Torno a fer l'amor amb tu

Fred, avui tot és tan fred que ni tan sols em sento l'alè... de tant en tant, animo al vent per a que m'escalfi una miqueta, tendrament; però avui ve eixut, i m'envolta de tristesa.
Arribo a la porteria i un home em saluda. Inconscientment li retorno la salutació, tot i que ni tan sols el veig... Pujo els graons de l'escala d'un en un, i sense ganes... Regiro la motxilla fins trobar la clau de casa i l'encaixo al pany; obro la porta. Per fi poso els peus a casa i és llavors que et recordo, i em venen ganes de cridar: ‘hola, ja sóc aquí!', però recordo que no hi ha ningú, la casa és buida, i alhora, plena de records que em recorren les entranyes, no puc amb aquest silenci, amb aquesta monotonia i aquesta fredor...
Camino cap a la cuina i obro la nevera, esperant potser trobar un gelat de xocolata gegant, que em faci passar les hores mentre l'engoleixo, hauria de ser de deu pisos i 54 boles per a que em fes oblidar de tu... però no hi ha res, amb prou feines quatre fulles d'enciam, un tros de formatge florit i un iogurt caducat de fa un mes... Així que, amb aquest panorama, decideixo marxar a prendre alguna cosa al bar de sota de casa.
No sé com m'ho he fet, però en qüestió de setmanes la meva vida s'ha vist abocada a l'abisme… me n'adono mentre li demano un cafè sol al cambrer, que em mira amb curiositat, i és llavors quan m'admiro per ser encara capaç de somriure. El cambrer em serveix la meva tassa de cafè i s'asseu a la taula amb mi. Però… què fa? "Et veig molt trista" em diu, "és una llàstima que una cara com la teva tingui un somriure tan forçat, amb la bellesa que desprendria un somriure sincer…" I jo… atordida davant les seves paraules, me'l miro perplexa. No sé com es diu ni quina edat té, però no puc evitar mirar-lo amb cara de desig; té un "no sé què" especial.
Arrossego les meves mans per la taula fins trobar-me amb les seves, prenent consciència de que allò no és cap somni, que és massa real. I després de que em recorri de dalt a baix amb una mirada punxant, gairebé dolorosa, et reconec en els seus ulls. I és llavors quan l'impuls animal, passional, sexual i potser un xic nostàlgic i melangiós, s'apodera de mi... en realitat és desig, o potser necessitat, de tornar-te a tenir entre els meus braços, però ja ho diuen, que "a falta de pan, buenas son tortas", així que avui ell interpretarà el paper que tu has rebutjat per falta de motivació, ganes o paciència, vés a saber. I del cafè al llit, només hi ha una cosa clara: torno a fer l'amor amb tu...