Tu. Jo. Els teus 2 nens. La meva nena. El meu home. La teva princesa.

I llavors vaig veure la teva foto. Amb ella. La mare dels teus fills. Una llàgrima hem va sacsejar el cor. Sense cap excusa. Sense cap dret. Per sorpresa. Com arriben les coses que provoquen aquesta punxada a l'ànima. L'ànima: aquesta part de nosaltres mateixos que no trobem fins que alguna cosa ens fa MOLT mal. Aquesta mena de mal que només cura l'oblit i que deixa aquestes cicatrius que només ensenyem als que ja ho saben.
Per alguna raó et vaig sentir meu. Només meu. La resta de la teva vida no era més que una invenció. Les teves dues criatures... només fruit de la casualitat, de la desídia. I els teus ulls, plens de paraules. I el teu somriure, què em dius del teu somriure?
Quinze anys enrere. Tu. Jo. Nosaltres. I ara? Tu. Jo. Un munt de coses supèrflues. Ens queda temps? Em pregunto. No. No m'ho sembla.