Traces

Mon Pons,
T'agraeixo molt les teves paraules, de debò i de tot cor, no hi busquis set lectures que sóc ben sincer. Els meus textos són sovint enigmes per descobrir -paradoxalment- les persones que estimen la vida sense secrets.
Cultives el do de la coneixença exacta amb saviesa preuada per tots.
És evident que tens una traça congènita per descobrir els camins de la bellesa més humana i vital. L'essència, Mon que tu atresores.
Això t'honora.

Analitzem, doncs, que la sang em bull.
L'hermenèutica, la filologia i els que estimem els mots asprius tenim feina plaent i sensual amb les teves obres.
T'ho agraeixo i t'exhorto a seguir bategant rere cada mot.

Acte I:
Aconsegueixes un atmosfera de fugacitat, després d'un paisatge que has posseït en plenitud (les roderes sobre el fang...
encara hi ets, certament).

Ets una artista (vegeu la fotografia també). Haver fet servir fondre en comptes d'esvair hi hagués donat massa trascendència a un fet comparable a un llampegueig que hipnotitza i, per tant, t'atraurà de nou.
Dos moments, dos estadis, descrits amb les més selectes paraules per descriure l'orografia humana ja lliurada.

(l'avinguda ara gran ja ha passat).
Aquí hi ha la teva imprompta de DNA (per cert, per què parles d'ADN i no definitivament de DNA? - però bé, aquesta és una qüestió insignificant, el més important és la gesta del poema).
El vel ja ha fet la proesa, però tota l'estrofa encara manté una absoluta fermesa (i no és ironia).

Encara mantens perfectament l'ambient, per tant vull destacar-ne la cadència i les rimes:
Verti_gen/irascible
Immens/ofec
Únic/ refugi
Res de confosos rastres ets un geni!

Acte II:
Perfecte l'ús de la paraula eu-fòria.
El benestar és una certitud vigorosa que ja ha eixit del parany que ara viu, ardent, en la memòria.

Comença una introspecció:
Un paral·lelisme preciós:

un parany/ l'engany;
ardent/inflamat;
de memòria/d'angoixa


L'ús dels parèntesis permet una gradació molt elaborada.

Potser, al capdavall, un cristall en la memòria, un record, una ventada, un pur oblit... no m'ho vull creure: es filtra, potser, en simple facècia!

Acte III

Reposa, és una obra d'Art.

El foc necessita el vent... i ara ja el pots escoltar, i ja només t'acarona i converteixen, els teus ulls en aigua.
Vent, foc i aire (abans ja havies començat a escriure en la terra plaent).
... i tot d'una, enmig de la nit, renoves la flama d'una il·lusió real, plena i clara.

Coneixes bé els límits i allò que amb bellesa t'espera.

En l'anonimat no ets cru-ïlla, Mon Pons, ets el punt de trobada més dolç.
Tu ens orientes, com Hermes, i ens lleves la cruesa amb sensualitat i expertesa.

"Mon Pons", ha estat una anàlisi humil davant d'una portentosa poesia.
A tu sí que et ve de mena.

Segueix estimant i deixar-te estimar pels que t'envolten. T'ho agrairan i podrem seguir gaudint d'una escriptura que neix d'un paisatge interior extraordinari, sublim, excels.

Ens fas arrelar a la terra i jo només vull salvar el mots (ja ho sé, és demanar massa).

Enhorabona!
La teva escriptura és docta i d'una pulcritud perfectes.
:-)

PS. Tu ja ho saps, "les coses no són el que semblen" i, tanmateix, rere cada gest hi viu el batec més noble.

...em trobe amb imatges deslumbrants com:
"L'ocupà,
tot d'una,
la flama
de la lluna"
Però habitualment sóc un totxo, inepte i nul per la poesia. Em costa un esforç inimaginable, tant llegir-la com escriure-la. Sóc prosista, sense patiment.
Gràcies pel comentari dels "poemetes"!
Ah! I la teua biografia m'ha deixat atabalat!