Objectes perduts

Un cert dia, en un mon ple de moments oblidats en una oficina d´objectes perduts (simplement perque ningu es va aturar a gaudir-los). El sr. Bon Somriure amb el seu caminar diari, per indrets que tot i que eren poc habituals per passejar, ja s´havien convertit en poc temps en familiars, en algun d´aquestos plaenters moments va descubrir, no amb certa sorpresa ( val a dir)... que el seu somriure es feia present en el seu rostre, traçat amb un esboç que feia temps el tenia amagat.
-Hola sra. Desitg de ser Feliç....
*Hola sr. Bon Somriure... _i aixi es van saludar_.
La sra. Desitg de ser Feliç, ja feia dies que en tenia constancia d´ell, sense ser del tot conscient de que el desti havia començat a jugar amb ells.
En un detenir el temps, tots dos van començar un ball de mirades cap la mateixa direccio. Es van regalar somriures, i, caricies sense mans. El cor d´un i altre comentaven amb certa timidesa, com podia ser de captivadora la lluentor de les estrelles a plena llum del sol.
-Que et puc parlar de tu?? _va preguntar ell_
*Ja fa de temps que som tu i jo.... _va respondre ella_
En la distancia que els separava (un dia mes minça, un dia mes escurçada), destinada a ser part del passat, varen fer sonar una melodia, per crear allo que finalment seria la seva canço. No exent tot aixo de pors i tremolors al cos. (Comença la melodia, i amb ella la canço).....
Vull el despertar dels meus sentits amb la mateixa inconsciencia, que
un adolescent viu el seu primer amor....
Vull viure´t sense el pes de l´experiencia, que vesteix amb cuiraça
les fragils il.lusions.
Vull gaudir de tu la teva calma i petir el teu neguit.
(Acaba la melodia, i amb ella la canço).
Sens dubte, amb el temps mes d´un cop entonarien aquesta, la seva canço... Recorrer plegats un cami, on l´incertesa, era, a l´espera de servir un suculent plat.