Tu i Jo

Avui t'he sentit lluny... Sé que tu també ho has notat.
I ara ja... què? Només queden dos dies. Dos insignificants dies per passar amb tu... però tingues en compte que en dos dies podem fer el que no hem fet en tres mesos. Potser la por o l'orgull ens vencen. O tots dos alhora; perquè no hem creat res tan fort, tan noble com per guanyar-los, i ho saps. Potser és pel temps, potser per la distància... No ho sé; alguna cosa ens ho ha impedit. El destí? No, jo no hi crec. És alguna cosa més forta que el destí el que ens impedeix estar junts, com ara les barreres de l'amor, de l'amor de debò. No aquest que nosaltres coneixem: un amor amagat, poruc, indecís... Que potser encara no s'ha descobert del tot i queda difuminat en el no res, camuflat entre la multitud; però que les mirades han delatat. Aquesta barrera que ens separa és tan pura, tan blanca, tan serena... Que només es pot trencar amb la més bruta, amb la més deshonrada de les armes... Que, en aquest cas, és aquest "amor" -si se'n pot dir així- que sentim l'un per l'altre. I és que aquesta unió, per breu que sigui, no farà res de bo a ningú, perquè, per molt que ho vulgui, és una cosa obscura... És pecat.
I tot i que sigui pecat, creu-me que no deixo de pensar en estar amb tu aquests últims dies, no deixo de pensar en besar-te, en acariciar-te els cabells... I m'és igual que sigui un sentiment roí, mesquí... que no estigui bé pensar en tu. De veritat que m'és igual. I et diria que m'és igual perquè t'estimo, però no em veig amb cor de dir-ho, és una paraula massa bonica com per fer-la servir així com així. Suposo que ara m'entens, perquè sé que tu estàs en la mateixa situació.
No, no vull demanar més temps, no vull tallar les distàncies... No seria el mateix. Tu i jo només podem estimar-nos d'aquesta manera. I prefereixo patir estimant-te així i que marxis d'aquí dos dies a que et quedis per tota la vida i no haver sentit mai aquesta complicitat, que, per més bruta i impura que sigui, m'ha fet sentir viva.