...TreMoLoRs que Van LlisCanT…

I tu sabies, i jo sentia,
que tu mai em parles clar.
Potser paties, potser esborraves,
realitats del teu passat.
Però no podies, pas recordar-les,
les paraules que has usat...
I res seguia, i dia a dia,
desestressa’t del passat.
Mai més patissis, mai més ploressis,
regalar-te humitat.

I ara penso, que algun dia,
viuràs amb llibertat.
Que poc a poc coneixeries,
la teva felicitat.
I si el present, ara atormenta,
sigues forta, i prou valenta,
afrontar la realitat.

Dins d’una gàbia, ben presonera,
desfes-te nusos i trenats,
Potser somiem amb ment desperta,
floritures del teu cap.
No t’abandono, doncs me n’adono,
que et costa la realitat.
I no pateixis, potser algun dia,
em daràs el teu retrat.

I tinc paciència, més que innocència,
experiència en realitat.
La vida espera, i no té pressa,
si és per tu més ben portat.
Calen paraules, ara no fugis,
ni despistis els encants.
Ara et sento, ben desperta,
tremolors que van lliscant...