totes les pors

Un relat de: Marc Freixas

si les mirades maten
i tu ets la mort,
jo, que sóc el viu,
vindré a cercar un cadàver
per fer-li entendre al meu somriure
que s'ha d'imposar a totes les pors

la ment
és plena d'imatges irreals
acostumades a transcendir
fins a palpar-ho tot amb els colzes,
que reposats damunt la taula
no tenen la força suficient per enlairar-se


calleu les vostres veus,
que de tan terrorífiques que em són
no deixen temps per l'esperança
ni raons prou consistents
per fer-li entendre al meu somriure
que s'ha d'imposar a totes les pors

exprimiré
fins a les últimes conseqüències
qualsevol dubte intern,
que provocat
per aquest mal que tinc dins la ment,
em retalla les arrels
quan em corca l'estat d'ànim


i tornaràs a ser tu vida meva
qui apagarà aquesta tristesa
per encendre totes les llums


hauré
de continuar poetitzant les meves pors,
ja sigui per aplanar el camí
o per explicar com em sento
amb el què em passa a cada instant

Comentaris

  • Fòbies[Ofensiu]
    llamp! | 08-06-2010


    Gràcies pel teu darrer comentari, Marc. Sincerament, aprecio l'esforç que has fet per comentar-me i per deixar un post al Fòrum (també t'he conetestat).

    De fòbies n'hi ha de moltes classes. Hi ha fòbies a determinats animals, agorafòbia, claustrofòbia, fòbia social, com tu bé dius. La por de trobar-nos en una situació que nosaltres no desitgem sol ser un problema que arrenca des de la infància o els primers anys de la nostra vida. Amb tot i amb la nostra genètica, molta gent acaba essent fòbica a coses impensables. De vegades no és bona idea enfrontar-se a les nostres fòbies, plantar-les-hi cara no és una bona sortida.

    Si tens fòbia social, pot no ser bo anar a moltes trobades socials. No sé si m'explico. Per contrarrestar la fòbia cal ser molt i molt pacient, no plantar cara a les teves pors, sinó mica en mica, insidiosament. De la mateixa manera que si tens por a anar a un concert a l'aire lliure pq hi ha molta gent en un espai obert, pq caray has d'anar a concerts? No tens perquè anar-hi si no vols. Un altre tema és que vagis primer a un teatre petit a veure una obra. I vagis a teatres petits durant 10 anys seguits. Quan hagin passat 10 anys, llavors vas a un teatre una mica més gran, al cap de 10 anys aniràs a un concert a l'aire lliure i t'agafarà la fòbia, o possiblement no, si has assimilat que anar al teatre i anar a un concert és semblant.

    Malauradament les coses no són tant simples. Respecte a la fòbia hi ha una pel·lícula que en parla: "Carrie", una peli antiga, dels 80 o així, que parla d'una noia amb fòbia. S'ha de dir que és una mica heavy, una mica dura la peli.

    Et desitjo el millor del món i que puguis tornar a visitar-te amb un psicòleg, que segur que t'ajudarà millor que ningú.

    Jo només sé una mica de tot i molt de no res. Però entenc els teus problemes i segur que si no tenen solució, almenys podran ser objecte d'una teràpia.

    Per acabar, et deixo un enllaç a un relat meu, autobiogràfic, que parla de l'esquizofrènia que pateixo: Sobre el llibre de Frith...

    Salut!


    Centellejant!


  • Profund poema[Ofensiu]
    joanalvol | 04-06-2010 | Valoració: 10

    tanca realitats avui poc reconegudes. Les pors ens omplen de tristor, ens subjecten i no podem desfermar-nos-en. Però tot i això hom reconeix aquesta realitat interna, la de la ment, l'ànima, l'ànim. No podem desfer els nusos de les pors per manca d'eines. Cal, doncs, primer trobar-les i si no les trobem haurem de fabricar-les.
    M'ha agradat llegir-te
    Hi tornaré
    Joanalvol

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.