Tota una nit... tota una vida

Tinc al meu jardí, un ametller florit. Què boniques són les seves flors... S'alcen innocents amb la seva captivadora bellesa, sense saber allò que els ocells li han de cantar.
Al seu costat, tot just a tocar de branca, hi ha un arbre d'origen africà (pota de vaca, és el seu nom), és original i curiosa la forma de les seves fulles, doncs, recorden la petjada de l'animal que duu el seu nom. Ell, més discret de mida, intenta apropar-se, sense cap mena de por, al meu ametller.
D'exòtic semblant, ens deixa gaudir, cada dia, d'un bonic espectacle... Les seves flors blanques despleguen la seva màgia, tan sols, en les nits d'estiu... Fent creure així, a qui ho contempla, que hi ha estels penjats en un arbre del meu jardí. De quina altra manera, més bella que no aquesta, podria cridar l'atenció del meu ametller perquè torni a florir?... Perquè a ell en les curtes nits d'estiu, ja no li resten flors....
L'un, essent conscient de la curta existència de les seves flors, serà còmplice d'aquestes deixant que cada nit omplin de llum el meu jardí amb la seva bellesa, disposat a retenir dins seu, breument, la història més bonica de la seva vida...
L'altre espera, pacient en temps, impacient en desig, tot un dia de llum perquè una d'elles, li regali una nit. I al final de la primavera, tant sols podrà deixar-li llàgrimes en forma d'ametlles, testimoni del que ha sentit.
Que irònic que resulta el destí...
Quin neguit... Quin patir!!!
Quant desig... Quanta passió...
Tan sols si el vent s'entendreix a l'observar-los, els permet una estona d'escalfor, permet que les seves branques en una dolça abraçada, puguin somiar... Desperts.
I plegats en una perpètua distància, cruel per ser tant propera, són a l'espera què la seva història es dibuixi en les seves soques...
Per l'un, abans que acabi l'estiu... Per l'altre, abans que marxi la primavera...
Per les flors d'un, tota una vida... Per les flors de l'altre, tota una nit...
Per les soques de tots dos... Una eternitat.