Jo, o jo... veritat o mentida?

Com pot ser que, de vegades coses tan nostres, coses, que sovint no caldria que traspuessin les portes de la nostra pell per ser decidides, no les puguem fer reals, o no les puguem compartir?

Estimar-odiar, simpatia-apatia, ser lliure (d'un mateix o d'altres)-presoner (d'un mateix o d'altres). Tot això, i d'altres opcions de ser, fer o estar, haurien de ser fàcils de realitzar doncs, és dona per entès que, tan sols depèn de nosaltres decidir-ho...

Un bon dia un es lleva, costa fer-ho una mica més que altres cops, es mira al mirall del bany, amb la cara de qui realment som, de com ens mostrem a nosaltres mateixos. No ens mira ningú, no cal fingir que la nostra vida és.... bé, és tan sols una vida, una més de les moltes que es maquillen per sortir al carrer.

Que insultant és el mal, que ens fa aquesta veritat (cara), que de fit a fit ens mira, i, amb un devastador somriure sabedor de la resposta dibuixat a les ninetes dels ulls, ens pregunta...

I tu, qui ets...???

On ets, no et veig??

Tan sols ens cal esbrinar, del que veiem, que és el que ens fa més mal, si el reflexe (veritat o mentida) o la imatge que pot obrir l'aixeta i rentar la cara (veritat o mentida).