Traïció

Un relat de: umpah

- Sr. X, he vingut fins aquesta presó militar per ajudar-lo, estem tractant un assumpte d'Estat que ens sobrepassa; com a responsable de premsa governamental li transmeto la indignació que la vilesa del seu acte ha causat i també …

- no haurà vingut de part de les altes instàncies per fer-me un sermó ? Sóc responsable de la decisió i les conseqüències.

- Escolti bé : he vingut a trobar-lo perquè signi aquest informe que detalla l'ordre donada pel nostre president via telefònica a la cabina del caça-bombarder 17M11A10 que en el seu vol d'ahir al matí vostè pilotava en missió militar secreta de màxima prioritat.

- Quina trucada ? Però que és això ? Si jo no hagués aturat el llançament, avui estariem parlant de la massacre de civils més gran i devastadora de la història. I tots sabem que la guerra fa dies que l'hem guanyada.

- Bé, li ho posaré fàcil. Sobre la taula tenim dos supòsits :
El primer és que 20 minuts després del seu enlairament, una trucada desde el gabinet presidencial li va donar l'ordre directa d'anul.lar la missió.
El segon és que les ordres eren clares, al marge d'altres consideracions, desobeir una ordre en temps de conflicte bèl.lic i encara més parlant d'una ordre directe del cap de l'estat major es considera traïció en primer grau i sap amb escreix el que comporta.
No s'equivoqui Sr. X, el que està fet, fet està, i ara el que toca és treure'n el màxim profit a nivell d'estat i en el seu cas el menor mal. Vostè decideix.

****
Durant aquesta conversa, s'estava signant la rendició enemiga.
Es calcula que el no llançament va evitar pel cap baix 200.000 morts civils. Una bomba semblat però, va ser provada en mesos posteriors sota secret militar.
El president va ser nominat al Premi Nobel de la Pau per la seva intervenció en l'afer del caça-bombarder i va ser reelegit per majoria absoluta als següents comicis.
El Sr. X va deixar l'exercit, no va fer mai cap declaració pública. Després de la seva mort s'ha trobat un diari de memòries on explica la seva traïció.

Comentaris

  • jo lamento totalment[Ofensiu]
    allan lee | 21-06-2011

    que una errada meva hagi esborrat els comentaris cap a autors que m'estimo i valoro tant, Umpah.
    Aquest relat és una petita peça d'orfebre. Té fondo i forma. No puc dir altra cosa que ets un escriptor original i amb registres molt diversos, amb molta riquesa narrativa. On ens durà escriure? A qui li importa? És l'ara i aquí l'hora de gaudir, oi.

    No em mereixo els teus comentaris, de debó. Em sento confosa, moltes gràcies.

    L'esquer, es fa amvb un grapat de cigrons cuits que es van matxucant. Per coesionar la pasta, mentre es va masegant, s'hi tiren rajets d'oli i farina. Sobretot és important que quedi amb una consistència atepeida i lligada. T'hi pots estar una estona, per aconsseguir-ho. Ha de quedar molt compacte perquè s'aguanti a l'am molta estona. Té una aroma deliciosa que encanta als peixos de riu. M'ho va ensenyar a fer el meu estimat pare.

    Un plaer llegir-te i saber de tu. Et dec mail. Molts petons

    a

  • Tan prop de les realitats amagades...[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 05-12-2010 | Valoració: 10

    Recorde encara que em vas elogiar pel meu relat perquè mostrava un discurs molt antic i molt actual alhora. Doncs bé, el teu he de reconéixer que també revela uns fets que bullen de manera solapada al món de la política. Allò que diu el refranyer castellà que "unos cardan la lana y otros se llevan la fama" és una constant. I si olorem els darrers enrenous polítics encara és més palpable (guerres a l'Orient Pròxim, dubtoses concessions de Premis Nobels, etc., etc,
    I el que mai sabrem!!!
    Una abraçada,
    Llorenç

l´Autor

Foto de perfil de umpah

umpah

29 Relats

108 Comentaris

40753 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
GRAN ENTRE ELS GRANS : PERE IV

ODA A BARCELONA

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.

La nit s'atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!
Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d'incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
blaves banderes, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D'aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L'or pàl.lid ni respira.

Bressen els asfaltats
deliris de les rodes inflades de tempesta,
veles terreres i envilides.

Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica, matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ah ah!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

Barcelona, cantes
una cançó maligna que ens eixorda.
Despertes els altres que ja arriben,
davallen, s'apleguen;
després pugen
com un torrent contracorrent,
Rambles amunt,
Passeig de Gràcia3 amunt.
Xiulen, flastomen, s'empentegen,
ullen estades senyorials,
persianes poruges, barrots tremoladissos,
portes que es clouen subreptíciament.
Riuen els homes del carrer
i es destrien en escamots
que esfondren reixes,
comminen ascensors perquè s'afanyin,
invaliden panys dobles;
amb una escopinada
enceguen els senyals d'alarma.
Els passadissos, llagoters, s'escurcen,
però les sales-rebedor malreben
i les catifes comuniquen
tímides queixes a les espardenyes.
Els balcons s'esbatanen
i entren alenades goludes de carrer,
sang, bruel, pols
de pedres dreçades a cops d'ungla furiosa.
Fueteja el serpent,
fibla la llum el llarg llampec vermell:
«Estatge incautat per les Joventuts Revolucionàries».

Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis!
Sofri tant!
I no pas fam o nuesa:
l'exaltació xarona del privilegi.
La vanitat erecta.
L'atzar estult.
L'oprobi de la beutat antiga.
La pau de l'ànima
bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
en les cambres secretes del negoci,
enllefiscant-se
en les llacors del luxe.

Els crisantems, les clavellines
de les floristes mamelludes
tenen set i migranya.
Les roses, ai! les roses
enyoren el marcir-se
en aires capitosos.
La Venus de Clarà4, a la gatzoneta,
no ha perdut ni un cabell,
pro té una piga tendra a l'anca esquerra.
Els coloms volen i peonen
com espectres preciosos
d'un àngel mort,
del temps que tristament plovia lluna,
i alzinetes d'argent i baladres nafrats
protegien besars i mans nuades
per pactes de desig i jovenesa extrema.
Tanmateix, Barcelona,
la mar no et deixa i et gombola.
Allitaràs tos sofriments
en faldes suaus i tombes provisòries
on operen amb punya
les forces dures de la renaixença.
Al cap d'anyades
t'arribarà l'eco:
sospirs, gemecs, renecs, esclats!
I ja tindràs l'himne triomfal
sota la bandera de la quàdruple flama.

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarques
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigua submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia.
Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes