Trencant el silenci en un vaixell de llibertat

Comença el rostre a desfer les imatges tendres...

sensuals,
atractives i dolces.

Sento el mar navegant damunt del nostre somni :

cada persona un pensament,
i cada pensament un nou vaixell de llibertat,
una nova cançó per protestar,
un nou propòsit per aconseguir,
i per fer encara més.

El trànsit que provoca la paraula quan lluita, no es pot comparar en cap altre espai,
ni en cap altre vehicle que no sigui poètic...

ni en el cotxe que circula per carreteres convencionals,
ni en l'home assegut al sofà sense fer res,
ni en el tripulant d'una nau espacial que s'apropa a nosaltres,
ni en nosaltres mateixos, que ens considerem humans,
i que potser no som tant com ens pensem.

Perquè de vegades la raó, la trobem en la senzillesa de l'amor, que és un tot,
que comença en un i acaba en dos...

i que si dos volen el converteixen en etern,
i encara a vegades sense voler s'hi converteix,
perquè el destí ha fet possible que el verb estimar sigui la continuació del verb enamorar,
i d'aquesta manera la senzillesa de l'amor és un tot entre dues persones,
que comença en l'una i acaba en l'altra.

I el rostre segueix desfent les imatges tendres...

sensuals,
atractives i dolces.

I quan estimes amb tanta naturalitat, mai no et fa cap mena de nosa la vida,
perquè saps que les imatges desfetes formen part de la bellesa al recordar-les...

i saps que a la terra on vas néixer i créixer, encara t'estimen com si fós el primer dia,
encara et protegeixen dels perills del nostre temps,
que també és el seu temps.

I encara sento aquest mar que navega per damunt del nostre somni :

encara ahir es va començar a forjar amb tota la força de les quatre barres, la cançó per protestar,
i encara avui es continua dirigint el vaixell de llibertat cap al nou propòsit per aconseguir,
i per fer encara més.

Trenco amb el fastigós silenci que ens varen imposar,
per posar tots els nostres sentiments a fer soroll damunt la taula,
com quan posat dempeus hi tenia els colzes, escrivint,
pensant en l'estimadíssim Miquel Martí i Pol,
que em va fer cridar d'impotència al buit d'un precipici infinit,
que encara el crido,
i el seguiré cridant,...

He dit que trenco amb el fastigós silenci,
i que poso tots els sentiments a fer soroll damunt la taula...

que així sigui!!

---------------------------------------------------------

Vull dedicar aquest poema a Obrint Pas i a Cesk Freixas,
perquè han sigut ells qui m'han inspirat per trobar-li un títol digne a aquest poema :

Obrint Pas : "trencant el silenci"

Cesk Freixas : "vaixells de llibertat"

Gràcies!!!!!!