament i quan ell va fer algun comentari sobre la luminiscència d’aquell objecte de vidre esfèric que tenia a la part més alta de la llibreria de la petita sala a on berenaven, se la regalà.
- Prefereixo que la tenguis tu, és un record del meu país.
A l’interior de la petita bolla de vidre es veia la catedral de Tiblisi il•luminada per aquell estrany llum que la convertia en un edifici extraordinari en la seva senzillesa d’església medieval. En moure-la per donar-se-la tot aquell extraordinari paisatge de llum es va inundar amb petits flocs de neu. Na Lia l’embolicà i se la donà amb la recomanació de posar-la a un lloc elevat i no tocar-la mai perquè era un objecte molt delicat. Així que se la va dur, la va col•locar primer a caseva i desprès al seu despatx sense atrevir-se gairebé mai a moure-la malgrat el que més li havia agradat era veure com queia la neu.
- Sí, una bolla de vidre amb una església a dintre- contestà amb to aspre a la pregunta de na Carme, la dona de la bata blava.
- Es va rompre- li respongué la dona displicentment sense suposar que aquell oficinista, en la seva opinió tan estirat, s’enfadaria tant en sentir-la- clar que la vaig tirar ¿què volia que fes?... clar que estava en la part alta de la seva prestatgeria, però què vol, que no li llevi la pols, o què?
Com que va veure que no havia res a fer, li va dir a la dona que una altra vegada que rompi alguna cosa “sense-voler” fes el favor de deixar les restes del desastre damunt la seva taula, i què, per si no se n’adonava, el que havia fet era un “de-sas-tre”
No sabia com dir-li a na Lia i va optar per no fer-ho mentres la seva relació amorosa avançava sense que ho fes gaire el coneixement que ell tenia de la vida privada de la seva estimada rossa georgiana. Fins que tot es va espanyar com havia passat amb la bolla, quan na Lia li demanà a on la tenia i ell l’hi va explicar sense poder imaginar la seva reacció. El va mirar fixament mentre la seva cara es contreia en una ganyota que tant podia ser de ràbia com de dolor al temps que tornava blanca i tot el seu cos s’agitava amb un tremolor que es feu de cada vegada més incontrolable mentres anava diguent “no pot ser, no pot ser” fins que va rompre a plorar sense que ell, amb els seus intents de calmar-la, no aconseguís més que afegir un esclat d’ira incontrolable que va acabar expulsant-lo del seu llit, del seu apartament i de la seva vida.
Quan, una setmana més tard, preocupat per que na Lia no contestàs mai el telèfon, s’acostà al seu apartament i el trobà precintat per la policia, les veïnes li explicaren que na Lia havia partit una nit, la mateixa de la seva desmesurada reacció davant la pèrduda de la bolla de vidre i que després l’apartament havia estat assaltat i la policia l’havia precintat sense que elles sapiguessin res més. I això mateix li passà a ell, mai va saber-ne res més, mentres seguí amb la seva vida fosca d’oficinista anyorant el cos càlid de na Lia i amb el destorb produït per un robatori al seu pis que el deixà tot regirat sense que ni tan sols se’n duguessin els 200 euros que guardava dins un calaix.
Na Lia, mentres tant, fugí espaordida el més lluny possible de la banda de georgians que l’havien ajudat a arribar fins Espanya, que li havien proporcionat una feina com a secretària en l’empresa de transports que donava cobertura legal a les seves activitats del•lictives i que l’havien deixat en custòdia la maldita bolla que ara li reclamaven i per la que estava ben segura que hauria de pagar amb la seva vida. Desprès que els georgians no aconseguiren trobar-la a Espanya optaren per fer-lo a Geòrgia a on la seva família va ser torturada sense que, com que no ho sabien, poguessin informar sobre el parador de la seva filla i germana.
Passaren uns anys, ell seguia treballant al mateix despatx de la mateixa multinacional que seguia tenint el mateix equip de dones de neteja, entre elles na Carme que, malgrat haver passat un càncer que l’havia tenguda de baixa bastants dies, avui havia duit a la feina l’àlbum de fotos de la primera comunió de la seva filla i l’estava mostrant a un grupet de secretàries. Mogut per la curiositat ell s’hi acostà i quasi se li tallà la respiració quan veié la primera foto. En ella, ben col•locada al centre de l’aparador del que se suposava era el menjador familiar, darrera una nina abillada tota de blanc i envoltada pels seus pares, na Carme i un home gras i gros, que somreien satisfets, es trobava la seva bolla. Aquella que sabia que era, sense saber el perquè, la causant de la pèrduda de na Lia. Però aquella bolla, i això ell no ho sabia, era responsable també que na Lia no poguès tornar més al seu país, que la seva família l’haguès donat per morta i que ella estàs intentant aconseguir una nova vida a Panamà. Tampoc sabia, mentres passava a veure la segona foto de la filla de na Carme amb els seus germans, que la maleïda bolla que lluia darrera ells era la responsable que na Carme estàs patint una greu malaltia o dels petits bonys que havien aparegut al coll del seu marit sense que encara ningú els donàs importància. Ni que gràcies al petit robatori de na Carme ell se n’havia lliurat de tot allò, ni que si aquelles fotos arribassin a mans de la banda dels georgians na Carme tendria un greu problema, com ho tendria ell si la hi reclamava, cosa que estava dubtant si havia de fer o no, mentres pensava que ara mateix la seva contemplació li produïa més basarda que goig.