Tristesa envers un record feliç..

És diumenge i no puc dormir, la 1:15 de la matinada i els fantasmes tornen a aparèixer a l'habitació. De fet, per això t'he trucat avui, i et demano perdó altre cop per aquest comportament tan infantil que com ja saps tinc i sempre tindré.
Rebento als pocs minuts de penjar el telèfon i em prenc una til·la. Després, en ve una altra, i una altra més. Buido el paquet i l'ansietat es fa amb la meva ànima una nit més com sempre passa d'ençà que vaig perdre't. No em queda altre remei i quan surto a per tabac a la benzinera ja he llençat a la brossa 6 bossetes de til·la.
La nit és una mica freda i aprofito per posar-me el jersei nou del meu color preferit. És el primer símptoma de que definitivament l'estiu ha acabat. La pluja cau trista i grisa al damunt del parabrises; les penombres s'accentuen i l'ansietat passa a ésser acompanyada d'angoixa i patiment.
L'asfalt és completament cobert d'aigua, i la carretera és buida. La sensació de soledat al volant s'ha fet molt intensa ara; involuntàriament, sento ràbia d'estar una altra vegada sola. Ni tan sols el seient de l'acompanyant ple d'objectes innecessaris omplen aquella vacuïtat que se'm fa eterna.
Recordo. Recordo un dia davant d'aquesta mateixa casa amb jardí. Recordo un dia al matí, feliç de somniar alhora amb tu. Prendre una cola, llegir el diari, o somriure alhora fent safareig. Els records es tornen contra meu com a cent mil claus oxidats al cor i l'estómac.
La riera plora melangiosa un regalim d'aigua negra i bruta. Els vidres s'entelen i sento que quedo altre cop orfe com un gos perdut. Falta alguna cosa. Ja saps què és.
Aparto la ment un instant dels espectres que no em deixen viure ni dormir; em segueixen. Covarda, tanco els ulls i demano pietat. La seva resposta sempre és dolor i patiment. Tocada i enfonsada clamen vils a cor. Tinc un altre cop els ulls copsats de llàgrimes que obliguen a escriure de memòria, amb el cor.
Trobo un cabell dels teus al cotxe i la nit passa a ésser insofrible. Sento i recordo cada instant amb tu aferrant-me a aquell passat feliç. Egoïsme pensa la meva ment, i caic de nou al pou, maleïnt la meva poca mà esquerra al passat. Egoïsta em crec quan l'amor passa a obsessió i la teva dependència.
Recordo com la felicitat arribà de la mà amb tu. La plenitud de sentir-se part inamovible d'algú altre; trobar per fi la peça que cercaves per començar aquest trencaclosques disgregat damunt una taula negra. Tot perd el seu sentit i la meva ànima es sent sense l'oxigen que m'has donat durant tan temps. Inspiro profundament però sento que res omplirà aquesta marca que em vas deixar a foc viu dins el cor.
Com digué un gran i suïcida poeta català; sé que quan els cucs es mengin el meu cos, trobaran sorpresos un cert regust a tu. Són massa coses bones per oblidar, és un malson diari veure que mai tornaràs, i aquella amistat que creia poder donar-te mai arribarà a ésser; alhora, la meva vida i la meva lenta agonia cap al no res.