Orgasme bulímic

Com que tinc quinze anys d'experiència, em preparo per rebre l'orgasme bulímic, molt avanç que la meva ma rebi l'ordre de ficar-me el primer tros de xocolata a la boca.
És un sexe car, i en aquests moments de crisi, vull pensar que molts dels seus addictes l'han abandonat i amb els diners estalviats en magdalenes i xuxos de crema, han marxat de vacances.
Com que soc més aviat vaginal que "clitoriana", rebo els espasmes de la meva gola amb la mateixa escalfor amb que se sent els òrgans sexuals contraure's per conduir cos endins l'esperma.
El meu ritual bulímic és tan perfecte, que durant els vint minuts de rellotge en què trago tot el que tinc a la nevera, per després llençar-ho tot a la tassa del vàter, em puc permetre el luxe de sortir del meu cos i deixar-ho fer, mentre la meva ment fa qualsevol altre cosa.
I així, mentre practico aquesta masturbació oral espantosa, resolc un problema de feina i repasso una conversa sense feedback amb el meu home. Si el temps en dona permís, i ningú interromp el decurs de la història; i no sona el telèfon, ni se'm posa el temps a sobre, repasso mentalment les feines de la tarda.
Llavors entro al lavabo gran, que es el més íntim, i el mirall em queda a la dreta i no em vigila darrere el meu cul mentre m'ajupo per buidar el meu estómac. M'adono, que això de provocar-te el vòmit és, com el sexe, igual que muntar en bici. I per molt que hagin passat un mesos, difícils però preciosos sense fer-ho, no tinc cap dificultat per que els espasmes del meu esòfag empenyin la bola d'aliment cos enfora.
No em fa falta concentrar-me a la taquicàrdia que accelera el meu pols, ni a la plenitud que sento quan per fi he buidat el meu estomac.
Molt després, quan ja he tirat de la cadena, m'he rentat les mans i començo a recuperar la consciencia, recullo el vergonyós rastre del meu destructiu acte d'amor violent i mal entès.
Recupero totalment la consciencia. Em juro que ho tornaré a fer mai més. Evito el meu reflex al mirall, que m'observa des de la dreta. Discuteixo amb mi mateixa i lluito amb el sentiment de culpa. Em dono permís per fer-me un reprotx diminut i torno a la meva vida feliç i plena. Guardo al racó més profund del meu cervell, el record de l'ultima mitja hora.